La reconeixible tragèdia del diferent

Posar-se al davant d’un muntatge de La nit just abans dels boscos és alguna cosa més que un repte. És un salt mortal amb no sé quants tirabuixons. Pau Pascual debuta com a director amb la primera peça teatral que va escriure Bernard-Marie Koltès, l’any 1977, publicada 11 anys després. Un text monumental, que podria semblar una metàfora, però és un retrat escrupolós i fidedigne amb el qual descriu la fosca xafogor de la condició humana. Un monòleg que et deixa l’ànima tan estabornida com trencada la cara del protagonista al final de l’obra. La història d’un estranger a terra estranya, lluny de tot, prop de res, sense doblers ni feina. Tan desesperat que ja ni tan sols en busca. El que busca, únicament, és una habitació, que no és altra cosa que un aixopluc que va més enllà de l’espai i el temps, una pau interior que mai no arribarà. Tot, davant el menyspreu de la resta. És el destí del diferent, sense excepcions. Tot, sota la pluja incessant, dins una nit inclement. Si ja haver d’explicar-ho, com fa Koltès, és tan complicat com voler assolir un vuitmil sense oxigen, quan arribam al capítol de les referències les dificultats es multipliquen exponencialment. Començam: cinc anys després de la seva publicació, l’any 1993, Rafel Duran va ser qui la va pujar per primer cop a sobre dels escenaris, al Teatre Màlic, amb Mingo Ràfols com a protagonista. La segona cordada la va dirigir Àlex Rigola, juntament amb Pau Carrió en l’escenografia, i amb sis protagonistes per a un sol personatge. Varen ser, ni més ni menys, Pere Arquillué, Andreu Benito, Jordi Bosch, David Selvas, Francesc Orella i Josep Maria Pou, al Teatre Lliure, provinent del Festival de Temporada Alta de 2006. Paraules majors, o una mica més amunt. Finalment, la vàrem poder veure seguint Óscar Muñoz per dins el budells del Teatre Romea. Una versió que posteriorment es va representar, a càrrec del mateix protagonista, per dins la panxa del Teatre del Mar.

Tot això està explicat, bàsicament, per fer-nos una idea del desafiament que representa un muntatge d’aquestes característiques, a càrrec d’un novell sense fronteres, està clar, com és Pau Pascual. Una protagonista, tancada dins una estructura metàl·lica, amb un joc de llums tan espectacular com significatiu, de tanta bellesa com eficàcia narrativa. És a dir, una escenografia, dissenyada també per Pau Pascual, estèticament impecable, la qual subratlla encara més el discurs de l’intèrpret, com ho fa també l’espai sonor, de Charlie Chicago, o el vestuari, d’Aina Moroms, fins a arribar a la/el protagonista, Pilar Grimalt. Superba. Cada frase té l’entonació que pertoca, amb el color que li correspon. Sense treva ni compassió escup les seves desgràcies directes cap a les entranyes de l’espectador. Vuitanta minuts en els quals es difícil parpellejar. Les galtades textuals arriben una rere l’altra. No és una metàfora. És la vida, molt reconeixible i en primera persona. És una feina admirable des de la primera intenció, impressionant en la seva concepció i, tot plegat, enorme.