'El zoo de vidre': assajant un gran clàssic a la Biblioteca de Catalunya

Tennessee Williams (1911-1983) torna a la cartellera de Barcelona amb una de les obres més autobiogràfiques i una de les més conreades entre nosaltres, El zoo de vidre. Williams ens parla d’una família propera a la seva, com queda ben clar a les seves admirables Memòries quan relata la trobada entre la seva mare i l’actriu que encarnava Amanda (Laurette Taylor). Després de l’estrena, al camerino, l’actriu li diu: “I, què, senyora Williams, s’ha agradat a si mateixa?” I si Amanda té els trets de la mare de l’escriptor, el fill Tom té els del mateix escriptor.

Aquest nou Zoo de vidre ens arriba a través de la mirada d’un jove directora, Martina Cabanas, que s’enfronta al seu primer clàssic. I quin clàssic! Potser per prudència o per fórmula dramatúrgica, Cabanas planteja la funció com un assaig defugint o esquivant l’obra acabada, tot i que a la fi la indicació que donen els intèrprets és sobrera perquè la funció camina de principi a final sense més interrupcions que les molt encertades tonades al piano. Diria que la proposta és atractiva i que funciona millor quan la directora se cenyeix a l’original i cuida la veritat de les interpretacions i menys quan afegeix de collita pròpia.

La seva mirada fa bones les paraules del possible pretendent Jim O’Connor quan diu a Laura que la seva petita discapacitat no li impedeix viure. Martina Cabanas remarca aleshores la coixesa de Laura fins al punt de vestir-la amb una sola sabata vermella i amb taló.

Amanda és una dona abandonada pel seu marit amb una filla coixa i un fill que escriu poemes i pensa marxar per veure món, al Missouri dels anys trenta del segle passat, en plena depressió. Una mare confrontada amb les il·lusions del passat, les estretors del present i la quimera d’un futur millor. Laura Conejero és una carta segura i la seva Amanda camina amb contundència entre la il·lusió i la realitat tot i certa tirada a una exageració més italiana que irlandesa. Clara Moraleda transmet bé l’enorme fragilitat d’una Laura de vidre. Dúctil i precís, el Tom de Roger Torns, i funcional el Jim de David Anguera. Recomanable.