Cinema
Cultura27/09/2023

El Festival de Sant Sebastià riu amb dues grans comèdies argentines

'Puan' i 'La práctica' són dos dels millors films de la competició del certamen

BarcelonaA Puan, la magnífica pel·lícula que María Alché i Benjamín Naishtat han presentat al Festival de Sant Sebastià, el peso argentí es devalua respecte al dòlar a nivells històrics. En la competició del festival, tanmateix, el cinema argentí està guanyant la partida al cinema nord-americà per golejada. Puan i l'altra comèdia argentina de la secció oficial, La práctica,de Martin Rejtman, han aportat l'originalitat i la brillantor que no trobem al pretensiós drama familiar All dirt roads taste of salt i a Ex-Husbands, comèdia agredolça sobre homes en crisi que reuneix Griffin Dunne i Rosanna Arquette quatre dècades després del Quina nit! de Scorsese.

Puan, que és com tothom es refereix a la Facultat de Filosofia de la Universitat de Buenos Aires, és el primer film conjunt d'Alché i Naishtat i també la primera comèdia de dos cineastes que ja s'havien fet un nom al festival: ella triomfant a la secció Horizontes Latinos amb el seu debut, Familia sumergida, i ell amb el drama polític Rojo, Concha de Plata a la millor direcció el 2018. El Marcelo, el protagonista de Puan, és un professor de filosofia (un extraordinari Marcelo Subiotto) que, gairebé sense temps per digerir la pèrdua, es veu abocat a competir amb un altre professor més carismàtic i manipulador (Leonardo Sbaraglia) per la càtedra que ha deixat vacant la mort inesperada del mentor de Marcelo. Un duel soterrat entre el professor estrella i el mestre compromès i humil que va minant a poc a poc la confiança en si mateix del Marcelo.

Cargando
No hay anuncios

Amb una fluïdesa de tons humorístics i dramàtics a l'altura del millor Alexander Payne i dels films més personals de Nanni Moretti, Puan barreja humor escatològic a l'estil dels Farrelly amb reflexions sobre filosofia política sense que el conjunt grinyoli en cap moment. En aquesta inspirada comèdia hi caben també des del thriller acadèmic al retrat del precari estat de la universitat pública argentina –on els professors han de fer altres feines per arribar a final de mes– o l'estudi d'un personatge sempre al límit de la humiliació, però amb la dignitat intacta. Alché i Naishtat aconsegueixen que et preocupis pel Marcelo sense necessitat de convertir-lo en un heroi ni en una víctima, sense perdre mai la lleugeresa i entregant una emotiva reflexió sobre la importància del compromís polític i la necessitat de trobar el nostre lloc a la vida i de lluitar per conservar-lo.

Cargando
No hay anuncios

L'humor robòtic de Martín Rejtman

Les comèdies de Martín Rejtman, que concursa amb La práctica en la secció oficial, es mouen en codis més pròxims als d'Aki Kaurismaki o Éric Rohmer: interpretacions contingudes i diàlegs antinaturalistes al servei d'històries de senzillesa només aparent. Aquí el protagonista és un professor de ioga en procés de separar-se de la dona, també professora de ioga. El contrast entre la serenitat zen del personatge i el caos vital que l'envolta és un dels mecanismes de l'humor sec i inexpressiu, com la veu en off d'una pel·lícula en el fons molt divertida, amb moments de pur slapstick i una galeria memorable de secundaris com l'estudiant alemanya amnèsica. Tot frega sempre l'absurditat i hi passen moltes coses, potser massa, que els personatges relaten en un to absent d'emocions, quasi robòtic. Que així i tot la pel·lícula resulti tan càlida i acollidora és el miracle d'un cinema a la contra de totes les tendències actuals.