‘Muchos hijos, un mono y un castillo’: una nena de 82 anys

BarcelonaLa Julita és l’estrella de la seva família. Falangista per circumstàncies de la vida, però anàrquica per naturalesa, la matriarca del clan Salmerón és una força primària que arrossega el marit i els fills en el seu deliri caòtic i vital. De jove, el seu somni era tenir una prole nombrosa, un mico i un castell. I el va fer realitat. Muchos hijos, un mono y un castillo, ja als cinemes, és el documental amb què el fill de la Julita, l’actor Gustavo Salmerón, intenta retratar una dona excèntrica, carismàtica, contradictòria i entròpica; una antimonàrquica que de jove sospirava per Primo de Rivera i en somnis prepara croquetes del fundador de la Falange; una eixelebrada i lluminosa màquina de deixar anar ocurrències que hipnotitza l’espectador amb una naturalitat que només podia capturar el seu fill. “La meva mare és com una nena de 82 anys amb una gran capacitat per jugar, per narrar i per imaginar -explica-. Jo, com a actor, sempre he volgut ser així de natural i autèntic. És cert que no és actriu i que no fa cap personatge, però per a l’espectador l’experiència és la mateixa”.

La pel·lícula ha guanyat el premi al millor documental del Festival Karlovy Vary, està nominat al Goya i va camí de convertir-se en el documental més taquiller de l’any. Un fenomen que Gustavo Salmerón va començar a intuir fa setze anys durant un episodi revelador: “La meva mare tenia una porqueta, la Lupita, però es va fer gran i ho destrossava tot, era impossible tenir-la. Així que va decidir fer una matança per rememorar la seva infància. Tanmateix, la festa va ser un desastre sagnant i dolorós. Tot i això, ella va fer unes reflexions alhora absurdes i metafísiques, tan gracioses i profundes, que em vaig dir: «Això és perfecte per a una pel·lícula»”.

A la recerca d’unes vèrtebres

El director s’ha passat catorze anys rodant i dos més muntant les 400 hores de material. El resultat, 88 minuts de documental que són al mateix temps un retrat familiar (i d’una parella), una història de l’Espanya postfranquista en clau de comèdia (El desencanto segons Azcona) i també una recerca impossible, la d’unes vèrtebres de l’àvia que la Julita ha perdut en algun punt d’una casa plena de capses, records i objectes inútils. “Buscar les vèrtebres era una bona manera d’estructurar la pel·lícula, una mena de MacGuffinque responia a una necessitat real, perquè em semblava una cosa malaltissa”, explica Salmerón, que es passa la pel·lícula remenant capses i armaris per trobar els ossos.

El director defineix la pel·lícula com “un homenatge” a la seva mare i alhora “un comiat”. A Muchos hijos, un mono y un castillo hi és molt present el tema de la pèrdua i una mort que la Julita ja veu propera. L’adeu a la joventut i al castell de la família, comprat gràcies a una herència i perdut gràcies a la crisi, és abordat tanmateix amb una actitud lúdica i tragicòmica, gairebé berlanguiana. “La meva mare té una gran capacitat per estar connectada amb la seva infància -diu Salmerón-. Jo, com tots els nens, em vaig allunyar dels pares a l’adolescència per fer la meva vida. Així ha de ser, és sa. Però rodar la pel·lícula m’ha permès reconnectar amb la meva mare, tornar a jugar amb ella, i m’ho he passat molt bé”.

El joc entre Salmerón i la Julita també és una pugna entre dues filosofies a l’hora d’entendre la relació amb els objectes: per a la mare són la memòria de tota una vida; per al fill, un llast que impedeix avançar, un pes que et lliga al passat. Ella acaricia amb tendresa l’urna amb les cendres de la seva mare i se n’aplica un pessic al genoll a veure si li fa menys mal; ell, en canvi, persegueix les vèrtebres per la casa per exhumar-les i exorcitzar el passat. Qui guanya? “Guanyo jo, però no serveix de res. Ella pren consciència que s’ha de desprendre de les coses, però de seguida diu: «Ui, aquests plats me’ls emporto»”.