Retrat (de cinc artistes) d'una generació salvada pel cinisme

Palma“Crec que puc ser la veu de la meva generació… O almenys una veu d’una generació” és la frase més icònica del personatge de Hannah Horvath a Girls, la sèrie escrita i protagonitzada per Lena Dunham i que ja és un dels millors relats generacionals de principis del segle XXI. En el cas de Mallorca, en plena dècada dels 2020, tot un cor d’artistes joves posen veu a la seva generació. Anna Picornell, Miquel Mas, Lluïsa Febrer, Josep Alorda i Mariona Jaume en són cinc. Amb la música, el teatre, el dibuix, el cinema i la dansa, respectivament, capturen el seu Zeitgeist (l’esperit d’una època, en alemany). El moment que els ha tocat viure –com a Hannah– els atorga aquesta dosi justa d’entusiasme, marcada per un realisme que no arriba a ser pessimista, i una necessitat de definir-se marcada per les xarxes socials.

Les seves creacions fossilitzen el sentir d’un jovent cínic i ple de contradiccions, que els converteixen en una càpsula del temps. Han quedat enrere la por al fracàs i la idealització de l’art com a eina per canviar el món de les generacions passades. Impera un realisme àcid, que n’esmola encara més la mirada i els empeny a crear des de la crítica, però fugint de la denúncia explícita. Fan art a partir del que els travessa: la fal·làcia de les oportunitats, l’excés de mirada externa, la pèrdua d’identitat dels seus territoris i la impossibilitat de tenir un projecte de vida.

Massa tard per ser una 'popstar'

Anna Picornell (Palma, 1996)

El primer EP d’Anna Picornell està a punt de sortir sota el títol Too late to be a popstar, perquè per a ella “no hi ha cap temàtica més important que la sensació que ja és massa tard per a nosaltres”. “En el meu cas, per ser una popstar, però també per comprar-nos un pis, tenir fills o una parella”, puntualitza. Tot i això, la seva música demostra un canvi de paradigma molt generacional: “Em fa cringe xerrar d’amor cap a un home heterosexual”, reconeix. Picornell reflexiona sobre la figura de l’estrella del pop i la seva feminització: “Pareix que si a 25 anys no ho has aconseguit, ja està”. La realitat de la indústria és un altre dels temes que travessa el seu discurs, amb el qual recorda que “només un percentatge molt petit d’artistes viu únicament del seu projecte”. “Tenc la sensació que n’hi ha que s’empegueeixen de dir que canten a bodes, hotels o fan classes. Em pareix, fins i tot, classista”, explica.

La societat aparador

Miquel Mas (La Casa Blanca, 1996)

En una dècada, Miquel Mas ha passat de crear la seva companyia de teatre a Mallorca, Ovnipresents, a dirigir una obra per a la 50a temporada del Teatre Lliure de Barcelona. Al llarg d’aquesta paràbola –amb obres com Souvenir, Burpees i, ara, Bachata– sempre ha intentat el mateix: “Partesc d’una cosa que em passa a mi i que em genera dubtes. Des del chat fishing de Les Penes del Jove Wether i la happycràcia de Càndid o l’optimisme fins a la condemna del turisme a Souvenir, les meves obres tracten la societat aparador passada pel filtre del capitalisme. Pens molt quina imatge projectam i quina és la real”. “Això ens genera una insatisfacció crònica”, afegeix. Els personatges de Mas freguen la mediocritat –a través de l’humor– perquè són un reflex de la seva generació. “Ens caracteritza aquest esperit de mem i el cinisme de saber que no canviarem el món, però que ens ho passarem bé. Reim en col·lectiu de la nostra derrota general”, conclou.

L’illa que érem i la que volem ser

Lluïsa Febrer (Sant Joan, 1995)

“Fa un any que vaig sortir de les xarxes socials i ha estat un suïcidi com a creadora. Tots els meus encàrrecs han caigut”, assenyala Lluïsa Febrer, qui es qüestiona la capacitat de viure de l’art. “Dibuixar és de les poques coses que em feien sentir lliure. Per això, he decidit fer-me assalariada i, quan en tenc temps i ganes, dibuix”, explica. Juntament amb això, s’ha proposat recuperar la tradició oral de contar històries: “M’agraden molt les rondalles, però estan desfasades. Amb els contacontes vull xerrar de les coses que ens travessen”. La seva mentalitat és un reflex de l’obra que fa, on contraposa imatges de ràbia i escenes d’un futur lluminós, inspirades en el seu context. “La meva generació fa de pont entre la Mallorca que ens han contat, la que hem heretat i la que volem que sigui”, apunta.

El mite del paradís

Josep Alorda (Sencelles, 1997)

Josep Alorda és cineasta, però admet que en un moment es va plantejar ser creador de contingut. “Sempre he cercat explicar la realitat que tenim. Em fa ràbia que la gent pensi que això és el paradís”. La seva feina es desenvolupa paral·lelament a les xarxes i a la pantalla gran: “Gravar a l’Acampallengua i que el GOB em triï per fer vídeos de les manifestacions tan important com fer una pel·lícula”. Guaret va ser la seva primera obra, representativa d’aquest esperit: “M’interessava Damià Huguet per la seva figura. Va ser el primer a manifestar-se pel Trenc, feia Jocs Florals per a joves i va crear l’editorial Guaret”. Després d’aprofundir en la realitat del sector agrari a Els dos pous, ja prepara el seu pròxim projecte, Mallorcaland, amb el qual documenta “tots els desastres que passen en un dia a Mallorca des de la visió d’un turista”.

La necessitat de tendresa

Mariona Jaume (Sineu, 1998)

Nus és el darrer projecte de la ballarina Mariona Jaume, una peça amb una tendresa inevitablement política. Cocreat amb Maya Triay, aquest projecte neix de la necessitat de cuidar-se i “d’una abraçada curativa”. El contacte dels cossos és el protagonista d’aquesta obra que “t’allunya de tot el que està passant al món, i et duu a un univers paral·lel, on el cos t’accepta així com és”. Nus pren el testimoni de S’Albufera, una coreografia on també es fa palesa aquesta necessitat d’acostar-se a la naturalesa i “fer-se enfora de tot l’urbanitzable”.u