No és Shakespeare, és Jan Lauwers i companyia

El millor de 'Billy's violence' és la força d’unes poderoses composicions plàstiques

2 min

'Billy’s violence'

Festival Grec: TNC. Fins a l’11 de juliol del 2021

Han passat molts anys des que Jan Lauwers i la seva primera companyia, Epigonentheater zlv, sorprenien amb un teatre performatiu que trencava les convencions teatrals a la recerca d’un impacte emocional descodificat. Una manera de fer que va continuar amb la nova companyia, Needcompany, sense perdre el caràcter revulsiu i perfilant un estil multidisciplinari ancorat en el moviment i la plàstica en espais escènics despullats. Unes característiques que es mantenen ben vives més de trenta anys després, com es constata en aquest Billy’s violence aixecat sobre un text del seu fill, Victor Lauwers, que "reinterpreta" deu tragèdies de Shakespeare tot posant el focus en la violència íntima sobre els personatges femenins.

Hi ha moltes paraules en la proposta. Segurament massa, però també hi ha uns jocs lingüístics i fonètics que connecten amb la parla comuna, tan llunyana de la versificació del bard, i recorden les maneres de Joan Brossa tot aportant dosis de reconfortant humor. La veritat és que dels originals de Shakespeare queda poc més que el nom dels personatges i les situacions, no sempre, i que la violència del títol es fa més notòria, i és més real, en les exigències del director sobre els intèrprets que no pas en “l’argument” de cada una de les deu escenes, per més que Otel·lo arrossegui Desdèmona pels cabells o que Pòrcia es talli les venes. Per exemple, a Titus Andronicus, Juan Navarro i Gonzalo Cunill fan veure (teatre, doncs) que torturen una noia que acaba encotillada sense poder moure’s tocant un tambor amb la baqueta a la boca durant una bona i anguniosa estona (realitat). El millor de la proposta és la força d’unes poderoses composicions plàstiques així com tot el que fa al moviment (que n’hi ha molt), la contundent banda sonora de Maarten Seghers (que també actua) i l'entregadíssima interpretació de tots plegats. Resulten millorables, vull dir retallables, algunes escenes textuals (Marc Antoni i Cleòpatra són uns ploms). Amb tot, hi ha grans troballes, com la versió falsament lèsbica i certament escatològica de Romeu i Julieta, la comicitat de l’ofegament d'Ofèlia, una intensa i esgotadora fins al patiment (dels espectadors) coreografia de transició o la perfomance final de Macbeth al més pur estil La Fura dels Baus.