L’herència educativa de la República a les Balears: "En entrar a les escoles, els nins quedaven admirats"

PalmaEn entrar al CEIP La Soledat, un sentiment s’imposa: l’espai respira i abraça. Les aules són grans; els passadissos, amplis, i les finestres originals inunden l’edifici de llum. Aquest entorn contrasta amb la vida quotidiana de molts alumnes, que habiten pisos petits i abarrotats. “Fer feina en aquest centre és completament diferent. Aquí, a la barriada de la Soledat, que ha estat estigmatitzada, els nins poden sentir-se còmodes, amb espai i llum per créixer”, explica Encarna Miró, directora del centre. Les seves paraules capturen l’herència viva de la Segona República, quan la construcció d’escoles a Mallorca va transformar l’educació amb una visió social i pedagògica avançada.

Durant la dictadura de Primo de Rivera existia un dèficit gran d’escoles. Pere Carrió, exinspector d’educació i autor del llibre Les escoles de Palma en temps de la II República, recorda que “Joan Capó, cap d’Inspecció, juntament amb l’arquitecte municipal Guillem Forteza i el governador civil, van convocar els batles de tot Mallorca perquè proposassin models d’escoles a fer. Així varen néixer centres com el de sa Pobla, la Casa Blanca i el del Coll d’en Rebassa”. Amb la proclamació de la Segona República, aquestes iniciatives es varen consolidar amb una filosofia educativa moderna, basada en la coeducació, l’higienisme i l’experimentació pedagògica. “Ministres republicans, com Marcelino Domingo, varen apostar per escoles amb passadissos amples i finestres grans. Avui en dia els alumnes estan amuntegats, en espais reduïts. Llavors s’hi podia respirar, ara ve just inspirar”, afegeix Carrió.

La República va construir 39 escoles a les Balears: 10 a Palma; 23, a la resta de Mallorca; 3, a Menorca, i 3, a Eivissa. Els centres seguien un model arquitectònic que combinava funcionalitat i bellesa: orientació cap al sud per aprofitar la llum i el sol, grans finestrals, serveis higiènics moderns i passadissos amplis. Carrió destaca que Guillem Forteza “apostava per una construcció que recordàs les possessions mallorquines, amb torres i teulades característiques”. Un exemple és el CEIP La Soledat, que té una torre que recorda a la de la possessió de Son Macià.

Un espai de llibertat i comunitat

Inaugurat el 1933, ocupa tota una illa de la barriada homònima. L’edifici combina funcionalitat i bellesa: un portal d’entrada amb arc de mig punt, balcó neobarroc i terrassa amb balustrada, baixos amb passadissos amplis i arcs de mig punt i jardineres que recorren tota la longitud. “Tenim aules molt grans, amb moltíssima llum. Les finestres són originals i enormes. A l’estiu ens morim de calor”, explica Miró amb un somriure. I un detall que no passa desapercebut, el gran escut republicà que presideix la façana exterior de la torre.

L’espai permet activitats creatives que van més enllà del currículum tradicional: una petita perruqueria de joguina, muntada pels alumnes amb materials reciclats, s’ha convertit en una de les activitats més estimades. L’alumnat actual supera els 390 infants de 50 nacionalitats diferents, i el claustre està format per 33 mestres. La diversitat i les necessitats educatives especials han fet evolucionar l’ús dels espais: “Hem hagut de crear zones de suport per a alumnes amb necessitats educatives especials. Però l’edifici ens ajuda: tenim espai, llum i ànims per adaptar-nos a les eventualitats”, explica Miró.

La Soledat és també un reflex de la vida del barri. Una zona històricament estigmatitzada troba en l’escola un espai segur i saludable, un lloc on l’educació és un dret i no un luxe. “Un espai com aquest et dona gran benestar, estàs a gust, estàs ample”, resumeix Miró. Les escoles construïdes en temps de República es varen tramar amb la idea que havien de ser espais de respiració social i cultural, especialment per a nins que vivien en entorns vulnerables.

L’arquitectura no era només estètica: els passadissos amplis permetien activitats de moviment, les aules grans facilitaven grups cooperatius i la ventilació creuada constant contribuïa a una millor salut física. “Avui en dia moltes escoles han perdut això. Els patis són petits, les finestres estan tancades (o trencades), i l’aire que s’hi respira és més dens”, exposa Carrió.

Coeducació i democràcia

Si La Soledat és un espai de llum i llibertat, el CEIP Pare Bartomeu Pou a Algaida és un testimoni de la transformació pedagògica que va dur la Segona República. L’escola va ser construïda el 1936 després d’anys en què els alumnes havien d’anar a cases particulars disperses, inadequades per a l’ensenyament. Gabriel Vich, que va ser alumne i després director entre el 1977 i el 2006, ho recorda. “Els mestres i alumnes estaven disseminats en cases que l’Ajuntament llogava i eren espais poc adequats. La República va canviar tot això. Les escoles eren superpedagògiques i higièniques, amb grans patis i orientació cap a la llum. Eren temples de la cultura. Els nins quedaven admirats en entrar-hi”.

Joan Montserrat, cap d’estudis del centre durant més de 20 anys fent tàndem amb Vich i fill d’un anterior director, contextualitza el naixement dels centres: “La República va entendre que per aplicar la Constitució del 1931, que era la més avançada d’Europa, necessitava una població alfabetitzada. Que, si no, no aniria bé. I no hi va anar, vist el que va venir després”, lamenta. La visió republicana va implicar coeducació, innovació pedagògica i espais dignes, una filosofia que va trigar a consolidar-se. Els 40 anys de dictadura varen ser en blanc i la Transició també va ser una transició educativa. Montserrat recorda la implantació del català i la participació dels pares i alumnes. “Quan vàrem voler normalitzar el català, als anys 80, molts pares i alguns mestres no ho veien bé. L’educació és molt conservadora, i la coeducació també va costar d’implementar”, diu. “Però ho vàrem aconseguir”, sentencia.

Al llarg dels anys, el CEIP Pare Bartomeu Pou ha patit diverses ampliacions per adaptar-se al creixement de l’alumnat, ha integrat menjadors i noves aules sense perdre la identitat arquitectònica original. També ha estat testimoni de normatives educatives de cada vegada més rígides i estanques. Vich rememora amb nostàlgia la proximitat i la relació propera que, segons ell, hi havia abans amb els alumnes: activitats naturals, experiments amb cucs de seda, repassos a casa i una pedagogia basada en la curiositat i el vincle personal entre mestre i alumne. “Tot era pedagògic i basat en la curiositat. Els mestres intentàvem fer les coses interessants i dinàmiques”, diu.

Llum i compromís social

El CEIP Alexandre Rosselló, inaugurat el 14 d’abril del 1934 i conegut com a Ses Finestres Verdes, és un exemple únic de l’arquitectura educativa republicana. L’entrada principal, presidida per quatre columnes jòniques, dona accés a un edifici que en el seu moment veia el camp. Ara com ara, el centre està envoltat d’edificis i en una de les zones més densament poblades de Palma. Maria Sancho, directora de l’escola, n’explica l’evolució: “Conserva la seva base inicial, tota l’estructura. L’edifici tenia una ala que era la casa de la conserge. Amb la seva jubilació, l’espai es va reconvertir en aules”. El centre es va rehabilitar l’any 2015, per adaptar-lo a les necessitats del segle XXI.

Situada a Foners, un barri de classe treballadora, l’escola ha mantingut un fort vincle amb la comunitat: activitats de barri, integració d’alumnes amb necessitats especials i un projecte feminista i igualitari que marca la identitat del centre. El fet de ser d’una línia i no arribar als 200 alumnes ajuda a crear comunitat. “Feim dinàmiques com la lectura d’un manifest el 25-N a la plaça de Ses Veles. L’escola està arrelada a la barriada”, destaca Sancho. El CEIPAlexandre Rosselló conserva molts elements originals i ha integrat serveis moderns com menjador i gimnàs sense perdre la seva essència. Les portes de les classes tenen tants anys com l’escola: s’han obert durant 92 anys.

L’herència pedagògica de la República

Més enllà de l’arquitectura, els mestres i inspectors recorden la filosofia educativa republicana. La pedagogia era innovadora: coeducació, metodologies de Freinet i Claparède, experimentació, aules diàfanes i passadissos lluminosos que fomentaven un aprenentatge actiu. Durant la transició democràtica, la Segona República va fer valer la seva herència, amb el foment de participació de pares i alumnes, espais per a activitats extraescolars i la introducció de la coeducació. “Durant la Transició es varen crear associacions de pares i eines de participació de l’alumnat. Abans era ‘el mestre ho ha dit? Idò, és cert’”, recorda Gabriel Vich.

La història de les escoles republicanes és la d’una revolució constant i silenciosa: la d’edificis ben construïts que van transformar l’educació, la de mestres que van defensar la coeducació i l’ensenyament en català, i la d’alumnes que van créixer en espais amplis, lluminosos i saludables.

Més de 90 anys després, els centres aixecats per la Segona República continuen drets, fidels a una idea simple i poderosa: que educar és obrir finestres. En un present marcat per ràtios elevades, diversitat cultural i noves necessitats educatives, aquell llegat continua dempeus.