Com era, Xisca Mora, segons el seu germà petit: “Quan alguna cosa li ha fet mal, s’ho ha guardat i això l’ha feta més forta”

PalmaÉs fan d’Umberto Tozzi. Però facem marxa enrere: va néixer en una casa de llépols, així que havia de sortir llépola tant sí com no. Des de ben petita que va mostrar interès pel dibuix i avui en dia és la seva manera de “desencapotar-se”. Jugava amb les Nancys, però sovint les intercanviava pels Airgam Boys del seu germà petit, Pau, amb qui hi ha quatre anys de diferència. És ell qui ens acosta a la figura de la seva germana gran, la política Xisca Mora Veny (1971). Fa pocs mesos que va deixar la cadira de batlessa de Porreres, el seu poble natal, després de 13 anys.

“Els primers records que tenc amb ella són caminant pel carrer agafats de la mà. Crec que va assumir ben aviat el rol de germana gran i mai no l’ha abandonat. Li dec molt més a ella que no ella a mi”, comença Pau. “Si hi va haver moments de gelosia, varen ser pocs”, diu. Xisca, segons la mirada del seu germà petit, va ser una nina tranquil·la, amb el cap molt clar i molt aplicada. “De petita era molt perfeccionista, molt mesurada a l’hora de fer les coses”, apunta. I riu un poc, perquè ell, afirma, era ben diferent. Posa d’exemple quan feien els deures a casa, devora sa mare, que era mestressa de casa, però feia perles: “Na Xisca acabava de fer els deures abans, i jo m’enrabiava! A casa no han hagut d’anar mai darrere ella, però jo no puc dir el mateix!”, conta. A son pare, diu, li feien alguna rebequeria els dissabtes, quan sa mare anava a ajudar al restaurant Sa Cermi –un espai a Porreres on feien comunions i batejos–: “A la televisió era Sábado cine, i quan sortien els dos rombes ens enviava a dormir de cop! Ens quedàvem fora vetllar i ens sabia un greu…”.

Quan va fer la comunió, a Xisca li varen regalar un casset: “Gravàvem les cançons d’Eurovisió aferrant el casset a l’altaveu de la televisió, i també ens gravàvem cantant, com si fóssim artistes”. De fet, ella la té, la vena artística. Va fer classes de pintura en una època en què no existien les activitats extraescolars, les coses s’estrevenien d’una altra manera: Xisca anava a pintar a un garatge amb una dona que n’hi ensenyava. “Pintava molt bé, i encara ara. Avui, la pintura és per ella una manera de desconnectar i obrir la ment. Fa poc va regalar als meus fills, Aina, Pau i Toni, tres carotes de dimoni que va fer, i fins i tot els va pintar els vestits”.

En arribar a l’adolescència, Pau era la jugueta de Xisca i les seves amigues: “Em pintaven, em vestien… em feien de tot!”, recorda amb alegria, fent evident que l’amistat és un dels pilars dels dos germans, entre ells i amb els altres: “Ella sempre ha estat amiga dels meus amics, i jo de les seves amigues. Sovint, quan eren un poc més grans, amb la seva colla llogaven una casa a la Colònia de Sant Jordi… i jo no m’ho perdia, hi anava d’acoblat!”.

No tot era sempre una bassa d’oli, també tenien desavinences, sobretot perquè tots dos són “molt caparruts”. Amb els anys, però, i així com ho veu en Pau, aquestes diferències s’han convertit en una manera d’apropar-se més. Diu d’ella que li ha donat “bons consells”, i ha estat un referent per a ell –igual que els seus pares–, a més de “la millor confident”.

Pau pensa que la carrera política va lligada amb els valors que els varen inculcar a casa: justícia i igualtat. Quan ella va tenir l’oportunitat d’entrar en política, ho va reflectir a la seva manera. I hi reflexiona: “La política li ha aportat moltes coses bones, però també li ha ensenyat que no tothom actua amb les mateixes intencions que ella. Això li ha causat decepcions i desgast personal. Així i tot, mai no ho ha mostrat gaire: quan alguna cosa li ha fet mal, s’ho ha guardat i això l’ha feta més forta”.