Cinema
Cultura19/09/2022

Guerra de classes i sexes entre sureres de l'Empordà

El debutant Mikel Gurrea presenta al Festival de Sant Sebastià la pel·lícula 'Suro', protagonitzada per Vicky Luengo i Pol López

Enviat especial a Sant SebastiàL'impressionant flux de cineastes de talent que està produint últimament el cinema català no sembla esgotar-se. L'últim nom a afegir-s'hi és el del basc establert a Catalunya Mikel Gurrea (Sant Sebastià, 1985), que aquest dilluns ha presentat en la competició oficial del Festival de Sant Sebastià una opera prima notable i ambiciosa: Suro segueix una parella d'arquitectes urbanites (Vicky Luengo i Pol López) que marxen de la ciutat per viure al mas envoltat de sureres que ha heretat ella. Però a Gurrea no li interessa aixecar acta de l'onada de neoruralisme sinó explorar les tensions de raça, gènere i classe de la vida rural i el seu impacte en la intimitat de la parella. És a dir, arrencar l'escorça dels protagonistes i despullar les ferides de l'ànima com els llevaires treuen el suro de l'arbre: a cop de destral i amb decisió. I el públic de Sant Sebastià ho ha recompensat amb una ovació d'aquelles que fan presagiar coses bones per a la pel·lícula.

La sintonia inicial de la parella es comença a trencar quan toca decidir com explotar les hectàrees de surera que l'Helena ha heretat juntament amb el mas: a través de la cooperativa local i sostenible o del capatàs que els ofereix doblar-ne el rendiment. A contracor, l'Ivan accepta l'opció més profitosa econòmicament, però decideix acompanyar els llevaires i ajudar-los en la feina “com un més”. A poc a poc, Suro va desplegant les diferències entre propietaris i treballadors, treballadors catalans i magrebins i, per descomptat, entre la mateixa parella, cada vegada més atrapada en una dinàmica tòxica de confrontació que s'enrareix encara més quan l'Ivan porta a casa un jove treballador magrebí i la tensió escala a noves cotes fent que el drama rural dels pixapins es transformi en un thriller asfixiant.

Cargando
No hay anuncios

La vida rural, sense idealitzar

Com altres directors –i sobretot directores– del nou cinema català, Gurrea aposta per un naturalisme extrem en el seu retrat de la collita del suro a l'Alt Empordà. El director fuig de la idealització de la vida rural, no en va ell mateix va treballar de llevaire l'estiu del 2010. “Havia acabat la carrera de comunicació audiovisual a la Pompeu Fabra i vaig marxar a fer de temporer del suro en una zona propera al pantà de Boadella –explica–. I vaig descobrir un món de textures i sons que em va fascinar, el dels arbres pelats, cossos sense pell d'un color vermellós”. Gurrea trasllada de manera exemplar aquestes sensacions a la pantalla, però el realisme de Suro també està en l'elecció d'uns actors no professionals, treballadors del suro de la zona que aporten des de la seva experiència com a llevaires fins al seu accent empordanès. “Tenen una manera d'estar en l'entorn i de performar la tasca que no es pot fingir, i així la pel·lícula s'impregna de la seva veritat”, assenyala Gurrea.

Cargando
No hay anuncios

El cor de Suro, tanmateix, és la relació entre els dos protagonistes i l'abisme que s'obre entre ells a mesura que els conflictes els empenyen a una lluita de poder travessada pel gènere i els privilegis de classe, i en la qual la pel·lícula es nega a prendre partit. “La meva feina és estimar els personatges en tota la seva complexitat i ambigüitat, no jutjar-los”, apunta el director. En aquest sentit, López i Luengo fan un treball prou sòlid per construir aquesta parella en crisi, creïbles en les seves obsessions i debilitats. “És meravellós el que fan –diu Gurrea–. Al Pol ja el coneixia, va protagonitzar el meu primer curt, però a la Vicky no i és una actriu increïble. Quan actuaven amb els actors no professionals eren com dos solistes d'un grup de jazz que improvisen molt, però també fan aterrar el guió”.

Un dels títols als quals s'enfrontarà Suro en la competició oficial serà el biopic històric Il boemo, una aproximació curiosa a la figura del compositor txec Josef Mysliveček i la seva vida a la Itàlia del segle XVIII. Tot i les batzegades pròpies de les trames biogràfiques que cobreixen llargs períodes vitals i on els personatges apareixen i desapareixen de manera un pèl arbitrària, el film de Petr Václav manté l'interès sobretot per la recreació crua i realista dels ambients operístics italians i la potent dimensió tràgica del personatge, que va morir arruïnat i desfigurat per la sífilis.