Marta Ferré: "Queda molt de camí per fer en l’àmbit musical, de la dansa o en altres tipus de teatre més jove"

ManacorMarta Ferré Freitas-Morna (Lisboa, 1978) ja exerceix com a nova gerent del Teatre i Auditori de Manacor. Un relleu que arriba després de quatre dècades de Tomeu Amengual al capdavant i que obre un nou període d'il·lusions i reptes per ampliar la repercussió i les propostes que van més enllà del teatre de text.

Com us sentiu ara que la temporada ja és a punt de començar?

— Sent moltíssima alegria, amb una responsabilitat increïble i amb una miqueta de por també... Serà una experiència enorme perquè Manacor és un referent, i no només a Mallorca.

Quina va ser la vostra primera impressió quan vàreu saber que el càrrec estava lliure?

— En una conversa algú va dir: "Escolta, que ha sortit això...". Tot d'una vaig pensar que m'hi havia de presentar. Encara que la veritat és que no m'imaginava que arribàs aquest moment... Crec que tothom que s'ha dedicat a la gestió cultural i a la gestió d'espais escènics a Mallorca veu Manacor com un espai tan interessant, tan emblemàtic i tan potent, que és molt golós. És un lloc important dins d'una trajectòria professional.

Com comença Marta Ferré a fer-se un lloc en la gestió cultural?

— Vaig arribar a Mallorca el 1996 per començar a fer feina al Grup Serra, on vaig conèixer Guillem Frontera. Vaig anar i tornar de Barcelona diverses vegades durant aquells anys. A Barcelona feia feina com a documentalista i traductora. Sempre havia organitzat esdeveniments o havia ajudat a organitzar-ne. Però no fou fins que vaig tornar definitivament quan Guillem em va proposar entrar a formar part d'un projecte nou que es deia Balears XXI, una fundació del Govern que mesclava turisme i cultura i que es va crear l'any 2001. Em va proposar d'entrar-hi com a cap d'activitats culturals i de projectes. Aquesta va ser la meva primera experiència grossa en la gestió cultural.

Com es fa per gestionar una cosa que funciona o que en teoria funciona tan bé?

— Cada projecte és diferent; té coses bones, coses dolentes, coses que s'han de mantenir i coses que s'han de tornar a encaminar. Manacor té una feina feta increïble, principalment en l'àmbit del teatre de text en català. En aquest sentit és un exemple d'un espai que funciona. També hi ha altres àmbits que, si d'aquí 30 anys, aconseguim que estiguin al nivell del teatre de text, seria meravellós. Perquè hi ha molt de camí per fer en molts altres àmbits. En l'àmbit musical, en l'àmbit de la dansa, en altres tipus de teatre més jove... També hem de tenir en compte que el món està canviant molt aviat. Hi ha formats híbrids, hi ha molta gent jove que està experimentant amb altres llenguatges que també seria interessant incorporar. Bàsicament es tracta d'intentar mantenir allò que Tomeu [Amengual] ha cuidat durant tants anys, que és el teatre de text en català o la mostra de teatre escolar. I d'altra banda poder començar a fer aquesta feina en altres àmbits, anar a cercar altres públics, posar en contacte i fer xarxa també entre espais... crec que hi ha molt de potencial en aquest camí.

El món de la dansa, per exemple, no està gaire representat. També hi ha un cinemaclub aquí a Manacor que se n'ha d'anar a peregrinar als multicinemes quan potser podria tenir una programació estable al teatre. Com s'ha de fer per acontentar tothom?

— És molt difícil; no aconsegueixes mai que tothom estigui content i tampoc pens que sigui aquesta la idea. Has d'intentar fer les coses seguint una lògica, seguint un pla i perquè hi hagi fruits ara i d'aquí a molts anys. Són espais municipals i això sí que ho hem de tenir molt present. Un espai municipal ha de tenir aquestes dues cares. La més espectacular, d'unes propostes que directament interpel·len un públic i que són espectacles professionals dins d'una programació de temporada. Però després, com deia, aquests espais són municipals i per tant pertanyen a la comunitat. I la comunitat els ha de poder fer servir.

Els actes culturals són econòmics també.

— Sí, sense doblers òbviament no es poden fer coses. Però no només són econòmics... Crec que el gran repte, més que econòmic, és d'organitzar l'espai, els temps, el personal i els recursos de la manera més eficaç i eficient possible.

Falta personal, això és evident.

— Falta personal, però aquí i pertot. Abans em deia que la dansa està poc representada. La dansa està poc representada pertot... Feim feina en un àmbit que és complicat. Però és veritat que aquí, a Manacor, hi ha poc personal per les infraestructures que tenim i és un miracle que les coses funcionin tan bé. I és perquè aquest personal s'hi deixa l'ànima. M'he trobat una gent meravellosa que dedica moltíssimes hores i la seva vida a això. Per això funciona, perquè aquest personal és realment dedicat al teatre.

Hi haurà novetats a curt termini?

— Per sort Tomeu m'ha deixat bona part de la temporada programada, perquè si no seria impossible arribar aquí i haver de programar tot de zero. L'estructura, per començar, s'assemblarà molt a allò que s'ha fet fins ara. L'únic és que ara tindrem dos abonaments: un per a tres espectacles i fins a sis, i un altre a partir de set. Inclouen tota la programació de l'Auditori, tota la programació teatral i també l'Orquestra Simfònica. Aquesta temporada també iniciarem algun projecte, un poc més cap al final, que encara no puc anunciar. Amb vista a la temporada que ve sí que mirarem d'iniciar un parell de línies noves, que començarem a treballar des de ja.

Com és haver d'organitzar tants d'espais?

— Molts d'aquests espais, que són a l'edifici del teatre, estan ocupats ja des d'octubre per assajos de la mostra del Teatre Escobar. Crec que la gent de fora de Manacor no n'és conscient, i molts s'imaginen que són els finals de curs dels nins que fan teatre... i no és això. La mostra de teatre escolar és un projecte increïble que ha donat tots aquests fruits que avui tenim. Si no hagués estat per la mostra dubt molt que Manacor s'hagués consolidat no només a Mallorca, sinó en tot el panorama catalanoparlant. Manacor és el referent. No hi ha un altre lloc que hagi fet aquesta feina. Això és una meravella i no en som conscients.

Com feim idò que aquestes sales convisquin també amb la programació?

— És complicadíssim, és un tetris. Però és possible. Clar que són moltes hores de feina entre setmana i després els caps de setmana amb programació per a públic. Però es pot aconseguir. I després tenim l'Auditori, que és un espai molt versàtil i imponent, de 800 places.

Heu estat al Principal i al Municipal de Palma i a Inca. Cada teatre funciona d'una manera molt distinta?

— Cada espai és diferent. Jo tenc dos perfils molt marcats. Tenc una part més de direcció artística, on el que més puc aportar és xarxa i capacitat de relació, de posar en contacte projectes i establir ponts i, per tant, oferir sempre programacions en què pots jugar amb cicles o camins. I després tenc un altre perfil que és de gerència. I aquest m'encanta... ja sé que és una cosa molt rara, però m'encanta la part econòmica, legal, jurídica i burocràtica. És un repte aconseguir que l'administració sigui més àgil i alhora garantista.

Un desig per a aquest camí que comença?

— A llarg termini sí que m'encantaria que l'èxit que ha assolit Manacor en l'àmbit del teatre de text, pogués s'expandir-se també a altres com la dansa, per exemple. Perquè sempre és el germà pobre de les arts escèniques. Teòricament és un llenguatge més difícil, més complicat, i no és vera. La dansa és el més universal. Així com la música, són llenguatges que entren per la pell. D'altra banda també m'agradaria que la Fira de Teatre de Manacor tornàs a ser el referent que era fa uns anys. Això s'ha anat diluint en favor de la Fira B!, per exemple. Així i tot, els programadors, en el seu imaginari, recorden perfectament Manacor com a punt de trobada.

Manacor és un municipi gran amb altres nuclis de població. Com es fa per acostar el teatre a Portocristo, a Son Macià o a l'Illot?

— Sempre és complicat. El departament de Cultura de l'Ajuntament fa una part d'aquesta feina, la d'acostar propostes a altres nuclis. D'altra banda, per exemple, l'Ajuntament fa tots els esforços possibles perquè tots els nins vinguin a veure les obres quan es fan de teatre escolar, posant busos a disposició. Hem d'aconseguir que la gent es traslladi i les distàncies tampoc són tan llargues.

I amb teatre de carrer?

— Som una superdefensora de les activitats en el carrer. Quan m'ha tocat fer feina a sala sempre he enyorat molt poder sortir fora, i quan fas feina només de carrer, sempre enyores tenir una sala on mostrar projectes més complexos, que necessiten una part tècnica més complexa. Allò ideal és fer-ho tot. Però sí, el carrer és la manera més fàcil d'arribar al públic, sempre.