Alegria, tristesa i nostàlgia: els estats d’ànim de la jornada inaugural de la darrera Mobo

Entre sentiments contradictoris va transcórrer aquest dijous la primera jornada de la MoboFest 2026. D’alegria per poder disfrutar d’una nova edició del festival musical més populós del Pla de Mallorca, i de certa tristesa pel que encara no ha passat i ja desperta la nostàlgia: la darrera edició després d’una dècada d’activitat continuada i la incertesa sobre si hi haurà o no un relleu a l’alçada.

Un sentiment pesat amplificat també per la morta aquesta setmana de Joan Roca, baixista d’Antònia Font, caps de cartell de la jornada de dissabte. Un record que va recórrer tots els escenaris, amb mencions especials pel músic de Son Sardina. Finalment i encara que en un primer moment es va anunciar la cancel·lació del concert, està previst que la banda interpreti una sèrie de temes com a homenatge a Roca i s’acabi en un format més íntim.

Però si parlam estrictament de la jornada musical d’aquest dijous, el cartell el va obrir el sempre enèrgic Mon Joan Tiquat a l’escenari Huguet. Vila va fer una repassada sobretot pels temes del seus dos primers discs Es temps i sa llavor i Sinònims de Cosa, en un allau de tempos sincopats, pianos atractius i la guitarra sempre elegant de Roger Pistola. Una combinació idònia per ‘despertar’ l’horabaixa i començar a dur gent fins el Puig de Consolació de Sant Joan, el mateix lloc on l’any 2016 el MoboFest va emprendre el vol.

Ahir, la ja tradicional jornada gratuïta va aconseguir reunir uns quants milers de persones, convenientment preparades per passar calor, i que es distribuiren escalonadament pels quatre escenaris que l’organització tenia preparats i llestos. Talment les zones d’aparcament, que funcionaren àgils i sense massa problemes.

Després de Mon Joan Tiquat va arribar el torn de Nineta a l’escenari Music Lover. “Una handmade popstar. Més handmade que popstar”, com es defineix ella mateixa. De tocs intimistes i electrònics, el seu àlbum debut Salut i Mercè (2025) va aconseguir crear atmósferes oníriques plenes de fragments vitals, ferides i, com diu la seva presentació “certa mala llet”.

De reminiscències power pop anglo i maneres dels primers Rolling Stones en feren mostra clara els mallorquins The Ripples. Amb temes com Something’s got a hold on me o Life in the city, el quintet va fer ballar i botar Consolació en una actuació que va sonar compacta i ben empastada. No de bades el seu primer disc One hell of a ride, està enregistrat als llegendaris Abbey Road Studios i vénen de fer gira per Anglaterra.

Però estava clar que els qui omplirien l’escenari principal de la primera jornada de la Mobo serien La Ludwig Band, fidels a la seva fórmula alegre i contundent, els catalans repassaren sobretot els temes del seu lp Pel barri es comenta (2026) que ja presentaren a Mallorca durant el seu pas per l’Acampallengua de Manacor, fa només uns mesos.

Van omplir l’espai Rosa Blanca i demostraren, amb la repassada de varis hits (alguns van quedar defora per manca de temps), el bon estat de forma física i vocal damunt i davall l’escenari. El concert va acabar amb la pujada a l’escenari del joveníssim Miquel Fuster, seguidor de La Ludwig que va cantar totsol el darrer tema, acompanyat per tota la banda i els ànims d’un públic ja entregat.

Entremig i al final Cobie fou l’encarregat de mesclar èxits reconeixibles per ballar una estona llarga, tan de grups mallorquins com Garrafa Nadal o de Las Petunias o Carolina Durante. I amb un especial tema de despedida, Alpinistes samurais, en record a Joan Roca.