Carles Sala: “En teatre tot s’ha d’explicar amb diàlegs i silencis. És bonic i, alhora, complicat”

PalmaFa més de 15 anys que es dedica professionalment a l’escriptura, ha rebut nombrosos guardons i ha publicat més de 40 llibres. Així i tot, per a Carles Sala (Girona, 1974) rebre el premi Ciutat de Manacor de Teatre Jaume Vidal Alcover per Ex, que ara es publica en format llibre, ha estat una experiència relativament nova: és la segona obra de teatre que escriu, i també la segona peça dirigida a adults, ja que fins ara s’havia dedicat exclusivament a la literatura infantil. La presentació d'Ex, i de les altres tres guanyadores de les modalitats literàries dels premis Ciutat de Manacor, tindrà lloc el pròxim divendres, 14 de novembre, a la Institució Pública Antoni M. Alcover.

Dues obres de teatre per a adults i dos premis: alguna cosa deu voler dir, no?

— I tots dos a Mallorca, el Pare Colom de l’any passat amb La cabana i ara aquest. Ara ja no puc fer res més que associar Mallorca a teatre i premis [riu]. La veritat és que n’estic molt content, i el Ciutat de Manacor el tenia molt present: ja m’hi havia presentat fa uns anys, amb l’obra que finalment va guanyar el Pare Colom. 

Tanmateix, la vostra especialitat fins ara havia estat la literatura infantil. Com vàreu pegar al teatre?

— Va ser un doble canvi de registre, en realitat: de narrativa a teatre i de dirigir-me a un públic infantil a fer-ho per a adults. Però en realitat sempre havia tingut present el teatre perquè, entre altres coses, m’agradaven molt els diàlegs. Bé, m’agradaven fins que vaig començar a escriure teatre i em vaig adonar de com de difícil és, haver-ho de dir tot a través dels diàlegs. I dels silencis, és clar. M’ho pas molt bé, escrivint teatre, tot i que amb Ex també m’ha costat més del que em pensava.

Per què?

— Per això que et deia dels diàlegs. Jo venc de la narrativa, on pots fer totes les descripcions que vols. Bé, totes no, perquè els infants són molt francs i has d’anar amb molta de cura. Però al teatre, tot i que hi hagi escenografia i elements comptats, tot s’ha de dir i suggerir amb diàlegs i silencis, i això fa que sigui més bonic i, alhora, molt més complicat. És fascinant. 

En el cas de l’obra amb què vàreu guanyar a Manacor, Ex, explica la història d’un grup de desconeguts que, de sobte, saben que tenen almanco una cosa en comú: són exparelles d’una mateixa persona. D’on va sorgir la idea?

— Doncs té una part basada en fets reals, el punt de partida. Tenc una amiga que tenia una parella de feia pocs anys i de mica en mica va descobrir que era un cràpula que estava amb altres mentre estava amb ella. I va conèixer aquestes altres persones i s’ha arribat a fer amiga íntima d’una d’elles. I a mi això em va dur a pensar en el vincle que hi pot haver entre les exparelles d’una persona. Parlam sovint dels nostres ex, però què passa entre tots aquells que en comparteixen un? Tenen res en comú? Si els ajuntassis, a tots, hi hauria afinitats entre ells?

I d’això en sorgeix una comèdia que parla d’allò que sabem de les persones i també d’allò que no en sabem, no és així?

— Una comèdia en bona part que també té les seves parts tràgiques [riu]. I sí, la idea és que trobar-se els pot dur no només a descobrir coses que no sabien de Miquel, aquest ex que tots comparteixen i que no hi és, a la trobada, sinó entre ells. La percepció que tens dels personatges al principi de l’obra no té res a veure amb la que t’emportes al final, i m’agrada molt que sigui així. Si llegissis l’obra dues vegades seria molt diferent, la segona de la primera, i això és una cosa que m’agrada especialment del resultat d’Ex.