Fausto Puerto: "No tenc clar que torni a escriure un llibre"

ManacorFausto Puerto Quetglas (Manacor, 1975), propietari de la llibreria Món de Llibres de Manacor, acaba d’editar Abans que vingui la fosca (Angle Editorial, 2026), la seva primera novel·la. Una narració en tres capítols que giren al voltant de la semidesconeguda figura del filòsof alemany Philipp Mainländer, pare del nihilisme i defensor de la teoria del suicidi de Déu i el consegüent desempar de l’home a l’univers. La seva vida i mort mouen uns personatges, separats en el temps, que intenten trobar alguna resposta i sentit abans de la foscor. Aquest divendres, 18 de setembre, a les 19.30 h el presenta a l’església del claustre de Sant Vicenç.

Com se us ocorre escriure un llibre?

— Se m’ocorr molt tard, entre els 47 i 48 anys. La idea no va venir fins fa devers tres anys. Ha estat un procés molt llarg, perquè he volgut anar a poc a poc sense cap mena de pressió, sense que ningú m’esperàs, i per això hi he pogut dedicar tot el temps que he trobat necessari.

Un llibreter ha d’escriure un llibre només per estar en contacte amb tants llibres? Us sembla que hi estau, en certa manera, obligat?

— No, no necessàriament… ni tampoc ningú. Crec que es un procés personal que, sobretot, per a mi ha estat de lectures. És una cosa que tenc claríssima, més que escriure. Haver llegit molt durant molts d’anys, almanco a mi, m’ha donat referents literaris, models d’escriptura i moltes eines que després pots aplicar al teu procés d’escriptura.

Un escriu com llegeix?

— Crec que llegir moltes coses diferents et frena una mica a l’hora d’escriure. A mi m’ha passat, de llegir clàssics o grans autors, se't treuen un poc les ganes d’escriure, perquè penses: "què he d’anar a fer o per què he d’escriure, si tanmateix això no ho arribaré a saber fer mai tan bé?". Per tant, és millor deixar que passin els anys, perquè les bones lectures et condicionen l'escriptura. Després, per una altra banda, quan et decideixes, és ver que et poden impulsar. Perquè et fan ser literàriament ambiciós; saps que tens molt de respecte a l’escriptura i, per tant, també al lector que et llegirà; això per a mi és importantíssim.

Escriure és haver de passar per un patiment?

— Escriure té moments de patiment, és cert. Però en el meu cas ha estat molt divertit i jo m’ho he passat molt bé… És cert que hi ha hagut mesos en què t’arribes a obsessionar una mica, sobretot quan veus que va avançant, però que no és exactament allò que vols escriure i t’ho repasses, ho corregeixes i tornes enrere… T’acabes obsessionant amb una escena o amb un passatge del llibre que vols que quedi molt bé, i aquí sí que hi ha un punt que és més obsessiu. Inevitablement, és així.

Com arribau a la figura de Philipp Mainländer?

— Són una serie les caramboles que m’hi varen dur. Primer de tot, tenia una idea que per determinats motius s’assemblava una mica a la idea filosòfica de Philipp Mainländer. Aleshores, un dia, llegint un llibre, l'autor l’anomenava i explicava un poc la seva idea filosòfica… i m’hi vaig reconèixer. És una idea que ja havia pensat, cosa que passa a tothom moltes vegades. Em vaig quedar amb el nom, vaig investigar una miqueta, vaig veure que hi havia una obra completa, editada en espanyol, la vaig comprar, la vaig llegir i a partir d’aquí ja vaig veure que hi havia la possibilitat d’un llibre, encara que no tingués clar de quin tipus… fins que un dia se’m va ocórrer una idea que podria ser la motivació per escriure'l.

I llavors?

— A partir d’aquí, ho vaig estructurar. Quan vaig tenir clar des d’on volia partir i fins on volia arribar, vaig començar l’escriptura. Però necessitava primer tenir-ho tot més o manco arreglat. La qual cosa no vol dir que mentre escrius no et vagin sortint coses o puguis incorporar personatges no pensats; però la idea de fons, la tenia. Sabia molt bé on volia arribar i què volia dir. Veus que algun personatge pren més valor, com, per exemple, un de molt bell que surt a la tercera part i que li diuen Àngela: en un principi, necessitava que existís, però no em pensava que al final tindria la importància que té. És una cosa molt guapa, perquè sents que el personatge té entitat pròpia.

Hi ha un llibreter, un editor, que surt a córrer… Què hi ha de Fausto Puerto a la novel·la?

— El llibreter, en principi, havia de ser un personatge anecdòtic, però el necessitava per donar un punt de vista diferent. El vaig introduir a la primera part del llibre, però com que no m’agrada de deixar les coses així perquè sí, vaig trobar la manera de donar-li continuitat a la segona part, inclús a la tercera i, és clar, quan arribes al final, aquesta línia secundària de la novel·la també queda tancada. El narrador té coses de mi, no ho puc negar, però també en té moltes que no s’assemblen gens i l’he duit per camins, idees, amb què jo fins i tot no estic d’acord.

Què s’espera d’un primer llibre? Un començament d'alguna cosa més?

— Quan escrius un llibre s’espera que n’hi hagi més. Però jo, personalment, és una cosa que no tenc clara. No us puc assegurar que n’hi hagi més. I, sobretot, que n’hi hagi un altre com aquest. El que tenia clar és que no podia fer una novel·la iniciàtica, o de jovenet que té 20 anys i una carrera al davant. Volia treure un llibre que ja fos adult i que fos molt respectuós amb el lector i amb un nivell literari ambiciós. Tot això ho he intentat posar al llibre. No volia que fos una obra de la qual el lector pensàs, d’acord, la pròxima serà més bona. No ho crec, ho he donat tot. Dins el cap sí que tenc un altre llibre, però és una cosa molt més bona de dur, amable i amb més humor…. no té res a veure amb aquest. Com aquest no sé si en tornaré a fer d'altre.

En quin gènere el classificam?

— És una bona pregunta… crec que el que ara s’anomenaria novel·la d’idees. Perquè hi ha molts conceptes i idees filosòfiques. I és tres coses a la vegada: un homenatge a les formes de la filosofia que més m’agrada llegir, per això està estructurat d’aquesta manera. La primera part és la biografia d’un autor; la segona, un diàleg, i beu de la tradició clàssica dels diàlegs de tota la vida, des de Plató fins a Boeci i fins a l’actualitat. I la tercera part, un dietari, una manera d’escriure més íntima, que no està pensada per mostrar-se al lector, però que en aquest cas decidesc incorporar. Són tres formes narratives completament diferents l'una de l’altra. El que em preocupava era que les tres juntes no donassin cos a una sola novel·la, però crec que ho fan. Actuen com a inici, nus i un desenllaç i, a la vegada, dins cada part també funcionen així. És una mica especial, el llibre [somriu].

La segona part bé podria donar per ser el cos d’una pel·lícula?

— És una part molt cinematogràfica, és cert… Tal vegada per dur-la al teatre. No ho sé, tal vegada com a diàleg entre dues persones a un escenari seria una mica dur…

Hi haurà traduccions?

— No depèn de mi. Depèn de si a l’editorial li arriben propostes. Me les faran arribar a mi i decidirem, si arriba el cas. Estam completament oberts a tot. Pot ser a l’alemany estaria bé, pel fet que Mainländer era d’allà.