U2 encenen l’estadi Olímpic de Montjuïc
Els irlandesos exhibeixen múscul en la celebració dels 30 anys de ‘The Joshua tree’, el disc que els va dur a la fama mundial, en l’única parada d’aquesta gira a l’estat espanyol
BarcelonaCues per agafar els autobusos que pugen a l’Anella Olímpica des de la plaça Espanya i rius de gent omplint les escales mecàniques que porten a l’Estadi Lluís Companys feien evident ja a mitja tarda que alguna cosa grossa s’estava coent a Montjuïc. Les samarretes d’U2, de la gira actual o d’anteriors, identificaven molts fans, la majoria ni tan joves per no haver nascut l’any 1987 ni prou vells perquè The Joshua tree, el disc que va convertir els irlandesos en superestrelles mundials, no els hagués fet cap efecte quan va sortir. La gira d’aquell any va esquivar Barcelona -potser algun seguidor va viatjar a Madrid, Montpeller o alguna altra ciutat europea- i ni tan sols llavors van tocar totes les cançons del disc. Molt menys en el mateix ordre. La cita d’ahir, doncs, era un caramel per als fans dels U2, sobretot els que van descobrir el grup gràcies a cançons com I still haven’t found what I’m looking for, Where the streets have no name o With or without you.
Si qualsevol visita d’U2 ja genera una gran expectació, aquesta les superava totes: una barreja de nostàlgia i orgull de fan es palpava en l’ambient ja en les hores prèvies (hi havia gent fent cua a les portes de l’estadi des de dissabte).
A més, l’arribada del públic va ser força esglaonada, ja que l’organització havia demanat que la gent hi anés amb temps: el sistema d’entrades nominals per combatre la revenda il·legal requeria identificar-se i això podia endarrerir l’entrada. Amb només algunes entrades de visibilitat reduïda encara a la venda, s’esperaven uns 55.000 espectadors.
A tres quarts de vuit del vespre, encara amb llum de dia i amb la pista omplint-se de mica en mica, van sortir Noel Gallagher’s High Flying Birds, teloners d’aquesta part de la gira. Tot i el poc espai per moure’s sobre l’escenari, Gallagher va aconseguir escalfar el públic, sobretot amb cançons d’Oasis com Champagne supernova, Little by little, Wonderwall i Don’t look back in anger, que a Londres havia cantat amb els U2 i que a Barcelona, vestit amb una samarreta del Barça, va dedicar al seu “amic Pep Guardiola”. És impossible que Gallagher no es preguntés si d’aquí uns anys podria estar ell al lloc dels U2. Si The Joshua tree ha venut 25 milions de còpies des del 1987, (What’s the story) morning glory, dels Oasis, n’ha venut 22 des del 1995. Li queden 8 anys per fer-ne trenta.
Un quart d’hora després de l’hora prevista i mentre encara sonaven els Warterboys, Larry Mullen Jr. va caminar fins al petit escenari avançat enmig del públic i va seure a la bateria, el seguia The Edge i després arribaven Bono i Adam Clayton, amb Sunday bloody Sunday ja començada. La cançó del disc War (1982) formava part del primer bloc del concert, el format per peces anteriors a The Joshua tree, i que van tocar sense parafernàlies visuals, reivindicant-se com a quartet de baix, guitarra, veu i bateria amb un so potent i definit. El bloc va continuar amb New Year’s day, també de War, i després Bad de The unforgettable fire (1984). Aquí Bono va donar les gràcies per poder tornar a “aquest país de poetes, pintors, arquitectes i un clima preciós” i va explicar que havia aprofitat el dia per visitar l’exposició de David Bowie, per qui va demanar que la gent encengués els flaixos dels mòbils mentre inseria un fragment del seu Heroes dins de Bad. Després, el públic va corejar amb eufòria Pride (In the name of love), culminant el bloc de grans èxits de la primera etapa del grup.
Per fi es va il·luminar la pantalla gegant i, mentre sonava la introducció de Where the streets have no name, es van traslladar a l’escenari gran. Començava la part més esperada, la que faria reviure l’èpica del disc més conegut dels U2. L’escenografia de la gira és mínima: en un primer pla el grup, només amb els seus instruments i llum blanca, i darrere seu la pantalla de 61 metres d’ample per 12 d’alt que mostrava les imatges panoràmiques del Death Valley i de Zabriskie Point enregistrades pel fotògraf original del disc, Anton Corbijn. I still haven’t found what I’m looking for i With or whitout you, els altres dos singles del disc, completaven un inici apoteòsic, amb el públic cantant a viva veu i completament entregat.
Un disc amb arestes
L’ slide guitar amb distorsió de Bullet the blue sky deixava enrere la part més corejada per entrar en matèria més profunda. Més enllà de les seves tornades, The Joshua tree és un disc amb arestes i racons que en directe U2 van saber reproduir amb gran solvència. Sembla que Bono i companyia no volien que aquesta gira fos una simple operació nostàlgica i per això l’han convertit en una reivindicació del seu múscul per fer que el seu llegat soni vigent el 2017. Com a novetat, van incorporar, per exemple, una secció de vents (gravada i en pantalla) a Red hill mining town, però la major part del disc la van reproduir amb gran fidelitat a l’original.
Els U2 acaben els concerts d’aquesta gira amb una sèrie de cançons post Joshua tree, com Miss Sarajevo -amb imatges de la guerra de Síria- o Beautiful day. En el moment de tancar aquesta crònica, quedava per veure si hi inclourien cançons d’Achtung baby (1991), un altre disc que va marcar un moment àlgid del grup i que els va donar èxits tan grans com One o The little things that give you away, cançó del que serà el proper disc dels irlandesos i que toquen en alguns concerts de la gira.
