El ‘suec’ que volgué ser enterrat a Mallorca

PalmaVa néixer a Barcelona, d’origen francès i cubà, es va criar a les Filipines, va emigrar a Suècia, va adquirir la nacionalitat sueca i, per desig propi, va ser enterrat a Mallorca. Ernest Dethorey fou, a les Illes Balears de fa un segle, el cronista de la cultura i també del turisme llavors incipient. El recordam quan es compleixen 125 anys del seu naixement, el 13 de setembre del 1901.

Dethorey era un personatge inquiet, socialista, maçó, de fort esperit crític, interessat per les darreres tendències creatives i obert a tot allò que es cuinava al món. I, al mateix temps, estava molt arrelat a la seva terra d’adopció, Mallorca, tot i que només hi va residir nou anys. El de Dethorey i l’illa va ser un amor a primera vista. Era admirador de Joan Alcover i es declarava deixeble de Gabriel Alomar: el 1930, quan ja vivia a Suècia, va enviar la seva contribució, l’article ‘Deute espiritual’, a un homenatge que es va fer al polític i escriptor.

Venia d’una trajectòria diversa i transhumant: la Barcelona del naixement i la joventut, onze anys d’infantesa a les Filipines i uns mesos a Libèria. Va arribar a Mallorca a començament del 1920 i l’any següent, a només vint anys, passava a formar part de la redacció d’El Día, el rotatiu que havia acabat de crear el financer Joan March. Hi havia una nòmina de col·laboradors de veritable luxe: Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Josep Pla, Miquel Àngel Colomar, Eugeni Xammar, Miquel Ferrà, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga i Jacobo Sureda, a més del mateix Gabriel Alomar i el seu fill Joan. Aquest, juntament amb Sureda, Fortunio Bonanova i Jorge Luis Borges, aleshores resident a Mallorca, havia signat aquell mateix 1921 el mític ‘Manifiesto del Ultra’ a la revista Baleares.

Amb alguns d’aquells joves, com Colomar, Alomar fill, Villalonga i Sureda, Dethorey va establir una bona amistat. Al setmanari Sa Veu de Sòller va publicar dos articles molt combatius, defensant l’actuació de Colomar “a les aigües tranquil·les de la poesia mallorquina”, que aixecava els crits dels “paperots retrògrads”. Amb Villalonga varen mantenir la relació epistolar quan Dethorey ja residia a Suècia. L’escriptor mallorquí li va enviar un exemplar de Mort de dama: dos anys més tard, el seu amic encara no li havia respost –queda ben clar que estava fet un mallorquí de cap a peus, amb aquest no frisar que caracteritza els illencs.

Fou també amic del pintor català Joan Junyer, resident a Llucalcari, que va intentar que Picasso visitàs aquell racó de Mallorca. L’estiu del 1929, Jacobo Sureda, en una carta a Dethorey, donava per fet que el malagueny vindria amb la seva família. Però el mateix Junyer li va anunciar el canvi de plans: “És llur metge”, del pintor i el seu fill, “qui els desaconsella el viatge a Mallorca pels contrastos de calor i humitat en la proximitat de la Mediterrània. Els recepta les zones temperades de la Bretanya”. Encara el 1933, ja a Suècia, va dedicar un article a Junyer.

10.000 turistes per temporada!

Als anys vint, a El Día i també a La Nostra Terra, Dethorey va fer de cronista de la vida cultural a Mallorca. Va dedicar ressenyes a artistes com Sven R. Westman i Tito Cittadini i es va pronunciar a favor de Dalí quan una obra seva va originar un bon escàndol, en exposar-se el 1929 a les galeries Costa de Palma: “En Dalí actua de Providència. Remou la quietud letàrgica, el marasme pictòric, i interromp el badallar constant dels cocodrils acadèmics”.

Dethorey va donar l’exclusiva de la visita a Mallorca el 1925 de l’escriptor mexicà José Vasconcelos, convidat per l’amic comú Gabriel Alomar, i de com tots dos passejaven per Ciutat “sense fixar-se en res del que els envolta”, parlant de les seves coses. També es va fer ressò de l’estada de D. H. Lawrence, que, aleshores, ningú no devia saber qui era, i de qui acabava de publicar-se una novel·la amb el curiós títol L’amant de lady Chatterley. A un altre article, el 1923, apareix la figura del mecenes Joan de Saridakis i la seva esposa, que “en terrenys de Cala Major aixequen –gràcies al gust depurat i saber arquitectònic de Guillem Forteza– un superb palauet”. Sí, aquest mateix que deveu pensar: Marivent.

El barceloní criat a les Filipines donava a conèixer als lectors mallorquins, pràcticament en primícia, allò que passava més enllà de la mar. Aquell 1929, a El Día, publicava la crònica d’un viatge a París. Havia assistit a la projecció d’Un perro andaluz, de Buñuel i Dalí, en companyia de Joan Miró i Tristan Tzara, un altre visitant il·lustre de l’illa. Era una pel·lícula que va marcar un abans i un després i que “potser mai no veuran a Mallorca”, lamentava.

Seguint la línia de Miquel dels Sants Oliver, que ja havia intuït les enormes possibilitats de la ‘indústria dels forasters’ –sense imaginar-se fins a quin punt, però–, Dethorey també va fer un diagnòstic de les mancances de Mallorca per acollir visitants. Era tardor. Moment de “preparatius”, ressenyava, “per a la temporada hivernal, l’única vertaderament fructífera, comercialment parlant, per al que es dedica a negocis de turisme”. És a dir: fa un segle era l’hivern la temporada alta –i al pas que anam, amb el canvi climàtic, ho tornarà a ser aviat.

Aleshores, segons recull al seu article, ja es feia campanya en favor del turisme, “mai prou intensa”, per al seu gust: “Tots parlen” de necessitats com “bones carreteres i bons hotels” però “descuiden el principal, el mitjà d’arribar-hi, és a dir, el port”. En un moment en què es registrava la xifra esgarrifosa de 10.000 (!) turistes estrangers per temporada, el periodista lamentava “les molèsties del desembarcament, la pols, la brutor, la càrrega disseminada pels molls”. Calia mà de metge per resoldre aquella situació.

L’Eivissa del 1927

Dethorey també va fer ell mateix de turista a les Illes i, per descomptat, publicant-ne la corresponent crònica a La Libertad de Madrid, el 1927. Es va acostar a Eivissa. Narrava com Vila, aleshores, tenia set mil habitants –avui, un segle després, són més de cinquanta mil– i dues úniques fondes, on demanar “comfort” modern era somiar truites. S’admirava de la ciutat vella però, en canvi, deia pestes del passeig Vara de Rey, ‘s’Alamera’, “amb construccions modernes de pèssim gust, dignes de figurar entre les obres de l’arquitecte municipal de Palma”; que, òbviament, no era sant de la seva devoció.

A Mallorca, Ernest Dethorey va residir primer a Fornalutx i després al barri del Terreno a Palma, la colònia d’artistes per excel·lència. És curiosa la imatge que oferia, el 1923, de la més tard mítica plaça de Gomila, a Palma, amb “uns pins escanyolits que no donen ombra ni caràcter” i “uns bancs de pedra una mica ruïnosos”. Aleshores servia d’escenari dels passeigs de les jovenetes, “esperant alguna cosa que potser no arribarà mai”. 

A aquella plaça de Gomila, mentre esperava el tramvia –conta Llorenç Capellà–, va conèixer una al·lota sueca, Gertie, filla d’un llibreter –les lletres criden les lletres– que passava una temporada a l’illa. Aleshores, hi devia haver set suecs, a tot Mallorca: no havia arribat encara l’època de les sueques mítiques, amb els seus biquinis. Era tan desconeguda Mallorca per als nòrdics que la criada de la família, en assabentar-se que Gertie es casava i se n’anava a viure a una illa, va demanar si hi havia altres blancs.

El 1929, va ser ell que va fer el pas d’anar a viure a Suècia. Li organitzaren un comiat a l’hotel Victòria a Palma, amb la presència, entre d’altres, de Gabriel Alomar i de Jacobo Sureda, i les adhesions de Villalonga, Junyer, Guillem Forteza i Andreu Crespí. Havia de ser una estada temporal: el jove matrimoni pensava tornar a Mallorca. Però, mentrestant, arribaria la Guerra Civil, la II Guerra Mundial i el franquisme. I Dethorey va decidir de no tornar mentre continuàs la dictadura.

Va fer de corresponsal a Suècia de El Día de Palma i d’altres mitjans: El Socialista, La Vanguardia,La Libertad i Nueva España, dirigida per Antonio Espina, el governador de les Balears en esclatar el cop d’estat del 36. I va mantenir la seva fidelitat a la República: fou designat canceller de la seva ambaixada a Estocolm. Després va deixar de col·laborar a la premsa espanyola, per no sentir-se mediatitzat per la censura. Va fer classes de castellà, va fer de traductor i fins i tot, d’actor de cinema, participant, el 1938, a la pel·lícula Dollar, de Gustaf Molander, protagonitzada per Ingrid Bergman, en el paper d’un jugador de pòquer argentí. El 1944 va adquirir la nacionalitat sueca.      

En acabar la dictadura, Ernest Dethorey va tornar de visita a Mallorca. “Mai l’havia vist tan nerviós ni emocionat”, assegurava Gertie a una entrevista a Brisas. El 1989 li atorgaren la Creu de Sant Jordi. Va morir al seu país d’adopció, el 24 d’octubre del 1994, a noranta-tres anys. Complint la seva voluntat, les seves cendres es dipositaren al panteó de la família, al cementeri de Palma. Certament, no havia nascut a Mallorca, però l’havia duit dins el cor. Encara que fos des de molt, molt lluny.

Informació elaborada a partir de textos de Carlos Meneses, Emilio Quintana Pareja, Antoni Ribas Tur, Matías Vallés, Josep Miquel Garcia, Damià Pons i el mateix Ernest Dethorey, la Gran Enciclopèdia de Mallorca, les publicacions Brisas, Última Hora, Diario de Mallorca i HT 77 Palabras al Aire i Ràdio Escolar de Suècia.