El col·lapse de les aules: "Els professors fan més hores de classe per reduir les ràtios"
Un curs més, la diversitat de l’alumnat creix mentre els centres reclamen més recursos per poder donar una atenció individualitzada i garantir una educació de qualitat
PalmaLes aules de les Balears estan cada vegada més massificades, però el problema no sempre es pot veure en una xifra ni en un incompliment de les ràtios màximes. Hi ha classes amb 24, 25 o 30 alumnes que compleixen la normativa i que, tanmateix, no donen més de si. El motiu és que dins les aules conviuen cada vegada més realitats i requisits diferents: alumnes amb necessitats educatives especials, nouvinguts que encara no dominen la llengua, dificultats d’aprenentatge, ritmes diversos o situacions socials i emocionals que requereixen una atenció individualitzada. La legislatura educativa acaba així com va començar: amb les aules massificades i la vulnerabilitat de l’alumnat en augment.
Per a l’STEI, el problema és que el sistema educatiu continua mesurant la pressió sobre les aules sobretot a partir d’un màxim numèric que no reflecteix la complexitat actual dels grups. “No és el mateix tenir una ràtio determinada en una aula on tots els alumnes tenen unes necessitats semblants que tenir-la en una aula on hi ha una diversitat molt més gran”, assenyala Vicenç Garcia. A parer seu, aquesta realitat fa que una ràtio que sobre el paper és assumible pugui resultar insuficient en el dia a dia: “Amb 25 o 30 alumnes, el professor no pot donar a cada un l’atenció individualitzada que necessita”. La qüestió, per tant, no és només quants alumnes hi ha dins una aula, sinó quins recursos hi ha per atendre’ls.
A Eivissa, els directors descriuen aquesta tensió des de la realitat dels centres. Francisco Tienda, president de l’Associació de Directors de Secundària de les Pitiüses i director de l’IES Quartó de Portmany, admet que les ràtios no són necessàriament desmesurades a tots els centres: al seu institut són 24 o 25 alumnes a Secundària i poden arribar a 30 a Batxillerat, en unes instal·lacions que encara tenen barracons. El problema, sosté, és el que passa dins aquests grups. “Estam dins els límits legals, però això no basta per atendre tothom”, afirma. Tienda apunta així a una conseqüència concreta de la situació: “El nivell d’atenció que requereix l’alumnat amb dificultats és molt més elevat” que abans, en un context en què també ha augmentat la diversitat dels grups.
Això obliga els centres a fer equilibris. Tienda explica que alguns instituts aprofiten els horaris per introduir codocència i posar més d’un professor dins l’aula. “Això s’hauria de fer de base, però com que això no arriba, hem de reforçar-nos jugant amb els horaris”. "A Secundària, els docents tenen 18 hores lectives, però en el meu centre hem arribat a acords amb el professorat perquè en facin 20 o 21 de classe per poder tenir més professors dins les aules i reduir-ne les ràtios. És una fórmula per guanyar capacitat d’atenció que evidencia, alhora, la pressió amb què treballen els centres", diu.
La conseqüència és que la massificació acaba afectant tots els alumnes, no només aquells que necessiten més suport. Quan un professor ha d’atendre simultàniament nivells, ritmes i necessitats molt diferents, té menys temps per detectar qui queda enrere, adaptar una activitat, explicar de nou un contingut o fer un seguiment individual. “El professor acaba fent una feina de contenció, intentant arribar a tot, quan hauria de poder dedicar temps a ensenyar, acompanyar i detectar les necessitats de cada alumne”, diu Garcia.
La inclusió és un dels àmbits on aquesta contradicció es fa més evident. El sistema educatiu aposta per escolaritzar dins les aules ordinàries cada vegada més alumnes amb necessitats específiques, però aquesta inclusió requereix recursos. “Quan no hi ha prou recursos humans ni espais adequats, la inclusió es converteix en una declaració de principis”, denuncia el representant de l’STEI. Posa el cas d’un alumne que necessita suport específic: “Pots tenir un alumne NESE dins una aula ordinària, perquè és el que estableix el model inclusiu, però si el mestre no té el suport necessari, si no hi ha especialistes suficients i si l’aula està saturada, aquell alumne no rep l’atenció que necessita".
Tienda aporta un exemple de la dimensió que pot arribar a tenir aquesta situació. Un centre de quatre línies pot trobar-se a primer d’ESO amb quatre alumnes amb Transtorn de l'Espectre Autista (TEA) que necessiten una atenció personalitzada i disposar només d’un auxiliar tècnic educatiu. “El personal d’atenció individualitzada serà molt necessari i, de cada vegada, n’hi ha menys”, alerta.
Més conflictivitat
La falta de recursos també té conseqüències sobre la convivència. “Les aules saturades també acaben afectant la convivència i la capacitat dels centres per donar una resposta adequada als problemes que sorgeixen”, diu Garcia. Amb més alumnes i menys marge per fer un seguiment individual, és més difícil prevenir conflictes o detectar a temps situacions de dificultat. I aquesta pressió acaba arribant als docents. Tienda parla de “molt burnout” i d’una feina que “és cada vegada manco atractiva”.
Les famílies comparteixen part del diagnòstic. Xavier Ferriol, president de la Federació de Famílies de Mallorca (FAPA), considera que “les ràtios continuen estant molt altes i això dificulta molt poder fer feina dins les aules”. Però insisteix que la massificació no es pot separar de les condicions materials. “No és només una qüestió de tenir més o manco alumnes, sinó de les condicions en què es treballa”. Hi ha centres, assenyala, on falten espais i recursos adequats.
També SIAU, en boca de Joan Crespí, situa la saturació de les aules entre els principals problemes de l’ensenyament públic durant aquesta legislatura. El sindicat considera preocupant que els centres hagin d’afrontar aules cada vegada més complexes mentre els recursos no creixen al mateix ritme. SIAU denuncia que a l’escola pública s’han perdut línies i professorat mentre augmentaven les línies de l’ensenyament concertat i privat.
Les infraestructures són una altra peça del mateix problema i arreu de les Balears hi ha molts edificis construïts als anys seixanta, setanta i vuitanta amb mancances de manteniment. “Anam darrere les necessitats. Jo tenc mobiliari dels anys 80, completament obsolet”, lamenta Tienda. Els directors també denuncien que l’IBISEC no té prou capacitat per respondre amb rapidesa a les necessitats dels centres. “Nosaltres estalviam una mica cada any per si hem de resoldre alguna cosa, perquè si hem d’esperar-los, podem morir", diu. SIAU coincideix en el diagnòstic de manca de recursos als centres públics i reclama que les infraestructures educatives estiguin a l’altura de les necessitats actuals. El sindicat assenyala que el deteriorament de les condicions materials se suma a la saturació de les aules i dificulta encara més la capacitat dels centres per donar una resposta adequada a l’alumnat.
La climatització és probablement l’exemple més visible d’aquesta distància entre les necessitats dels centres i la velocitat de resposta de l’Administració. FAPA recorda que fa anys que les famílies compren ventiladors per a escoles i instituts. Tienda avisa que el ritme del pla de climatització és insuficient: “Al ritme que anam, serà el 2050 quan tot estigui climatitzat”. Per a Garcia, el problema és més ampli: “Les infraestructures són bàsiques i no estan a l’altura de les necessitats actuals del sistema educatiu”.
La concertada, un oasi?
No tots els sectors perceben de la mateixa manera l’augment de la pressió a les aules. Kiko López, president de la sectorial d’Ensenyament d'UCTAIB, assegura que les cooperatives no han notat una pujada tan acusada i defensa que “la diversitat no és una novetat”. “El món és divers i la solució és la inclusió”, afirma. A parer seu, el repte és mantenir l’escola com “un espai de confiança per a les famílies i per als alumnes”. També assenyala que avui es detecten amb més precisió necessitats que abans quedaven agrupades sota diagnòstics molt més generals.
El debat, per tant, no és si la diversitat és un problema, sinó si el sistema disposa dels recursos necessaris per atendre-la. Aquesta serà una de les grans qüestions del darrer curs de la legislatura, que coincidirà amb les eleccions sindicals i les autonòmiques. Els sindicats reclamaran un nou impuls a les mesures pendents de l’anterior Acord Marc i posaran damunt la taula noves demandes. Però la qüestió de fons va més enllà de saber quants alumnes caben legalment dins una aula: quants en pot atendre un docent abans que la massificació li impedeixi atendre cada alumne com necessita? És en aquest punt on una ràtio deixa de ser una xifra administrativa i passa a determinar la qualitat de l’educació.