Macroeconomia
Economia 24/05/2023

Així són els esquerranosos europeus que volen encongir l'economia

'Decreixedors' del món, uniu-vos!

The Economist
4 min
Imatge de la sessió plenària del Parlament Europeu.

El 1972 un col·lectiu de reconeguts economistes conegut com el Club de Roma es va proposar establir els límits del creixement econòmic. Preocupats per l'estat del planeta, van introduir en un ordinador tot el que sabien sobre rendiments agrícoles, recursos naturals, tendències de la població, etc. La rudimentària màquina va analitzar les dades i va donar una dura resposta: ateses les limitacions ecològiques, el nivell de vida més alt quedava a la meitat del nivell nord-americà de l'època. Qualsevol cosa més enllà d'això era córrer el risc d'un desastre imminent, una "disminució sobtada i incontrolable tant de la població com de la capacitat industrial".

Mig segle després, la població mundial s'ha duplicat i el producte interior brut (PIB) s'ha multiplicat per quatre: els límits del creixement van resultar ser tan superables al segle XX com ho havien estat quan es van plantejar per primera vegada al XVIII. Però si algú creia que 50 anys més d'evidències podrien haver resolt el debat, no s'ha topat mai amb l'esquerra europea. En una conferència de tres dies, titulada Més enllà del creixement, celebrada al Parlament Europeu a Brussel·les la setmana passada (i organitzada per 20 diputats principalment d'esquerres), un públic de joves va clamar i aplaudir mentre els ponents afirmaven que, aquesta vegada sí, s'han assolit realment els límits del creixement. Impulsats per preocupacions ecologistes i irritats per la injustícia social, per a ells la qüestió ja no és com mitigar els efectes de l'activitat humana –per exemple, invertint en tecnologies verdes–, sinó que cal alguna forma de "decreixement" (décroissance, en francès original) per evitar el col·lapse de la societat.

Els éssers humans neixen petits i deixen de créixer com a adults, diu Philippe Lamberts, cocap del grup verd al Parlament i líder de la conferència. Per tant, igualment "quan la vostra economia madura, no necessita créixer més". Per a la majoria d'economistes, la metàfora no compleix els mínims per considerar-la una evidència convincent. Però clarament ha tocat l'os. Fa cinc anys, una celebració del creixement com a arrel de tots els problemes va gaudir de poca audiència i es va limitar a una de les sales de comissions del Parlament. Aquesta vegada, el vast hemicicle va quedar petit. Les grans bèsties de Brussel·les van anar-hi a retre homenatge, encapçalades per Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea.

Un dels participants va referir-s'hi com el "Woodstock per als canviadors de sistemes". Pot semblar exagerat l'impacte que té un escenari amb un elenc d'acadèmics menors, sindicalistes, lobis verds i altres companys de viatge. Tot i així, moltes idees progressistes han germinat a Europa, i és a Brussel·les on algunes es converteixen en polítiques concretes. Així doncs, quan els que passegen pels seus salons, encara que sigui per uns quants dies, parlen de passar “de l'estat del benestar a l'estat socioecològic”, s'hi ha de parar atenció.

Resulta que l'ànim contra el creixement econòmic es presenta en diferents tons. Alguns es limiten a denunciar l'ús del PIB com a mesura principal de l'èxit d'una societat, assenyalant que no aconsegueix mesurar mals que van des de la degradació ambiental fins a la caiguda de la salut mental. D'acord. Una mica més lluny del corrent principal hi ha els defensors del postcreixement, que pensen que la gent pot estar igual de contenta en les economies que pugen o baixen. Si els responsables polítics deixen de preocupar-se per una producció cada vegada més alta, podran estrangular parts de l'activitat social que no agraden als activistes, com ara els cotxes grans o els jets privats. En lloc d'intentar fer créixer el pastís, la idea és agafar el que hi ha ara i compartir-lo de manera més igualitària. Una taula rodona va denunciar l'"addicció al treball per créixer", tot defensant una setmana de quatre dies. Als mateixos seients on els diputats van elaborar regles per als salaris mínims, els activistes discutien sobre els salaris màxims permesos.

Hi ha un nivell encara més exaltat: els vertaders decreixedors. Clarament majoria a la conferència, el seu objectiu és reduir el pastís deliberadament. El creixement perjudica el planeta i només beneficia els rics, mantenen. La idea que les emissions es poden reduir prou mentre les economies segueixen creixent és "un conte de fades" dissenyat per allargar l'ordre mundial neoliberal. És millor, i fins i tot necessari, forçar una dieta ara i desfer-se de qualsevol aspiració de creixement més tard. ¿Com, exactament? "Hem de determinar democràticament quin tipus de producció hem de fer" per eliminar tota la resta, va defensar un participant. Grups de ciutadans poden deliberar sobre què és un malbaratament i què és socialment desitjable. Qualsevol semblança amb algunes de les polítiques més estrictes de l'època soviètica inicial no és, presumiblement, deliberada.

Un fantasma que persegueix l'economia

De vegades, els utòpics no s'adonen que ja han arribat a la terra promesa. Perquè ¿què és Europa, si no és ja un continent postcreixement? Parts com Itàlia amb prou feines són més grans que fa 20 anys. No obstant això, d'alguna manera, això no ha provocat la satisfacció contemplativa que esperen els decreixedors. Resulta que als votants no els agrada gaire l'estancament; la nova primera ministra, Giorgia Meloni, critica la "ideologia de Greta Thunberg" que mata llocs de feina.

On els escèptics del creixement tenen raó és que el medi ambient ha patit a mesura que el PIB s'ha disparat. Però ells també rebutgen la solució òbvia, que és fer l'economia més ecològica, no estrangular-la. Tal com va explicar Von der Leyen a la multitud escèptica, la classe política ja accepta que el vell model econòmic centrat en els combustibles fòssils està "simplement obsolet". Europa vol reduir més de la meitat el carboni que emet a l'atmosfera l'any 2030 en comparació amb el 1990 —està promulgant llei rere llei per assolir l'objectiu— i arribar a les emissions netes de carboni zero l'any 2050. Les seves emissions ja estan baixant, encara que l'economia creixi. Aquesta és una fita notable per a un continent la prosperitat del qual es va construir mitjançant la crema del carbó, el petroli i el gas. Descartar aquests esforços com a greenwashing, com fan els decreixedors, és una exageració.

Més enllà dels límits de la conferència, Europa s'enfronta a problemes de difícil solució. Quant pot gastar per ajudar Ucraïna a evitar l'agressió russa? Com es finançarà l'estat del benestar europeu a mesura que la societat s'envelleix? Com es poden fer realitat les millors idees per seguir descarbonitzant l'economia? Trobar solucions adequades requerirà un empelt dur i molt d'enginy humà. Això és el material de què està fet el creixement econòmic. Com més, millor.

stats