PalmaPrincipal.- No va ser un concert com és habitual, tampoc una classe magistral, però gairebé. Potser fos un bon tast del futur de la composició musical a les Illes Balears, des del Conservatori Superior i sota la batuta del professor Maties Far, el qual finalitzà amb un col·loqui molt participatiu que feia palès l’interès de la vetlada. Una vetlada que es convertia en una immillorable ocasió per obrir portes a les noves generacions de compositors. Ni més ni menys que les del teatre Principal, on varen poder exhibir el seu talent, les seves dèries i de passada exposar al públic com i qui serà el futur immediat de la música culta contemporània.
Al centre de l’escenari, Maties Far presentà cadascun dels nou compositors, asseguts al seu darrere. A la seva dreta, Esteban Belinchón al violoncel i Llorenç Prats al piano anaven executant les peces amb les quals el mestre de cerimònies primer va prologar la funció, amb un parell de compassos d’una sonata de Beethoven i a continuació Debussy, per així contextualitzar les posteriors interpretacions corresponents a les diferents composicions dels protagonistes. Nou porcions de la música que havien treballat al taller del qual en aquests moments es mostrava el resultat. Escoltades totes, el resum es podria concretar amb la frase amb la qual Far obria la seva intervenció: “La música del futur serà eclèctica”. Cert, vàrem poder escoltar molts tipus de sons, els quals afegien nous elements i prioritzaven altres paràmetres per sobre de les normes que conformen les melodies i harmonies convencionals.
Així, abans de cada interpretació, el professor ubicava amb un parell de precises pinzellades el tipus de treball que escoltaríem a continuació, emfatitzant els trets més significatius a tenir en compte. Conceptes que deixaven de ser circumstancials per convertir-se en fonamentals, com per exemple les densitats extremes, l’altura sonora, formes i transicions, els canvis tímbrics i les diferents hibridacions per treballar des de l’instrument cap al so o a l’inrevés...
Públic jove, amb moltes ganes de saber, d’escoltar i entendre, mitjançant la música de Juan Luis Escrivà Llopis, Pedro Jesús López Fernández, Balfagon Folgado, Carolina Parejo Muñoz, Haitam Bouzrati Aarrim, Lluís Ferreiro Carbonell, Jordi Rodríguez Martí, Miquel Joan Gelabert Coll i Josué Kairuz Merino. Qualificar la cloenda d’interessant seria tan sols un eufemisme.
Principal/Manacor.- Dos dies abans que s’estrenàs, primer al Teatre Principal i tot just després a l’Auditori de Manacor, Encara hi ha algú al bosc, IB3 oferí el documental dirigit per Teresa Turiera-Puigbó i Erol Ileri, que porta el mateix títol i forma part d’un triumvirat que es completarà amb una instal·lació-exposició de fotografies a càrrec d’Oriol Casasnoves. Tot volta entorn del mateix tema amb diferents protagonistes de diferents indrets i religions, les violacions i les seves conseqüències, que no són altres que els fills que engendraren les víctimes de totes les ètnies de la guerra dels Balcans.
Estam davant un seguit d’entrevistes en què les protagonistes expliquen en primer pla i primera persona del singular, amb no poques reserves, molt dolor i una immensa dosi de resignació el que els va succeir quan s’esmicolava l’antiga Iugoslàvia. Tot just aquí prop, sota la bandera de la neteja ètnica i no fa tants anys. És aquest darrer punt el que marca la diferència amb les altres dues peces, amb la dramatúrgia contextualitzant els fets i el moment en què tingueren lloc. Dramatúrgia que signa Anna Maria Ricart, dirigida per Joan Arqué i protagonitzada per Ariadna Gil, Montse Esteve, Òscar Muñoz, Magda Puig, Judith Farrés, Pep Pascual i Erol Ileri.
Corria l’any 1992 quan uns i uns altres, serbis i croats, mostraven la superioritat de la seva raça amb més de vint-i-cinc mil violacions i centenars de milers de víctimes, més de la meitat civils. Mentrestant, quan aquests corrien a la recerca d’un refugi que els protegís de trets i metralla, a Barcelona el jugador de bàsquet Epi, la tennista Sánchez Vicario i molts més corrien amb la torxa olímpica a la mà i celebraven/celebràvem l’esdeveniment esportiu per excel·lència. Aquesta és la dualitat, així és el món, que presenta l’obra i representen un grup d’actors, entre els quals no resulta fàcil destacar-ne un o un altre. Tots brillen en cadascuna de les seves intervencions, tocant el viu de l’espectador sense treure cap as de la màniga, tan sols mostrant la realitat escorxada al viu. Música, paraules, imatges en una gran pantalla que mostren el rostre i la veu de les víctimes, confessions, testimonis, fins a muntar un document amb el qual es dibuixa amb tot luxe de detalls i gens de maniqueisme el retrat de la condició humana, no en general ni llunyana, la nostra i molt propera.u
