Mor Iago Pericot, mestre de teatre inconformista i trencador

Barcelona“He fet coses que no s’havien fet mai”, afirma Iago Pericot (el Masnou, 1929-2018) al documental 'Pericot. La conquesta de la innocència', dirigit per Albert Folk. Aquesta és la màxima que ha guiat la carrera d’un artista plàstic i escènic del tot singular: autodidacte, trencador, original, irreverent i, sobretot, lliure. “Aquesta frase el defineix i és la grandesa del Iago. Era obert i valent amb els seus muntatges i escenografies, i ho defensava davant dels alumnes: «Proveu, experimenteu, descobriu»”, diu el director i escriptor Jordi Coca.

Iago Pericot va morir ahir a la matinada als 88 anys, una setmana després d’una fatídica caiguda. Havia estat treballant fins al final. Ja tenia pintat l’'storyboard' del pròxim espectacle -així creava els guions de les seves obres-. Seria una denúncia de la desigualtat envers les dones, però només la volia portar a escena si no es feia efectiva la República Catalana, perquè confiava que la independència permetés construir una societat millor. Així era Pericot: optimista, ingenu, alegre, col·laboratiu. “Havia decidit que no volia ser un cínic i un amargat, cosa que no exclou que fos un crític ferotge de les desigualtats socials o del tema nacional”, explica l’autor i director Guillem-Jordi Graells. Els seus col·legues en destaquen el sentit de l’humor i la qualitat humana. Era admirat i estimat: “No tinc enemics”, deia al llibre Converses, escrit per Graells, tot un mèrit en una professió caïnita.

Era el creador en actiu més veterà del teatre català i, alhora, el que tenia un esperit més jove. “Soc un gamberro, en el bon sentit de la paraula -reconeixia amb murrieria-. El Jordi Coca diu que faig coses d’adolescent. És veritat. Quan he fet una cosa, no la continuo. En busco una de nova”. Graells hi coincideix: “Mai es repetia. Sabies que qualsevol proposta seva seria nova i diferent, i no tindria res a veure amb les anteriors”.

Un dramaturg de l’espai

Iago Pericot ha sigut una figura teatral important, tant per la presència constant als escenaris al llarg de més de 50 anys com pel seu vessant pedagògic. Mestre de centenars d’escenògrafs i creadors, se’l considera “un dels artistes que culminen el procés de modernització del teatre català que s’havia iniciat als 60 al teatre independent”, afirma Graells. El 1971 va entrar a l’Institut del Teatre que dirigia Hermann Bonnín i, fent tàndem creatiu i acadèmic amb Fabià Puigserver, va revolucionar la institució i la va portar al segle XX. El director i escenògraf Paco Azorín és un dels que consideren Pericot el seu pare artístic, i el defineix com un “inconformista i rebel”: “El primer dia de classe et deia: «Sense una idea no es pot dibuixar ni una línia. L’escenògraf no és un decorador, és el dramaturg de l’espai». Jo això ho he posat en pràctica i ho explico a les classes: l’escenari no s’ha d’omplir de coses sinó d’idees”.

Pericot era fill d’una parella de mestres que van ser depurats. Tot i això, van aconseguir que els seus quatre fills estudiessin gratuïtament magisteri. El 1948 va començar a donar classes a primària, però de seguida va trobar que era una feina massa funcionarial. Va estudiar-se els temaris de totes les carreres i es va decidir per belles arts sense haver agafat mai el pinzell. L’art l’allunyaria de la grisa postguerra i el portaria a estudiar gravat a Londres i a exposar a les biennals de Tòquio, São Paulo i Venècia. Tot i que mai va deixar de pintar, la feina d’escenògraf eclipsaria la carrera artística, de la mateixa manera que després la dramatúrgia i direcció dels seus propis muntatges eclipsarien el vessant d’escenògraf, una època en què havia signat creacions mítiques com l’estructura cúbica de 'Mary d’Ous' d’Els Joglars. “Era un artista ple d’ironia que sempre fugia de qualsevol cosa que fes olor de convencional”, recorda Lluís Pasqual. El 2004 Bonnín va comissariar una exposició sobre ell a La Virreina.

Del 1975 al 1985 crea amb l’actor Sergi Mateu el Teatre Metropolità de Barcelona i porten als túnels de la futura línia 2 del metro la recordada 'Rebel delirium' (1977), on abordaven un tema llavors encara tabú com l’homosexualitat, que també van tractar a Bent (1982). El cartell que va crear li va valdre una querella criminal i amenaces de bomba al Teatre Regina. Els seus espectacles buscaven un impacte estètic i conceptual: 'Simfònic King Crimson' (1980), 'La bella i la bèstia' (1984), 'El banquet' (1990), 'MozartNu' (1986-2008)... “No buscava la provocació per si mateixa, sinó que volia fer un altre llenguatge i això resultava que era trencador i transgressor”, defensa Mateu.

Premi Nacional el 1990, premi FAD Sebastià Gasch 2015 i Premi de la Crítica 2018, els seus muntatges eren essencialment visuals, plàstics, però tenien sempre càrrega crítica. “Volia incidir en la realitat política i pública de cada moment. I ho feia amb els mitjans que trobava: un text, una acció, unes imatges”, diu Graells. En les últimes obres li preocupava la violència i la lletjor del món. Hi va incidir a 'Adam i Eva' (2017), però també a la peça de dansa-teatre 'La Venus de Willendorf' (2010) i la performance 'Guillotina' (2004). “Era un esperit lliure més enllà de barreres i convencions”, diu Sergi Mateu.