La guerra no té rostre de dona, de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de literatura el 2015, és un llibre d’assaig, de converses i entrevistes per reivindicar el paper de les dones soviètiques que anaren a la guerra i varen complir funcions de soldat, franctiradores, tanquistes… I tot i que varen ser més d’un milió no havien aconseguit ni una sola línia als llibres d‘història. Oriol Broggi i Clara Segura són els responsables de la dramatúrgia de l’obra que porta el nom del llibre en qüestió, però la peça està basada en el discurs que va pronunciar la periodista i escriptora bielorussa a l’entrega del preuat guardó.
No és un monòleg. Són reflexions, pensaments, experiències, denúncies, converses, sentències demolidores…Un seguit de sentiments i sensacions que Clara Segura trabuca amb tendresa, força, ràbia, nostàlgia, veritat… Les notes mentals que vas prenent vessen per tots els costats i no saps per on començar a escriure aquest paper. Dient que la tornaria a veure tot d’una, després del darrer aplaudiment? Després fer una llista de temes de què parla, com la guerra, l’amor, Txernòbil, la història, les històries sense herois, com li retreu un censor, dels soldats, de la tragèdia, el drama, sempre personal i mai transferible, la vida, la mort, pares, fills, marits… De la posada en escena, de la difícil i treballada translació des del paper a l’escenari? Una meravella, imaginativa, sòbria, exquisida. Dels autors que cita, com Flaubert, Adorno, Dostoievski... No oblidar per res del món parlar de la interpretació de Guillem Balart, l’altre protagonista; ni tampoc la utilització de les pantalles on apareixen les dones que mai no tenen rostre a les guerres i que dona títol al recull de testimonis, interpretades per Màrcia Cisteró, Nora Navas, Violeta Broggi, Pepa López, Marta Marco, Montse Vellvehí,… I la banda sonora, encapçalada per Händel i la determinant ària de Rinaldo (el corrector escriu Ronaldo), Lascia ch’io pianga, que diu “deixa que plori la meva cruel sort i sospiri per la llibertat”, interpretada per Clara Segura i acompanyada al piano per Balart, o Leonard Cohen o… Impossible abastar-ho tot. Llegir el discurs tot just després és una bona manera d’intentar-ho, però insuficient per arribar a la complexitat d’una dramatització colpidora, extenuant, brillant. Un altre obús al cor.
