El nom del porc

PalmaLinxament simbòlic d’un polític? Insults entre governants? Amenaces, calumnies i campanyes de desprestigi? Agressions verbals, fins i tot al límit de l’enfrontament físic? Textos difamatoris? Res de nou. Tot això que ara deim crispació ha estat una constant al llarg de la història de les Balears. Moltes autoritats han estat qualificades amb el nom del porc, i amb coses pitjors. Els atacs contra aquells amb certa quota de comandament –fossin virreis, jurats, oficials reials o membres de l’Església, aleshores, un veritable poder– anaven des dels cartells o insults, fins a l’assalt de cases o crema d’objectes. En casos extrems es va arribar a l’agressió o a l’assassinat.

El pasquí –cartell col·locat a qualque lloc públic– va ser un mecanisme habitual. La qual cosa no deixa de ser curiosa, ja que, en una data tan avançada com el 1900, el 73% dels illencs encara eren analfabets. Segons l’historiador Emilio Bejarano, cap al 1787 “es varen fer freqüents els pasquins contra la Reial Audiència” i el seu màxim responsable. El 1788 se’n varen fer més contra l’Audiència. El 1798, n’hi va haver contra el capità general, el bisbe i un regidor. Aquest “mitjà d’intoxicació servia de convocatòria, cercant expectació per a allò que apareix després com a una protesta espontània (…)”, diu. “[Els pasquins] eren un mitjà d’intimidació per als tebis, els opositors o les forces locals que havien d’actuar reprimint els esdeveniments”, explica.

De vegades, no és que els pasquins fossin insultants, sinó que incitaven a l’assassinat directament. Bejarano cita el cas de Sineu, a on l’objecte de les ires eren els recaptadors d’imposts: “Fadrins, teniu valiment / i matau-los a pedrades”, proclamaven els pasquins. Al batle se’l va amenaçar “perquè no retiràs la propaganda i no interferís en l’acció popular”, assenyala l’historiador. S’hi anunciaven càstigs com “lapidar, arrencar vísceres, esquarterar, cremar, llançar a un forn de calç i penjar”. No és estrany que les autoritats haguessin de patrullar els carrers per prevenir-ho.

Durant els prolegòmens de l’assalt al Call jueu de Palma (1391) ja es varen assaltar cases de notables i la seu de la Universitat, ara l’Ajuntament. Segons explica l’historiador Guillem Morro, el conseller Antoni Castell va ser objecte d’un especial odi. En relació amb la Revolta Forana del 1450, el també historiador Jordi Maíz recull el lema ‘Muyran los traïdors!’: els cobradors d’imposts eren rebuts amb “insults, agressions i pedregades a indrets com Manacor” i es va produir “el robatori i pillatge de les propietats dels ‘richhom’ de Ciutat a la Part Forana”.

En esclatar la Germania de Mallorca el 1521, una de les primeres accions va ser desenterrar el cadàver del jurat (regidor) Agustí Serralta al convent de Sant Domingo de Palma, i cremar-lo a l’antic cementeri jueu, com recull l’especialista en aquest període Eulàlia Duran. Els agermanats assassinaren el virrei interí, Pere de Pachs, a l’assalt a Bellver. Quant a les cartes de Carles I que els ordenava sotmetre’s, el calceter Gabriel Domingo va respondre: “Dats me aquexas letras, que jo me’n tocaré lo cul!”, segons assenyalen els historiadors Margalida Bernat i Jaume Serra.

Un regidor en mata un altre

Amb les lluites de bàndols, el segle XVII va ser particularment conflictiu. El membre del Sant Ofici Joan Sintes va rebre una arcabussada el 1615. Segons els investigadors Pere Salas i Antoni Domingo, els Canamunts varen planejar l’any 1619 segrestar el fill del virrei quan sortís del col·legi i enviar-li “el cap del nin al seu pare”, si no amollava els membres que havien estat empresonats. El jutge responsable de la causa, Jaume Joan Berga, va ser assassinat i a la vídua i als fills els varen anar a cantar, fent burla del crim, segons apunta la historiadora Aina Le-Senne.

L’episodi recollit per l’arxiver Ferran Martí a la universitat de Mallorca data de 1688: “Dos dels jurats passen de la discussió a les injúries, alcen més i més la veu” i “s’aixequen dels seients per agredir-se”. El jurat Bartomeu Fornari va llançar “violentament al cap” del jurat Antoni Serra “un gran tinter que tenia al davant, damunt la taula”, que va ocasionar la mort del rival polític. L’agressor va ser cridat a Madrid, a on “se l’amonestà severament”, afegeix Martí. Després, va tornar a Mallorca, on “tothom el respectava com abans del fet desgraciat”.

Els virreis –màximes autoritats a les Illes entre els segles XIV i XVIII– varen ser sovint objecte d’atacs, com narra l’historiador Josep Juan Vidal. “Els cavallers dugueren a terme una campanya propagandística amb cartells escandalosos” contra Gaspar Marrades. De Guillem de Rocafull, els senyors afirmaven que cada dia rebien “greuges i injustícies” i els jurats el culpaven de “condemnar los homens a mort sens culpa i llibertar los culpables de la pena que merexen”. Els jurats varen acusar Antoni d’Oms “d’injúries davant el rei” i varen atribuir a Lluís Vich decisions “danyoses i prejudicials al be publich”. 184 notables varen presentar una sol·licitud de reprovació contra Ferran Sanoguera. El procurador reial Pere Ramon Safortesa –virrei interí– va ser objecte de retrets dels jurats per “mal govern” i “no atendre amb la cura que és justa algunes coses del bé públic”. El virrei Josep Pérez de Pomar va morir el 1645 en un accident, però es va murmurar “que la caiguda del virrei no havia estat un fet casual i que qualcú li havia fet encabritar el cavall perquè caigués”, segons Martí.

El començament del segle XIX, abans de la Guerra del Francès, va ser particularment conflictiu. Bejarano recull que el 1801, en protesta per la prohibició dels balls, apedregaren les cases dels regidors. Entre el 1805 i el 1808 es varen fer servir “la propaganda i les campanyes de desprestigi a personatges polítics mitjançant fullets i cartells”. La impopularitat dels reis i, sobretot, del primer ministre Godoy era tan manifesta, que el bisbe de Mallorca, Bernat Nadal, va haver de defensar “la legitimitat del pagament d’imposts” l’any 1807. Ara bé, el bisbe també va subratllar de manera sibil·lina “la moralitat necessària en els governants per fer-se creditors de les obligacions dels súbdits”, fet que qüestionava i condemnava “els dispendis i la frivolitat afrancesada de la cort”. Nadal no va fer servir l’atac directe, però quedava claríssim.

Un ministre mallorquí linxat

El Consell de Castella acusava des de Madrid l’Ajuntament de Palma per aquestes mateixes dades (1807) d’actuar “sense lleis, sense ordenança”, amb “prepotència” i dominat per una “camarilla”, explica Bejarano. En haver esclatat la guerra, “alguns pasquins criticaren membres” de la Junta de Mallorca, “que promovien la recaptació de la meitat de l’or i la plata dels mallorquins” per a les despeses bèl·liques.

Ara bé, el màxim objecte de les ires dels illencs va ser un mallorquí, el ministre d’Hisenda Miquel Gaietà Soler, que havia decretat impostos impopulars. Els pasquins que reprodueix Bejarano el denigraven a ell i als seus familiars –als quals va col·locar en llocs dirigents– pels seus orígens humils. Dones de la seva família varen ser insultades i apedregades per oficials que n’assaltaren les cases. Varen cremar els carruatges de dos d’ells i es varen haver de refugiar als convents.

Darrere d’aquests aldarulls hi havia representants de la noblesa i l’oficialitat, “que utilitzaven al·lots”, observa Bejarano. A Banyalbufar varen atemptar “contra els béns” d’aquells pròxims a Soler. “Els agitadors a Sóller foren al·lots que amenaçaven, apedregaven i cremaven”. Finalment, el mateix exministre va ser linxat l’any 1809 a Malagón (Castella-la Manxa), pels odis que havien aixecat els seus imposts.

Segons recull l’historiador Valentí Valenciano, en arribar el període constitucional, una manera d’oposició va consistir a embrutar les làpides en honor de la Carta Magna, a la qual cosa El Eco de Colom responia, ni més ni menys, que “es rentin amb la sang dels que les profanen”. El capellà que predicava en favor de la nova llei va ser objecte d’insult a Sant Miquel (Palma) l’any 1822. L’esmentat diari suggeria: “El que no serveixi per a gall, capeu-ho”.

Com als temps de les xarxes socials, la difusió de la premsa escrita va aportar un nou vehicle per a la crítica, de vegades encesa. La doctora en Història Margalida Pujals cita unes quantes andanades contra els polítics de ‘La Roqueta’ entre 1898 i 1901. Dels liberals, es deia que són “com qualsevol altre partidari de sa maleïda dictadura”. “De sa política no en podem di res de bo, perquè mentre tenguem aquests desgovernants...”. Dels partits, que “entreguen els pobles d’Espanya al desordre i la guerra civil”.