El millor fotoperiodisme de denúncia a l'exposició World Press Photo 2022

BarcelonaLa desforestació de la selva amazònica ha marcat la trajectòria del reporter brasiler Lalo de Almedia. Va començar a documentar-la arran de la construcció de la central hidroelèctrica de Belo Monte, la més gran del país, fa una dècada per al diari Folha de S.Paulo i ara ha guanyat el premi World Press Photo a projectes de llarga durada. Lalo de Almeida és a Barcelona amb motiu de la tradicional exposició del guardó al CCCB, que estarà oberta fins a l'11 de desembre. Uns dies després de la victòria de Lula da Silva a les eleccions brasileres, De Almeida està esperançat i al mateix temps és conscient del repte col·lectiu enorme que suposa aturar la destrucció de la regió de bosc tropical més gran del planeta: “És important entendre que la destrucció de l’Amazones no va començar amb Bolsonaro, sinó amb l’arribada dels primers colons portuguesos –diu De Almeida–. La construcció d’aquesta central va començar durant l’anterior mandat del PT, el partit del govern de Lula. Això és un senyal que no només cal canviar de govern, sinó també la visió que els mateixos brasilers tenen de l’Amazones”.

Per a Lalo de Almeida, durant tots aquests segles s’ha tractat l’Amazones com si fos “una colònia”, i cal abordar la seva recuperació sobretot des d’un punt de vista social: “El problema no és només mediambiental, sinó també social, perquè gran part de la població de la zona està lligada a alguna activitat il·legal, i per afrontar-ho cal oferir alternatives econòmiques”.

En les sòbries fotografies en blanc i negre de De Almeida es poden veure els estralls de la construcció de la central, com el desplaçament de comunitats originàries. També hi ha imatges que mostren membres de la comunitat Mundurukú esperant per embarcar en un avió per presentar al govern les seves demandes contra la central de Belo Monte. I amb les seves accions els Mundurukú van aconseguir que no se’n construís una altra després en les seves terres. 

Una altra comunitat indígena és la protagonista de la imatge premiada amb el premi World Press Photo de l’Any, Escola residencial de Kamloops, d’Amber Bracken. S’hi poden veure diversos vestits vermells penjats al llarg d’una carretera que són un homenatge als nens que van morir en aquest internat del Canadà. En aquesta institució constituïda per forçar l’assimilació cultural dels nens indígenes, l’any passat s’hi van trobar 215 cossos sense identificar en una fossa comuna. 

Una edició més global

La nova edició del World Press Photo es caracteritza per tenir un afany més global que les anteriors. La fundació que organitza el guardó ha canviat d’estratègia. Enguany hi ha quatre noves categories que són de format en lloc de temàtiques: fotografies individuals, reportatges, projectes de llarga durada i format obert. I un sistema regional distribuït en sis zones geogràfiques: Àfrica, Àsia, Europa, Amèrica del Nord i Central, Amèrica del Sud i Sud-est asiàtic i Oceania. “És un dels reptes més grans que hem tingut com a organització”, afirma Martha Echevarría, coordinadora d’exposicions de la Fundació World Press Photo. 

En xifres, aquesta edició del premi World Press Photo ha quedat així: s’hi van presentar 64.823 fotografies de 4.066 fotògrafs de 130 països. Hi ha 24 guanyadors regionals de 23 països, 19 dels quals van documentar problemàtiques locals. Les dones guanyadores són set, és a dir, un terç dels premiats, una xifra rècord. I divuit dels premiats guanyen per primera vegada. Una altra de les xifres és indicativa de la realitat del sector: 10 guanyadors són freelance, 11 treballen per a agències i 5 van guanyar per encàrrecs que els havien fet mitjans. És a dir, la premsa diària ha deixat d’encarregar i produir projectes de fotoperiodisme. “Avui dia podem tenir accés a fotoperiodisme perquè hi ha agències internacionals sobre el terreny i, en la mateixa proporció, fotoperiodistes autònoms amb una gran vocació i compromís que continuen documentant la realitat que els envolta”, afirma Sílvia Omedes, la directora de la institució que porta el World Press Photo a Barcelona, la Fundació Photographic Social Vision.

Entre les fotografies exposades crida l’atenció una d’anònima de les protestes de Myanmar publicada pel New York Times. Si l’autor hagués fet pública la seva identitat, hauria sigut perseguit políticament o tancat a la presó. Pel que fa a la seguretat dels reporters, el país on més en van assassinar va ser Mèxic. “Les desaparicions són una problemàtica de la qual és difícil fer seguiment. A Mèxic, qui més desapareix són els fotògrafs locals”, diu Echevarría.

La nova categoria de format obert crida l’atenció perquè està més vinculada amb l'experimentació i el món de l’art, amb l'objectiu de trobar noves narratives. En aquesta categoria les imatges no passen per les rigoroses revisions de l’organització per descobrir possibles manipulacions. El projecte que més crida l’atenció és El llibre de Veles, del fotògraf de Magnum Jonas Bendiksen: es tracta d’un treball fet a la localitat macedònia de Veles, que es va fer tristament famosa perquè va ser considerada fa uns anys la ciutat del món on d’on sorgien més fake news. Mesos després de publicar el fotollibre amb el mateix títol, Bendiksen va revelar que les persones que apareixen a les fotografies les havia generat un robot.