Úrsula Corberó: "Quan parlo català soc una persona diferent, i també una actriu diferent"

BarcelonaÚrsula Corberó (Sant Pere de Vilamajor, 1989), l’actriu catalana més internacional del moment, s’estrena en el cinema argentí amb El jockey, una tragicomèdia dislocada en què ella i Nahuel Peréz Biscayart són dos genets de carreres rivals i, tanmateix, amants. Com si l’humor hieràtic de Kaurismäki es trobés amb el cinema cartoon de Wes Anderson, la pel·lícula de Luis Ortega (El ángel) que arriba aquest divendres als cinemes –un dels grans èxits del cinema argentí recent– mostra una Corberó juganera i carismàtica, una actriu a la recerca de noves maneres d’utilitzar el talent i la cinegènia.

El jockey té un registre d’humor absurd molt autoral que no recorda en res les sèries i pel·lícules que havia fet abans. ¿Volia oferir un registre nou com a intèrpret?

— Sí. Fa anys que miro d’introduir-me una mica en el cinema més autoral, però de vegades costa perquè la gent em té molt posicionada en coses més comercials. I jo no renego del cinema i les sèries comercials, però em venia de gust endinsar-me en un món nou. Soc curiosa i m’agrada sortir de la zona de confort. Ja coneixia el director, Luis Ortega, perquè ha treballat amb el Chino [Darín], la meva parella, i he sigut una mica pesada: cada cop que el veia li deia que volia treballar amb ell.

I ha hagut de canviar la seva manera d’actuar per adaptar-se a l'estil d'Ortega?

— No, no m’hi he adaptat, i ja està bé, no adaptar-se. Quan t’adaptes a una cosa és com: “Missió acomplerta”. Aquí, en canvi, no tinc el control, i està bé no tenir el control de les coses, sobretot creativament. Pateixes una mica, esclar. Soc una persona molt estructurada, una mica control freak, però aquesta era una pel·lícula per deixar-se anar. M’envoltava un equip meravellós, hi havia una germanor especial, com de peces d’un puzle que encaixen les unes amb les altres. I he sentit que podia abaixar revolucions i investigar la meva professió des d’un altre lloc.

Hi ha un número musical sensacional que fa amb Nahuel Pérez Biscayart. ¿Quant té de coreografia i quant d’espontaneïtat?

— No hi ha coreografia. Millor dit, hi havia una coreografia que vam estar molt de temps assajant, però al final la vam improvisar. Va ser el meu segon dia de rodatge, i no per casualitat: el Luis volia començar amb el ball i que ens deixéssim anar, saltar... Dit això, nosaltres ens vam enfocar en la cosa més interpretativa. Al cap i a la fi, el ball és la presentació d’aquesta parella i de com es relacionen entre ells.

Expliqueu els personatges a partir de la seva manera de ballar.

— Sí, sobretot per parlar de la seva química. En el ball es veu que són persones molt diferents, que són parella i a la vegada competeixen l’un amb l’altre. Ella ve de guanyar, i a través dels moviments expressa la seva necessitat de fer-se veure, i també la seva manera de gaudir amb la victòria.

Això és una cosa que transmet sempre com a actriu, aquesta capacitat per gaudir. ¿Com és d’important per a vostè passar-s’ho bé en la seva feina?

— Essencial. Estar malament no em funciona. Respecto la gent que té aquell mètode, però a mi passar-ho malament em fa pitjor actriu. Hi ha gent a qui li encanta, gent amb la capacitat de superar totes les adversitats... Però a mi no. I fent El jockey m’ho vaig passar molt bé: valorada, cuidada i lliure.

Quina relació té amb la fama i fins a quin punt la gaudeix?

— A veure, jo gaudeixo les coses bones de la fama, però no les dolentes. La fama està sobrevalorada, des de fora s’idealitza. Sempre m’ho he pres com un joc. A casa meva no vesteixo igual que en un festival de cinema. És a dir, intento ser autèntica, però en realitat tot això té a veure amb la vocació d’interpretar altres persones. I sempre intento passar-m’ho bé, tot i que de vegades no ho aconsegueixo. Però no vull victimitzar-me. Al cap i a la fi, soc una privilegiada i em puc dedicar a la meva passió. I si tinc un mal dia, no surto de casa. Lidiar amb l’exposició quan tens un mal dia pot fer que el dia sigui tres vegades pitjor. Cal escoltar-se a una mateixa i dir-se: “Potser és millor no anar a aquest sopar”.

Va començar actuant a Ventdelplà i en algun telefilm en català, però el gruix de la seva carrera l’ha fet en castellà i anglès. Ara que vol provar de fer un cinema més autoral i que hi ha una nova generació de cineastes catalans, li agradaria tornar a treballar en català?

— M’encantaria treballar en català, i la veritat és que he estat a punt de fer un parell de coses en català, però al final, per diferents motius, no van arribar a passar. Però sí, m’agradaria molt, perquè sento que quan parlo català soc una persona diferent, i també una actriu diferent. És el que s’assembla més al meu jo interior, perquè jo penso en català, és la llengua que parlem a la meva família, jo amb ells no he parlat mai en castellà.

¿I és frustrant no haver pogut actuar més en català?

— No ho he viscut així, perquè ja m’agrada el fet d’interpretar altres coses que no soc jo. Amb l’anglès em passa una cosa curiosa, perquè fa uns anys no el controlava gens, però ara sento que soc millor actriu en anglès que en castellà perquè em fa la sensació que no hi ha tant de prejudici cap a mi. Com més m’allunyo del que jo soc més em veig des de fora, i això, com a actriu, és un món a explorar molt interessant. Però si interpreto en català segurament em connectaré amb una vinculació més personal, i això també pot ser bonic.