Antonio Turiel: “Ve una crisi econòmica molt més forta que la del 2008”

PalmaFa anys que Antonio Turiel (Lleó, 1970), físic, matemàtic i investigador del CSIC, alerta que el model econòmic global s’acosta als límits energètics del planeta. La guerra entre Israel i l’Iran i la tensió a l’estret d’Ormuz, assegura, no han fet altra cosa que accelerar una crisi que considera inevitable. Convidat a Mallorca pel moviment No Normal, defensa que les Balears s’han de preparar per a un futur amb menys petroli, menys turisme i més vulnerabilitat social. “El pitjor seria continuar pensant que tot tornarà a ser com abans”, adverteix.

La guerra amb l’Iran i el conflicte per Ormuz han materialitzat un dels riscos sobre els quals alertau des de fa anys. És una crisi conjuntural?

— No. Més enllà del control estratègic i de la confrontació entre Israel i l’Iran, ha pesat molt que la producció de petroli dels Estats Units estigui arribant al màxim i comenci a baixar. El fracking els ha permès augmentar-la durant uns 15 anys, però, quan cau, ho fa molt de pressa. Els Estats Units veuen que perdran capacitat de control i necessiten dominar recursos que no estan en mans dels seus aliats. Entram en una fase d’escassetat permanent: el mes de setembre, l’Agència Internacional de l’Energia va concloure que l’extracció mundial de petroli i gas està a punt d’iniciar el declivi.

Hi ha combustible, els avions volen i no hi ha hagut grans problemes de proveïment. On és la crisi?

— En tots els xocs hi ha un retard. Als anys 70, els vertaders problemes econòmics varen començar entre sis i nou mesos després. Ara els estats alliberen reserves estratègiques i la Xina ha reduït les importacions de deu a cinc milions de barrils diaris, però les reserves no són infinites. A més, el petroli del golf Pèrsic és ideal per produir dièsel i querosè. A Alemanya tenen un 12% menys de dièsel de l’habitual i a França comencen els problemes de proveïment. Espanya està més ben situada, perquè va mantenir obertes les refineries, mentre que Europa en va tancar més del 40% en 20 anys.

Situau possibles restriccions a la tardor. En quin escenari?

— A final de setembre, per llei s’han d’activar mecanismes de restricció. No significa racionament, sinó limitacions d’ús. Si el ritme actual continua, podríem arribar al racionament al gener o al febrer. Depèn de molts factors, sobretot que acabi la guerra; fins i tot en aquest cas, podrien passar mesos fins que es restablissin els fluxos.

I si el conflicte es resol?

— Fins i tot en el millor escenari, ningú no ens lleva una crisi econòmica molt més forta que la del 2008. S’han de pagar moltes coses destruïdes, nombrosos productes no han arribat i hi ha tensions enormes en les cadenes de subministrament. És el pitjor xoc petrolier de la història. Amb els embargaments àrabs va quedar compromès el 8% del consum; ara, al voltant del 30%. En el millor escenari hi haurà una gran crisi econòmica mundial i, en el pitjor, ens podem enfrontar a un problema brutal. També destruirà ocupació.

Les renovables generen més de la meitat de l’electricitat espanyola. Per què considerau que la transició ha fracassat?

— Perquè es va partir de la idea que tota la matriu energètica seria elèctrica i que la tecnologia ja existia, però és fals. L’electricitat només representa entre el 22% i el 23% del consum final d’energia a Espanya i una part de la resta és difícil o impossible d’electrificar. A més, tenim 147 gigawatts de potència instal·lada per a un consum mitjà de 27,5 i puntes de 41. Hi ha un excés d’instal·lació i manca de rendibilitat. El consum elèctric ha caigut un 12% des del 2008, quan havia de créixer, perquè Espanya es desindustrialitza. El cotxe elèctric té limitacions i l’hidrogen verd serveix per a alguns usos industrials, però no és la panacea.

Quina transició seria viable?

— El primer que s’ha de fer és reduir el consum i seguir les pautes del decreixement: gestionar l’escassetat de recursos i els problemes ambientals sense comprometre el benestar. El decreixement és incompatible amb el capitalisme, perquè el capitalisme necessita créixer sempre. Tecnològicament sabem com fer-ho, però resulta políticament inacceptable, perquè obliga a abandonar la falsa idea que continuarem creixent eternament.

Poden les Balears mantenir els milions de turistes actuals?

— No. Com no hem de viure del turisme si és la nostra indústria principal? Però, quan escassegi el combustible i arribi una crisi econòmica forta, les Balears ho passaran magre. El model ha funcionat econòmicament, encara que no fos bo per a la ciutadania, el medi ambient i els recursos, però serà inviable. Els polítics voldran “tornar a la normalitat”, quan hem de pensar en unes Illes que no viuran del turisme com ara.

Quan es començarà a reduir el turisme?

— El descens es començarà a notar l’any que ve. El turisme és una despesa discrecional: les famílies viatgen si tenen renda disponible. El nostre no és majoritàriament de luxe, sinó de classe mitjana, la que més pateix aquestes crisis. Hi pot haver un o dos anys dolents i després pot semblar que remuntam, però serà llavors quan es començarà a percebre l’efecte sistèmic de la caiguda de la producció mundial de petroli.

Viatjar quedarà reservat als rics?

— A llarg termini, sí. Segons l’informe de l’Agència Internacional de l’Energia, fins i tot en l’escenari més favorable, el 2050 l’extracció de petroli serà aproximadament la meitat de l’actual. Algunes activitats trobaran combustibles alternatius o s’electrificaran, però és molt complicat en el transport no terrestre. D’aquí a 15, 20 o 30 anys, el turisme serà sobretot cosa de rics.

Què hauria de fer ja el Govern?

— Apostar per una diversificació poc intensiva en energia i crear fons per als moments més complicats. Una caiguda del turisme de només un 5% o un 10% ja obligarà a ajudar molta gent i serà estructural, anirà a pitjor. No és clar que es pugui evitar una crisi social i laboral: no s’han fet els deures i arrossegam molta inèrcia.

Com imaginau les Balears d’aquí a 20 anys?

— El problema més gran és no reconèixer els senyals. Ningú no pot canviar-ho tot d’un dia per l’altre, però hem d’acceptar que les coses canvien i adaptar-nos-hi progressivament. El pitjor seria afirmar que tot tornarà a ser com abans. No hi tornarà. A més, les Illes afrontaran fenòmens meteorològics extrems i sequera.

L’escassetat pot provocar un retorn al carbó?

— Ja passa. El petroli, el gas i el carbó representen plegats el 80% del consum energètic mundial. La Xina i l’Índia compensen la manca de petroli amb carbó. Això ajuda a transitar la crisi, però agreuja el problema ambiental. A escala global veurem un repunt del carbó i fins i tot acabarà passant a Espanya.

Què pot fer un ciutadà?

— No podem resoldre el conflicte amb l’Iran, però tampoc cal. A la pràctica, els nostres problemes són conservar la feina i aconseguir aliments. Ens hem d’assegurar que el fill del veí no se’n vagi al llit sense sopar. La resposta implica l’ajuda mútua, crear xarxes i actuar en el nostre entorn.