Ralph Fiennes: "Quan veig tots els cardenals a les fotos, em pregunto: «Per què no hi surto jo?»"

BarcelonaEl cineasta italià Uberto Pasolini (Roma, 1957) explica que, durant gairebé tres dècades, ha perseguit el projecte d'adaptar a la gran pantalla la història d'Ulisses una vegada ha tornat a Ítaca. Aquest viatge es va començar a materialitzar el 2011, quan Pasolini va anar a buscar l'actor britànic Ralph Fiennes (Ipswich, 1962) perquè interpretés Ulisses com poques vegades l'hem vist al cinema: un home traumatitzat per tota la violència que ha vist i ha exercit, incapaç d'agafar les regnes de la pròpia vida. The return és la història d'un heroi que torna a una casa que ja no se sent seva i que necessitarà temps per refer els llaços amb els éssers estimats, especialment Penèlope (Juliette Binoche) i el seu fill Telèmac (Charlie Plummer). "Volia reflectir el recorregut emocional d'una família trencada per la guerra i que, després d'una experiència terrible, intenta reconnectar", explica Pasolini. El film reprodueix l'Antiga Grècia, però segons el director és un pont directe a les guerres d'avui dia: "M'encantaria que Putin la veiés i s'adonés de com els conflictes bèl·lics canvien els pobles i les persones". La pel·lícula s'ha estrenat al BCN Film Fest, que ha atorgat el premi d'honor del festival a Ralph Fiennes, protagonista de films com Conclave, El pacient anglès i Spider, a més d'interpretar Lord Voldemort a la saga de Harry Potter. Fiennes atén un grup de periodistes a l'Hotel Casa Fuster de Barcelona.

Interpreta un Ulisses en la maduresa, una imatge que s’allunya d’altres pel·lícules del mite, en què se’l veu molt més jove. Com va influir-li l’edat en la construcció del personatge?

— De fet, volíem fer aquesta pel·lícula des de fa uns quinze anys. Jo aleshores estava a la quarantena i en aquell moment vaig pensar que tenia l’edat adequada per protagonitzar el film. Però va passar el temps, i l’Uberto un dia em va preguntar: “Quan farem aquella pel·lícula?”. Jo li vaig respondre: “Probablement, ara ja soc una mica massa gran”. I ell em va dir: “No, no, tens l’edat adequada ara”. Quan vam rodar el film jo tenia seixanta anys. La història explica que Ulisses va anar a la guerra amb vint anys i va tornar-ne amb quaranta, però jo no puc anar enrere en el temps. La meva cara reflecteix la meva edat i aquest és l’Ulisses de la pel·lícula.

Com l’ha impactat el fet de representar un mite de la literatura?

— He intentat posar-me a la pell d’algú que no està segur de si mateix, que no sap qui és. L’Ulisses ha perdut el sentit comú, desconfia de tothom. A la pel·lícula el coneixem, d’entrada, quan acaba d’arribar a la costa de la seva illa després d’una tempesta. Ha tingut una mena d’instint que l’ha portat a casa. Quan es cura i té prou força, no sap què fer. No té cap intenció d’anar al palau i anunciar a tothom el seu retorn. 

Aquesta faceta del personatge queda lluny de l’Odissea d’Homer.

— Sí, aquesta era la proposta de l’Uberto. Ell volia que ens endinséssim en aquest espai psicològic, que és molt interessant. L’Ulisses no sap què fa a l’illa, ni sap si la seva dona està amb algú altre. És un home esgotat espiritualment i psíquicament; no té cap propòsit a la vida. Tots, si fa no fa, ens aixequem per anar a treballar, o tenim un objectiu vital que volem aconseguir, que pot ser voler estar amb els fills o amb la família. L’Ulisses ho ha perdut tot. S’ha convertit en un home passiu. El que més m’ha agradat del guió és veure com comença a prendre la iniciativa lentament i agafa les regnes de la seva vida.

El film explora les conseqüències d’haver viscut una guerra. En un món ple de conflictes bèl·lics, la pel·lícula pot ajudar d’alguna manera?

— És una molt bona pregunta. No sé si la pel·lícula pot ser gaire útil, sincerament. S'han realitzat grans pel·lícules antibel·licistes en el passat que són meravelloses i, malauradament, encara estem en guerra com a espècie. No crec que un film pugui aturar una guerra, però confio que serveixi per mostrar-ne l’horror i perquè nosaltres el tinguem present. La gran obscenitat de l’ésser humà és fer la guerra.

Podem arribar a entendre la gent que va a la guerra?

— Durant la Segona Guerra Mundial hi havia una força centrada en Alemanya que es definia per un grau obscè i terrible d’antisemitisme. Les nacions d’Europa van veure que aquest mal no s’aturaria i van anar a la guerra. Curiosament, acabo de llegir una biografia d’Ian Fleming, que va crear James Bond i que va treballar com a espia durant la Segona Guerra Mundial. Al final del llibre, l’escriptor de la biografia explica que al funeral de Fleming algú va dir: “Ell era conegut pels seus llibres de James Bond, però com molta altra gent, també va contribuir a la guerra i ens va portar aquí, a salvar la nació”. Hi havia una sèrie de valors pels quals s’havia de lluitar. Es poden tenir molts debats sobre quan s’ha d’anar a la guerra i protegir la teva forma de vida. Però els pocs militars que he conegut són amants de la pau, i no de la guerra. Ells són a l'exèrcit perquè reconeixen el valor de defensar el país que estimen.

La pel·lícula està rodada de forma molt naturalista. Pràcticament, no hi ha diàlegs, i es juga molt amb els silencis. Quins reptes li ha suposat, interpretativament?

— Hi ha una sèrie d’entrevistes dels anys seixanta a la televisió britànica amb personatges coneguts en què se’ls feien preguntes molt inquisitives. Les cares que posaven mentre escoltaven la pregunta eren extraordinàries. Una vegada vaig fer un exercici amb actors joves que volien aprendre a actuar davant de la càmera i vaig reproduir una situació similar: els vaig fer entrevistar entre ells per mostrar-los què feien de manera natural abans d’actuar, i com la cara els canviava quan els feien certes preguntes. La cara humana per si sola està plena de significats. En el cas d’Ulisses, hem treballat molt l’experiència d’aquest home que està emocionalment ferit i que torna després de vint anys, però que no té ganes de parlar del que ha viscut. La seva cara ho hauria de dir tot.

L'any passat es va estrenar Conclave, una pel·lícula que va protagonitzar i que girava al voltant de l'elecció d'un nou papa. Com ha viscut la mort del pontífex la setmana passada?

— Com que vaig formar part de la pel·lícula i, durant força temps, vaig viure en aquell món dins del meu cap, viure la mort del Papa ha estat estranya per a mi. Estic molt interessat a saber què passarà ara. Fa més de dos anys d’aquell rodatge, però ara, quan veig tots els cardenals a les fotos, em pregunto: "Per què no hi surto jo?".

—