Cinema
Cultura 05/07/2022

Per què la nova pel·lícula de Thor és la més còmica de Marvel?

'Love and thunder' potencia el to paròdic de Chris Hemsworth i reinventa Natalie Portman com a Deessa del Tro

4 min
Natalie Portman i Chris Hemsworth a 'Thor: Love and Thunder'

BarcelonaIgual que Doctor Strange amb la màgia o Daredevil amb els baixos fons criminals, Thor ha sigut sempre el referent de Marvel pel que fa a mitologia: guerres entre divinitats, incursions en regnes mítics, criatures llegendàries... Seu és el territori de les històries èpiques i grandiloqüents, i així ho va entendre Kenneth Branagh quan el 2011 va portar Thor al cinema, però la falta d'entusiasme per aquell film i la mala rebuda de la seva erràtica seqüela (Thor: El món fosc, del 2013) van obligar Marvel a canviar de pla i reinventar la saga i el personatge. És per això que les pel·lícules de Thor ja no són sinònim d'heroisme èpic sinó de disbauxa i diversió. De fet, Thor: love and thunder, que s'estrena aquest divendres, és la pel·lícula més explícitament còmica –i fins i tot autoparòdica– de l'Univers Cinematogràfic Marvel (UCM).

El principal responsable del nou rumb de Thor és Taika Waititi, el director de Love and thunder, que a l'anterior entrega, Thor: Ragnarok, va potenciar al màxim l'humor absurd que, de fet, ja havia introduït en petites dosis Branagh. En aquesta operació, Waititi va tenir un aliat clau en Chris Hemsworth, l'actor que interpreta Thor des de fa onze anys, que va explotar la seva vis còmica amb èxit i una falta total de sentit del ridícul. Sense el gir que Ragnarok va donar a l'univers asgardià seria difícil imaginar el Déu del Tro barroer i panxut d'Avengers: Endgame o la seva rivalitat infantil amb el Chris Pratt de Guardians de la Galàxia, i tampoc el Loki irònic i llenguallarg de la recent sèrie protagonitzada pel germà de Thor.

Hemsworth i Tom Hiddleston –que interpreta Loki– van aprofitar de valent la possibilitat de riure's d'uns personatges sempre massa solemnes, i Waititi va aconseguir equilibrar la balança entre comèdia esbojarrada i el melodrama èpic que és consubstancial al gènere. Aquest segueix sent el repte –no sempre assolit– de Love and thunder, on Thor torna a ser aquell déu ganàpia d'Endgame, però ara com a protagonista i enfrontat a un personatge tan tràgic i fosc com el Gorr de Christian Bale, malvat d'esperit nietzscheà que vol acabar amb totes les divinitats per venjar la mort de la seva filla, víctima de la indiferència d'un déu capritxós i cruel.

Portman, Deessa del Tro

L'última aventura de Thor recupera el personatge allà on el deixàvem a Endgame, lluitant al costat dels Guardians de la Galàxia i sumit en una mena de crisi d'identitat sobre el seu paper com a heroi, a la qual s'afegeix el retrobament amb la seva exnòvia Jane Foster. Natalie Portman, que interpreta Foster, va marxar cames ajudeu-me de Marvel després del fiasco de Thor: El món fosc, emprenyada pel comiat de Patty Jenkins –directora prevista però finalment substituïda per Alan Taylor– i tipa d'un personatge que considerava massa passiu, sempre necessitat de ser rescatat per Thor. Però a Love and thunder Waititi li regala una Jane Foster empoderada –mai millor dit– i portadora del martell Mjölnir i, per tant, Deessa del Tro per dret propi. Una reinvenció ja vista als còmics que segueix la pauta de Marvel d'atorgar –sempre per temps limitat– espais tradicionalment masculins a personatges femenins. Un altre gest simbòlic a consignar és que dos secundaris com Valquíria i Krog no amaguen en cap moment que són gais, agradi o no als censors de l'Aràbia Saudita.

Waititi imposa el seu imaginari pop de colors brillants a l'univers cada vegada menys mitològic i més de ciència-ficció on habita Thor, que acaba fent seu l'acudit que identifica els asgardians com a “vikings espacials”. La deriva desmitificadora de la saga és subratllada per la visió mordaç que ofereix Love and thunder del panteó de divinitats governat per Zeus, interpretat per un immens –literalment– Russell Crowe que sembla passar-s'ho d'allò més bé fent del déu suprem de l'Olimp un poca-solta passat de voltes. És tan extrema la paròdia, digna dels Monty Python o del Superlópez de La caja de Pandora, que no sorprèn quan el mateix Zeus exclama: “Des de quan els déus ens hem convertit en un acudit?” La frase resumeix l'ambició però també el problema de la pel·lícula: el registre humorístic de Hemsworth, que frega el de les comèdies de Will Ferrell o Adam Sandler, no acaba de lligar bé amb la trama romàntica ni el drama còsmic.

Cameos, blanc i negre i Guns N' Roses

En qualsevol cas, Love and thunder està plena de curiositats, començant pels cameos del germà i la dona del protagonista, Luke Hemsworth i Elsa Pataki –Hemsworth és productor associat del film– i l'aparició sorpresa en un paper ridícul i paròdic d'una estrella de Hollywood aficionada als cameos inesperats; també els deu minuts de seqüència d'acció al món d'ombres filmada en un blanc i negre insòlit en el context d'un blockbuster, i l'estranya fixació de Waititi amb la música de Guns N' Roses, dels quals no només sonen quatre cançons a la pel·lícula sinó que apareixen en la trama a través de l'admiració que sent per ells un nen asgardià –fill del Heimdall que interpretava Idris Elba–, que ha adoptat com a nom Axl en homenatge al cantant de la banda.

Però el més singular del film és com Waititi ha creat el seu propi regne dins un univers cinematogràfic que massa sovint tendeix a la singularitat. Agradi més o menys, els Thor de Waititi són l'excepció autoral de Marvel, els films on l'empremta personal del director es deixa sentir més. I això mateix ja és una fita, sobretot tenint en compte la mà de ferro amb què el productor Kevin Feige controla la franquícia superheroica.

Jason Aaron, inspirador a l'ombra

Si les primeres pel·lícules prenien dels còmics de Thor només l'imaginari i els personatges, Love and thunder es basa directament en les idees i arguments creats pel guionista Jason Aaron a la sèrie des del 2012 –publicats a casa nostra per Panini–, específicament l'enfrontament entre Gorr i Thor i la reinvenció de Jane Foster com a Deessa del Tro. Tanmateix, Aaron no apareix acreditat com a guionista –Marvel reté els drets sobre la seva obra– sinó com a “consultor creatiu.

stats