Res no és casual

PalmaViatjar en el temps, una dèria que els humans hem somiat per pa i per sal va ser possible gràcies a Studium. Per començar, varen canviar el seu cau per l’església de la Mercè consagrada el 1661 –res no és casual–, el temps en què tots els compositors que conformen la nòmina de protagonistes d’aquest concert estaven escrivint totes les peces que vàrem poder escoltar dilluns passat. Per altra banda, ho feren amb una configuració que molt probablement seria molt semblant a les del segle XVII, dos violins, Ramon Andreu i Bernat Martí; un violoncel, Rosa Cañellas; un orgue, Pedro Aguiló, i dues sopranos, Irene Mas i Raquel Ribas. No calia tancar els ulls, ni pujar al DeLorean del doctor Emmet 'Doc' Brown, ni entrar dins la màquina que va imaginar H:G. Wells, com tampoc ni tan sols que els músics de la petita orquestra de Studium Aureum, dirigits per Carles Ponseti, emprassin instruments d’època. Tot era molt més senzill, tan sols escoltant vàrem poder gaudir d’un saborós i abundant passeig pel barroc italià. Amb tan petit esforç ens trobàrem amb fins a deu músics coetanis i compatriotes. S’inicià la vetlada amb Girolamo Frescobaldi, amb Canzon seconda, per a dos violins i continu. Ja des dels primers acords va ser suficient per saber que el teletransport havia estat un èxit. Per si hi havia dubtes, s’hi afegiren les dues sopranos per interpretar el Salve nobilísimo virga Jesse, de Michelangelo Grancini, i així successivament feren acte de presència, Dario Castello, Giovanni P. Cima, Salamone Grassi i Arcangelo Corelli, entre d’altres.

No cal fer un comentari sobre cadascuna de les peces. El nivell i resultat va ser tan elegant com brillant, amb aquesta mena de giuoco della copie, que diria Bartók, i que significa joc de parelles, diàlegs i complicitats entre els dos violins, entre les dues cantants i entre el baix i el continu. Per si hi havia dubtes d’aquest giuoco, va quedar palès amb la interpretació de O sacrum convivium, per a dues sopranos i continu, de Cima, quan Irene Mas va quedar vora l’orgue de Pedro Aguiló, mentre que Raquel Ribas i Rosa Cañellas es varen traslladar a una de les capelles laterals, com un eco dels que cantaven els primers. Una pinzellada més, eficaç, anecdòtica, perquè el conjunt, aquesta miscel·lània del barroc italià primerenc i mitjà, des de la selecció a la interpretació fou un engrescador i exquisit viatge en el temps.