Crítica de música

La bona salut de la cambra catalana

El Trio Fortuny desplega totes les virtuts al Petit Palau de la Música

El Trio Fotuny en un dels concerts al Petit Palau, durant la seva residència artística al Palau de la Música.mús
16/05/2025
2 min
  • Petit Palau de la Música. 15 de maig del 2025

És un fet prou evident i sabut que la música de cambra té a Catalunya una bona salut, gràcies a grups avalats per la qualitat artística dels seus components. En el cas que ens ocupa, que el Trio Fortuny està format per tres grans músics (Joel Bardolet, Pau Codina i Marc Heredia) és més que una evidència. I el seu segon concert com a grup resident de la temporada al Palau de la Música (al Petit Palau, per ser més precisos) ho ha confirmat una vegada més.

El programa s’obria amb tres miniatures de Josep Maria Guix, que suposaven l’estrena d’una obra basada en tres pintures de Marià Fortuny: Fragments Fortuny, que passa a ampliar la nòmina de peces musicals basades en concepcions pictòriques. Guix juga en aquestes peces (Els nens en el saló japonès, Estiu al portici i Scherzo-Fandango basat en La vicaria del pintor reusenc) amb el preciosisme de la miniatura, emprant la carta d’un lirisme lluminós i amb picades d’ullet a la gran tradició dels trios.

La peça del músic de Reus (“ganxet” com Fortuny) donava pas a una obra sensacional i que feia molt —massa— temps que qui signa aquestes ratlles no sentia en directe: l’Arxiduc de Beethoven, és a dir el Trio en si bemoll major op. 97 que el músic de Bonn va escriure —sembla— entre 1811 i 1814. L’obra traspua el colossalisme beethovenià, concentrat en una formació minúscula com la que integren el violí, el violoncel i el piano. I va ser aquí, en aquesta autèntica prova de foc, on els membres del Trio Fortuny van desplegar el seu potencial fogós, sense oblidar el refinament propi d’una obra que, tot i ser gestada als inicis del Romanticisme, encara té una base de sinuós classicisme. El mateix Romanticisme, ara ja en plenitud, que constitueix el fons i la forma de l’Arabeske, op. 18 que Robert Schumann va gestar el 1839 en una pàgina llarga, densa i intensa. Al llarg dels seus quatre moviments, el Trio Fortuny semblava emmotllar-se a la perfecció a les indicacions que Schumann marca a la partitura pel que fa a dinàmiques expressives: va haver-hi energia contrastada, va haver-hi foc i va haver-hi bon gust pel detall.

stats