Joan Pons Bover: “El premi Ciutat de Manacor ha estat una resurrecció literària”

PalmaTot i que es publiqui ara, la darrera novel·la de Joan Pons Bover (Santanyí, 1972) s’ha gestat al llarg de tota la seva vida. Inspirada en la història real de la seva família, Com voleu, germans, que canti, premi Ciutat de Manacor de Novel·la Maria Antònia Oliver 2025, és un viatge històric a través de la memòria de dos germans, fills d’un mestre depurat pel règim franquista.

L’any 2017 vàreu guanyar el premi Pollença de Narrativa. Tres anys després, el Ciutat de Palma. I, ara, el Ciutat de Manacor. Què ha suposat aquest darrer en la vostra trajectòria?

— Ha estat una espècie de resurrecció literària, ja que feia 5 anys que no publicava i se m’havien fet molt llargs. Avui dia no és fàcil publicar en unes condicions que jo consideri dignes, i un premi literari, a banda d’una dotació econòmica, t’assegura una publicació relativament ràpida, i et proporciona una carta de presentació davant els lectors. El mercat editorial viu en una certa precarietat i no sempre és senzill veure valorada la teva feina d’anys. 

Quants anys duis amb aquesta novel·la?

— A veure, la novel·la parteix d’un fet familiar real, que és que el meu padrí matern va ser mestre depurat pel règim franquista. Com que tenia un germà militar, va aconseguir que el càstig quedàs dins l’administració, ni el van tancar a presó ni el van afusellar, o sigui, que dins tota la injustícia que va patir, encara va dur sort. Però jo havia sentit contar detalls d’aquesta història tota la vida i sempre n’havia volgut fer alguna cosa. Ara bé, pensava que mai seria capaç d’escriure-la i que sempre em sentiria un poc miserable per això. 

I a la fi ho heu aconseguit. Però no n’heu fet un assaig sinó que hi heu afegit ficció. Sempre vàreu saber que ho explicaríeu així?

— Sí, tenia molt clar que no volia fer-ne un assaig històric, que no pretenia recrear allò que va viure el padrí i la família. El món de la ficció té el seu propi ritme i també les seves normes, t’acaba imposant les seves condicions, així que he pogut canviar, inventar i imaginar moltes coses, intentant no perdre l’essència d’allò que realment va passar per explicar una experiència personal que, d’alguna manera, esdevé col·lectiva.

Els protagonistes són dos germans, en Jaume i na Margalida. I el títol, aquest fragment d’una cançó tradicional popularitzada per Uc, té a veure amb ella, na Margalida. 

— Sí, perquè Formentera és el seu paradís perdut. Allà es va enamorar i va ser un amor que, per dir-ho d’alguna manera, no va arribar a bon port. I això que li passa a ella em feia pensar en la història que explica la cançó d’Uc, d’un jove que quan arriba de festejar amb l’al·lota es troba amb el pare que li diu que no vol que hi torni i que no es poden veure pus. 

Els records de na Margalida la duen sobretot a aquella època a Formentera, a finals dels anys 40. Era una temàtica que teníeu pendent abordar, la repressió a les Balears?

— No és que en volgués parlar directament, no era el meu objectiu parlar de la Guerra Civil i les seves conseqüències, però de la mateixa manera que si ubicassis una història als anys 70 a Mallorca hauries de parlar del boom turístic, si ho fas als anys 30 i 40 has de parlar de tots els desastres que hi va haver. Era el context dels personatges. Ara bé, el meu objectiu era parlar de tot allò que passa dins les famílies i de la importància dels records a mesura que et fas gran. Mai no he cregut que el que va viure la meva família fos excepcional: si ho penses, totes les famílies s’hi enfronten, a fets excepcionals, i jo volia abordar quina empremta deixen també en la memòria dels que ho han viscut.