Una obra cabdal de la pintura gòtica illenca

El retaule de sant Jordi, de Pere Niçard, de l’antiga església de Sant Antoni de Pàdua, ara parcialment conservat al Museu Diocesà de Mallorca, és considerat per tots els estudiosos una de les obres cabdals de la pintura gòtica illenca i una de les peces paradigmàtiques de tota la història de l’art mallorquí.

Declarada Bé d’Interès Cultural l’any 2003 per la seva vàlua artística i documental, aquesta pintura, exponent de l’estil flamenc a Mallorca, no tan sols destaca per la qualitat estètica, sinó també perquè és la introductora de la tècnica de la pintura a l’oli a Mallorca i per la seva importància com a document per al coneixement d’aspectes relacionats amb la societat, la cultura i l’economia de l’illa al segle XV com ara les activitats comercials, el tipus de vaixells, l’estructura urbana i la indumentària.

Descripció

Del total de taules que varen formar part del conjunt pictòric de sant Jordi, s’han conservat la taula del sant titular i tres compartiments de la predel·la. A la taula central, es presenta en un primer pla sant Jordi vestit amb la indumentària pròpia d’un cavaller, amb la creu vermella damunt el pit amb raigs al cap com a mostra de la seva santedat. Apareix damunt un cavall blanc, llancejant un drac que es troba als seus peus. En un segon pla apareix la princesa agenollada en actitud orant.

Com a fons d’aquesta escena, es representa la Ciutat de Mallorca, idealitzada però amb alguns detalls força realistes, que constitueixen una valuosa font d’informació sobre diversos aspectes de la ciutat. S’hi han identificat, entre d’altres, les torres de Portopí i la veïna església de Sant Nicolauet, la desapareguda ermita de Nostra Dona dels Orfes del barri de Santa Catalina i la façana de l’església parroquial de Sant Nicolau.

La predel·la consta de tres compartiments: el central, dedicat al baró dels Dolors; el de la dreta, a l’entrada de Jaume I, i el de l’esquerra, obra de Múger i on es representa la decapitació del sant.

Context

Gràcies a les fonts documentals conservades, se sap que el retaule fou contractat per la Confraria de Sant Jordi per a la seva capella de l’església de Sant Antoni de Pàdua als pintors Pere Niçard i Rafel Mòger l’any 1468. D’acord amb el contracte i per les característiques del que s’ha conservat, Pere Niçard fou qui es responsabilitzà de la major part de l’obra. De fet, la mà de Rafel Mòger sols és evident al cassetó de la decapitació de sant Jordi i la seva intervenció es justifica pel fet que els pintors estrangers com Niçard tenien l’obligació de contractar les obres amb un mestre local.

Durant els treballs de pintura es degueren produir inconvenients o contratemps que en retardaren la conclusió. El juny del 1470, un any més tard de la data acordada, Niçard no havia finalitzat la feina i hagué de recórrer a fiadors.

L’origen del pintor continua sent un misteri. Per la documentació existent, es creu que va venir a l’illa amb motiu d’aquest encàrrec i que degué partir en acabar-lo. S’ha argumentat que el seu cognom podria fer referència a la ciutat de Niça, a més de destacar que alguns dels personatges que es comprometeren a avalar-lo en cas que se n’anàs de Mallorca sense acabar el retaule eren francesos o que podria haver estat recomanats pel pintor Joan Rosató, cònsol de Mallorca a Niça.

Innovacions tècniques

Des del punt de vista tècnic i estilístic, aquest retaule implicà importants innovacions respecte de la producció pictòrica que es duia a terme en aquells moments en l’àmbit mallorquí. Les innovacions introduïdes per Pere Niçard s’expliquen principalment des d’un important coneixement de l’art flamenc coetani. D’influència flamenca són aspectes tècnics i d’execució com l’ús de la pintura a l’oli, encara en fase d’experimentació, que permetia efectes com lluentors i reflexos, entre els quals destaquen la princesa emmirallada al llac o les figures del pintor i d’un cofrare a la gambera de sant Jordi. Igualment, s’han vinculat a models flamencs, com Jan van Eyck i Rogier van der Weyden, i tots els seus seguidors, trets compositius, formals i conceptuals, com el detallisme, el protagonisme del paisatge, amb certa voluntat de realisme, i els raigs que il·luminen el cap de sant Jordi.

Complementàriament als models flamencs, alguns dels estudis estilístics més recents, com els de Yarza i Ruiz, han apuntat cap a altres referents, en especial de la producció francesa coetània, influència que estaria reforçada pel probable lloc d’origen de l’enigmàtic Pere Niçard.

Significació

L’obra ha estat objecte de diverses lectures complementàries, entre les quals destaca l’apuntada per Gabriel Llompart i Joan M. Palou, segons els quals els cavallers de la Confraria de Sant Jordi volgueren ressaltar el paper del seu patró en la conquesta de Mallorca amb la representació de sant Jordi cavalcant al costat del rei En Jaume en l’assalt final a Madina Mayurqa al compartiment dret de la predel·la, però també d’un manera simbòlica a la taula central.

Els processos de restauració

L’any 1882, la recentment constituïda Arqueològica Lul·liana, amb permís del bisbe Mateu Jaume, va dur a terme el trasllat del retaule al Museu Arqueològic Lul·lià que s’havia establert a la Sapiència, atès el mal estat de conservació en què es trobava la pintura a la capella de Sant Antoni de Pàdua. Als anys 60, en el marc de la campanya de restauracions de la pintura gòtica mallorquina impulsada per la Fundació March, fou objecte d’una complexa intervenció per part d’Arturo Cividini. El suport estava en tal mal estat que Cividini prengué la decisió de traspassar la pintura a una nova fusta per preservar l’original pictòric. Entre els anys 1999 i 2000, la taula central de sant Jordi fou objecte d’una altra intervenció, a càrrec de José M. Pardo i amb el finançament de Sa Nostra, que implicà un altre canvi de suport.