Mig segle després, 'A l’Olympia' torna a sonar: Bonet el canta des del present amb veu renovada

PalmaEn l’espai imponent del castell de Bellver, Maria del Mar Bonet ha fet un concert que és molt més que una mirada enrere: és una declaració. Una afirmació de compromís amb la música, amb la paraula i amb el poble. El recital, amb el disc A l’Olympia com a eix central, s’ha convertit en un viatge de mig segle que ha tornat al present amb nova força i una veu que, lluny de repetir-se, es reinterpreta.

D’A l’Olympia hi han sonat peces com Me n'aniré de casa, Nina ninona, Sa ximbomba, Inici de campana, Cor per una bona mort, Abril, Digues amic i De sentir —just enguany se’n compleixen 50 anys i se n’ha editat una versió remesclada. Però no ha estat un concert tancat en la nostàlgia. També hi han aflorat cançons tradicionals que, com ha explicat, ha hagut de fer-los dir mentides per continuar interpretant-les de bell nou. I hi han brollat creacions recents, com Cançons dels disbarats —inspirada en els disbarats menorquins— i L’arbre campaner, que han mostrat una artista que continua pensant i cantant amb mirada pròpia.

Entre cançó i cançó, Bonet ha compartit pensaments que navegaven entre la reflexió i la complicitat. Ha parlat, amb llibertat i sense reverències, de la necessitat d’atrevir-se a versionar les peces antigues, de perdre’n el respecte per poder-les reinterpretar. I també dels somnis. Nina ninona, ha dit, va néixer d’un somni. Però no un somni escapista, sinó inspirador: una escletxa d’imaginació que connecta amb la vida per ajudar-nos a transformar-la. Per fer la realitat més acostada als somnis.

L’han acompanyada a l’escenari Toni Pastor (llaüt), Marko Lohikari (contrabaix), Benjamin Salom (violí), Marc Grasas (guitarra) i José Llorach (percussió). Una formació que ha sabut crear una complicitat molt especial: sense restar-li protagonisme, han estat el pedestal sobre el qual Bonet ha pogut desplegar tot el pes i l’alè del concert.

El concert ha acabat amb una seqüència de bisos carregats d’intenció i significat: Què volen aquesta gent, una peça que no es va poder incloure a l’Olympia de fa 50 anys, però que sí que forma part de la nova edició remesclada, i una estrena que s’ha rebut com un regal. Un final que ha condensat emoció, consciència i la complicitat amb el públic que ha omplit el castell de Bellver.