Richard Sennett: "Estem enganxats als polítics que semblen honestos"

BarcelonaEl president nord-americà Donald Trump va ser un personatge recurrent en la conversa que el sociòleg nord-americà Richard Sennett (Chicago, 1943) va mantenir dimecres al vespre al CCCB amb el director teatral Xavier Albertí. La trobada era a propòsit del llibre de Sennett L’intèrpret. Art, vida, política (Arcàdia/Anagrama). Com va avançar el mateix autor, es tracta del primer assaig d’una trilogia que continuarà amb dos més sobre la narració i les imatges, respectivament. Per a Sennett, prendre consciència de com la interpretació s’ha apoderat del món contemporani ha de ser un esperó per combatre els discursos d’extrema dreta que amenacen qualsevol forma de diferència. “Hi ha persones, com Trump, que són uns actors magnífics, que estan mobilitzant emocions molt destructives i agressives —va advertir Sennett—. Els nostres polítics, especialment els que són com Trump, que fa servir el llenguatge no verbal i balla, volen crear un vincle amb el públic i deixar de parlar dels woke, de la gent d’esquerres”.

Sennett distingeix un bon intèrpret perquè, en comptes d'abusar de les emocions, n'agafa distància perquè aflori l’expressió del text o la composició musical. Així, la “teatralització de l’autenticitat”, com diu l’autor, es converteix en un element perillós que també traspua en l’esfera pública. “El judici ha de ser més actiu”, reclama Sennett, mentre critica “els petits escenaris que mirem de manera passiva, com TikTok”. “Crec que hauríem de destrossar tots els telèfons, aquesta és una opinió personal. Hem de recuperar el judici del públic més de cara a cara, no com passa a les xarxes socials”, ha dit.

Aferrar-se a la vida fent Shakespeare

Richard Sennett va començar la intervenció amb el record d’un grup d'amics actors que van contraure el VIH a la Nova York de mitjans dels anys vuitanta. Estaven ingressats en un hospital catòlic, i tal com estava la situació del VIH, sentenciats. Malgrat tot, feien una representació de la comèdia de Shakespeare Al vostre gust. “El que em va semblar increïble és que els actors ni volien rituals ni capellans, sinó que volien actuar, anar més enllà de la seva condició de moribunds, perquè no explicava què eren ells”, va dir Sennett. Aquella actitud no li va semblar transgressora, sinó que estava en “l’àmbit de les coses inesperades”.

Xavier Albertí va articular la conversa a partir de parelles de conceptes oposats extrets del llibre. Després del ritual i el teatre, Albertí va plantejar el contrast entre la paraula i el llenguatge no verbal. Per a Sennett, un gest és "infinitament més potent que un imaginari fet de paraules". I quan li va parlar de com articular “la tensió entre art i civilització”, Sennett va respondre que “per una conducta civilitzada necessites un reconeixement del fet que vius en un món complex”. Com a símptoma de com opera la força assimiladora de la interpretació, Sennett va reivindicar que “ser expressiu és un reconeixement que estàs envoltat de diferència”. “Encara de tant en tant interpreto, i el que no m’agrada gens és dir al públic què escoltaran. En un museu quan veieu aquestes cartel·les plenes d’informació, això no és civilitzat”, va dir l’autor de L’espai públic.

El perill que l'art no sigui desafiant

Una altra de les dicotomies que Albertí va plantejar a Sennett, que va ser relator sobre el canvi climàtic davant les Nacions Unides, va ser la d’un saber que allibera respecte d'un saber paralitzador. "El que fa qualsevol expressió que té un valor estètic, suggereix una diferència. La idea de confirmació m’avorreix; el problema és que el públic estigui disposat a exposar-se a quelcom que no confirma el que pensa", va advertir. "Els administradors de l’art creuen que l’art ha de confirmar —va afegir—, i això té un aspecte polític. El discurs de Trump de Make America Great Again és que és una confirmació, i el cas més extrem d’això es troba en els discursos dels nazis". Fill i nebot de brigadistes internacionals, per a Sennett la Guerra Civil va suposar el trencament de la “dissociació entre llenguatge i veritat” de la qual han sorgit “la suplantació de la realitat” i la “teatralització de l’autenticitat, que és com funciona la política contemporània”. “Estem enganxats als polítics que sonen honestos”, va concloure.