Les expulsions d'alumnes, un enigma per a la Conselleria d'Educació

PalmaA les Illes Balears, els centres educatius gestionen de manera autònoma les sancions i expulsions del seu alumnat a través de la seva Comissió de Convivència. Per tant, segons explica la Conselleria d’Educació, no estan obligats a traslladar aquestes dades a l’Administració i per això no existeix un registre global que permeti conèixer quants alumnes són expulsats ni quins en són els motius. Aquesta descentralització pot actuar com a factor limitant a l'hora d’avaluar la incidència de les mesures disciplinàries i analitzar-ne l'efectivitat sobre la convivència escolar. Un dels problemes que més l'afecten són els casos d'assetjament escolar, en auge en els darrers anys. Durant el curs 2016-2017 s'activaren 420 protocols per possibles casos d’assetjament, mentre que el darrer curs varen ser 887. D'aquests, aproximadament un 20% es varen confirmar com a casos efectius d'assetjament escolar.

La normativa de referència és el Decret 121/2010, de 10 de desembre, que regula els drets i deures dels alumnes i les normes de convivència als centres docents no universitaris. El decret distingeix entre conductes que incompleixen les normes de convivència i conductes greument perjudicials, com ara agressions físiques, amenaces, assetjament escolar o sexista, i danys materials a companys i a les instal·lacions del centre. Tot i la gravetat de determinades conductes, s'hi estableix que l’expulsió —temporal o definitiva— és el darrer recurs, aplicable només quan s’han esgotat totes les mesures de mediació, reparació i suport.

Abans d’arribar a l’expulsió, el decret preveu diverses mesures alternatives per corregir la conducta i mantenir l’alumne dins el procés formatiu. Entre aquestes es troben: el desenvolupament de tasques relacionades amb la norma de convivència incomplerta, activitats acadèmiques específiques, la reparació de danys materials o a pertinences d’altres membres de la comunitat educativa durant de sis a vint-i-dos dies lectius, la suspensió temporal del dret a participar en activitats extraescolars o complementàries amb atenció al centre (entre setze dies i tres mesos), el canvi de grup i la suspensió del dret a servei de menjador i transport escolar de quatre a vint-i-dos dies, entre d'altres. Aquestes mesures permeten que l’alumne continuï formant-se i reparant la situació abans que s’apliqui la sanció més severa.

Cada escola és un món

El procediment disciplinari ha de garantir que l’alumne i la seva família siguin informats, que es doni oportunitat de defensa i que es considerin les circumstàncies del cas. També prioritza la mediació i l’acord entre les parts com a estratègia educativa per resoldre els conflictes. Així, el sistema combina responsabilitat, reparació i aprenentatge abans d’aplicar l’expulsió. Tot i aquesta normativa clara, la manca de dades centralitzades pot limitar la capacitat d’anàlisi de les autoritats.

Aquesta situació evidencia reptes clau per a la política educativa: assegurar que les mesures alternatives es desenvolupin amb rigor, i que la mediació i la reparació siguin aplicades abans de recórrer a l’expulsió, i que es garanteixi coherència i equitat entre centres i alumnes. També posa de relleu la necessitat de considerar el context socioeducatiu: la diversitat d’alumnat, les necessitats educatives especials i els problemes de convivència no són iguals en tots els centres, i això requereix eines i estratègies preventives adaptades a cada situació.

A més, aquestes mesures d'anticipació tenen un paper essencial per evitar que l’expulsió esdevingui una trajectòria d’exclusió educativa. La normativa deixa clar que la sanció ha de tenir un caràcter educatiu i reparador, i que l’objectiu principal és que l’alumne pugui reintegrar-se, aprendre dels errors i contribuir a la convivència positiva del centre. Quan els alumnes compleixen les tasques de reparació o acadèmiques i participen en la mediació, se'n cerca un aprenentatge actiu de la responsabilitat i la convivència.

Un darrer recurs que s'intenta evitar

La gestió de les expulsions mostra que el sistema combina l'autonomia dels centres amb les garanties procedimentals i les mesures progressives, amb l’objectiu de preservar tant la seguretat i el respecte al centre com la continuïtat educativa dels alumnes. L’expulsió només s’utilitza quan totes les mesures alternatives han fracassat o quan la gravetat de la conducta ho exigeix.

La normativa proporciona un marc teòric sobre què són les conductes greus, com han de gestionar-se i quines mesures poden aplicar-se abans d’arribar a l’expulsió. Tot i la manca de dades centralitzades, el sistema posa èmfasi en la mediació, la reparació i el seguiment educatiu com a estratègies per garantir que les sancions tinguin un efecte formatiu. El darrer recurs, l’expulsió, es reserva per a situacions extremes, assegurant que cap alumne quedi exclòs del procés educatiu sense oportunitat de reintegració ni de reparació. Aquest enfocament cerca equilibrar disciplina, seguretat i dret a l’educació, en un context on la convivència escolar (sovint amenaçada) és clau per al desenvolupament dels alumnes i el bon funcionament dels espais educatius.