Cinema
Cultura01/09/2022

Albert Serra: "La meva visió sempre és bastant cínica respecte a tot"

Director de cinema. Estrena la pel·lícula 'Pacifiction'

BarcelonaAlbert Serra (Banyoles, 1975) ha anat a jugar amb el diable al paradís polinesi francès, i n'ha tornat amb Pacifiction, que aquest divendres s'estrena als cinemes després de la bona acollida rebuda al Festival de Canes. En la seva millor pel·lícula, Serra, de la mà de les peripècies representades per l'actor francès Benoît Magimel, mira estupefacte i sorneguer l'afany destructor de l'home i les sovint ridícules justificacions del poder.

"No posem límits a la felicitat", diu un personatge al principi de Pacifiction. Què és la felicitat per a tu?

— Potser viure la major part del temps treballant d'una cosa que t'agrada i amb la qual pots fer coses interessants, perquè això és l'única cosa que dona satisfacció. Fa temps tenia la temptació de voler ser ric, però gairebé dona més felicitat la satisfacció de la feina ben feta. Potser és una cosa molt cristiana. Si et dediques a l'art en general i al cinema en particular, aquesta feina ben feta implica diversió en un context imprevisible.

Què et va decidir a expressar-te artísticament a través del cinema i no de la literatura?

— Recordo moments al Club de Tenis de Banyoles amb tot de gent que acabaven sent bastant delirants. I pensava: "Per què no immortalitzar-ho?" O encara millor: "Per què no provocar-ho?"

¿Hi ha alguna imatge que t'obsessioni però que encara no hagis pogut filmar?

— Coses relacionades amb animals morts. Ho he intentat a totes les pel·lícules, però sempre he fracassat perquè, esclar, no els pot matar. Potser per això el meu següent projecte és una pel·lícula en què filmo toros de veritat i s'ha acabat el problema. Però per fer coses poètiques amb animals tirats els havies d'anestesiar, i són anestèsies que no acaben de funcionar; tens por de donar-n'hi massa o massa poca i que s'aixequin. Ho he intentat diverses vegades i no me n'he sortit.

Vas anar a filmar Pacifiction a Tahití, un lloc paradisíac i exòtic segons el tòpic occidental. Però fins a l'escena del surf pràcticament no hi ha plans generals que mostrin el paisatge, com si l'amaguessis.

— Sí, és com si comencés a investigar a poc a poc. Volia parlar d'uns temes, que són els nostres i els de tothom arreu, però allà perquè visualment fos més interessant. Resulta que vam anar a aquell lloc paradisíac per una sèrie de casualitats, perquè havia de ser francès i un territori d'ultramar, i no n'hi ha gaires. Tant se me'n fot un lloc. Per fer Singularity vam anar a Irlanda a un lloc podrit. El que m'agrada és anar sempre a un lloc diferent, i d'aquest xoc és més possible que neixi aquella diversió que dèiem. Hi ha més possibilitats de trobar elements inesperats. També hi ha una observació més autèntica, i com més exòtic o menys conegut és el lloc més hi ha per observar.

Cargando
No hay anuncios

¿Ha canviat la teva visió del colonialisme després de rodar a Tahití?

— No, perquè la meva visió sempre és bastant cínica respecte a tot. I no em crec que hi hagi gent innocent del tot el 2022, i encara menys a l'època de les pantalles. El que es constata és el que ja podem imaginar, que ara tot és més confús. Evidentment que hi ha coses irreversibles, com els assajos nuclears i la gent que han massacrat. Però és que tot és irreversible. Si ara et tornes un cretí, ja no tornaràs a ser l'innocent que eres abans. O si ara et dediques a fer especulació immobiliària, ja no pots tornar enrere; això t'ha transformat. Allà el que veus és la confusió del món d'avui dia, que és colonialisme i globalització barrejats amb turisme i amb calés, i tothom aprofitant els calés de l'estat.

I estructures de poder a diferents nivells.

— Hi havia una escena que al final no hem ficat amb un personatge que explicava tota l'economia de l'illa, que gira al voltant dels funcionaris de l'estat, perquè no hi ha res més. Una mica de turisme, però tot són empreses estrangeres, cadenes d'hotel americanes. No hi ha res; és que no hi ha ni fruita. Tot és importat. El que sí que hi ha són funcionaris i militars. Ja es veu a la pel·lícula: té aquella cosa de paradís, però tot s'està tornant dubtós.

La pel·lícula es pot interpretar com una paròdia: el poder és ridícul i parodiable. Tanmateix, hi ha poders que tenen armes nuclears.

— Sí. Per què et penses que tots els països rics en tenen? Perquè funciona. D'alguna manera la pel·lícula s'ha tornat visionària perquè és un debat que està ben present, i això que la gent no coneix gaire la història d'Ucraïna. Tot ve dels acords que van fer després del 1989, quan els ucraïnesos havien de retornar l'armament nuclear soviètic als russos a canvi de garantir la integritat territorial. Era un pacte de cínics, perquè era una integritat territorial una mica forçadeta, amb alguns punts de conflicte. Va ser: armes fora, et quedes aquest territori i s'ha acabat la discussió. Però la discussió no s'ha acabat.

Cargando
No hay anuncios

Triomfa l'evidència de la força.

— És la base de la dissuasió nuclear. La força de l'amenaça.

A la pel·lícula hi ha personatges dibuixats amb misteri i ambigüitat, i d'altres com a estereotips...

— Com el del paio de la CIA, sí.

O el personatge que interpreta Sergi López, que sembla un d'aquells secundaris del cinema negre clàssic que remenaven les cireres d'un lloc sòrdid.

— En el fons és una llàstima, perquè m'hauria agradat donar-li una mica més de paper. El paper de Sergi López, el propietari de la discoteca, estava molt relacionat amb una trama sobre especulació immobiliària que al final vaig deixar fora. Vaig veure una altra pel·lícula rodada allà amb uns paios que feien de mafiosos. I com que la persona de càsting m'havia ofert la mateixa gent per fer de matons, els vaig agafar mania.

I el Sergi, com ho va entomar?

— Ell ja sap com va això. Li vaig dir: "Tu vindràs allà, es cobra tant, com si fessis un gran paper, però aquí sortirà el que sortirà". A més, ell havia anat a Tahití feia una pila d'anys, perquè l'havien convidat a fer un espectacle tot sol, i li feia gràcia tornar-hi. Però al final ha quedat una mica diluït. I mira que van rodar més de trenta escenes amb els guardaespatlles i acció i tot, que fins i tot en matàvem un, però els vaig agafar mania. També em vaig mirar les últimes pel·lícules del Benoît Magimel, i en el muntatge de les meves 540 hores de filmació, qualsevol cosa que s'assemblés mínimament al que ell havia fet abans, un gest, una mirada, una manera d'actuar, anava fora.

Cargando
No hay anuncios

¿Estàs més obsessionat que mai amb l'originalitat?

— Sí. Sempre hi he estat obsessionat. Ara, com més aprens, més difícil és ser original, però com que tens més recursos tot es torna més interessant precisament perquè és més difícil. I alhora tens més idees. Aquesta pel·lícula també demostra que es pot ampliar el concepte de cinema en una direcció relativament acceptable per a la gent, o no tan pròxima a una cosa que s'hauria de ficar en un museu. Per exemple, amb Liberté no hi havia tanta diferència entre la pel·lícula i la instal·lació que vam fer al Reina Sofia; de fet, eren exactament les mateixes imatges muntades una mica diferent. Conceptualment, la manera d'estar al cine i a la sala del museu era molt igual. A Pacifiction, en canvi, i encara que duri dues hores i quaranta-cinc minuts, la gent es queda al cinema.

Quina reacció del públic has vist en els passis que s'han fet de la pel·lícula?

— La reacció és molt bona, en general. També hi ha un tipus de públic, la gent realment normal en el pitjor sentit de la paraula, que no entén l'humor i la ironia dels diàlegs. No entenen l'originalitat d'uns diàlegs que t'ajuden a crear l'ambigüitat del personatge però que no estan al servei de la trama. Hi ha molt d'espectador acostumat a les sèries, gent que no són tontos, que treballen en feines creatives fins i tot, que això no ho veuen, i si no ho entens t'ho perds tot. Hi ha gent que no entén res, que ho miren com si fos una pel·lícula normal. Si no fas aquest clic, esclar que pots arribar a avorrir-te. Però la gent que té un mínim d'experiència amb l'art, el trash, la cultura popular o la música ja ho capta.

La pel·lícula té producció francesa, portuguesa, alemanya, catalana...

— I de Televisió Espanyola per primer cop.

Fa uns dies van sortir les pel·lícules espanyoles preseleccionades per als Oscars, i la teva no hi és.

— És que no sé ni com se seleccionen. De fet, abans-d'ahir em va trucar el productor francès; volia saber si no hauríem d'intentar-ho... I li vaig dir que justament havia llegit al diari que a Espanya ja havien fet la preselecció. Em va dir que ho intentarien amb el distribuïdor internacional... A ells els interessa fer veure que és una pel·lícula normal perquè quan s'estreni als cinemes la gent la vagi a veure. Però aquí qui decideix és l'Acadèmia del Cine, oi? És una mica paradoxal perquè tu representes un país, i l'Acadèmia és una acadèmia privada. Ho hauria de decidir el ministeri.

Cargando
No hay anuncios

¿Fent Pacifiction has tingut presents pel·lícules com Tabú (1931), de Murnau, filmada a Tahití, o Tabú (2012), de Miguel Gomes, sobre la colonització portuguesa a l'Àfrica?

— Les he vist totes dues. Especialment presents no. Què hi ha? Una cosa gràfica que apareix a totes dues, les palmeres que cauen retallades a l'horitzó. La música de la del Miguel Gomes, potser. Del Tabú de Murnau sí que hi ha aquesta cosa de la innocència, podria ser una mica una revisitació, perquè allà encara es veu la innocència, tot i que sembla que el rodatge va tenir tensions i manipulacions. L'altre dia vaig anar a parlar de Las Hurdes de Buñuel, amb el metratge descartat i el guió, i veies clarament que tot era manipulat. Hi ha un burro que se suposa que cau, que veus que el tenien lligat i li foten les abelles fins que el maten, i a la pel·lícula ho expliquen com un accident fortuït. I també hi ha unes cabres que cauen daltabaix, que les devien fotre ells daltabaix per poder-les filmar. I a Tabú, que mostra una innocència que sí que existia perquè aquella gent no havia vist mai una càmera, també es forçava la situació. No hi ha la pretesa puresa absoluta en res. La bona consciència en relació amb les imatges sempre és una mica ambigua. D'entrada, les imatges són ambigües per definició, perquè tu mai saps el que pensa el paio que les fa, perquè allà es barregen la persona, el personatge i l'actor.

Cada espectador trobarà diferents ressonàncies veient Pacifiction. En el meu cas, em va connectar amb el capítol africà de Viatge al fons de la nit de Céline, novel·les de Joseph Conrad, l'escena del surf d'Apocalipse now i, per l'humor imprevisible, la pel·lícula Tropic thunder de Ben Stiller.

— Conrad ho diu molta gent, però no l'he llegit. També la novel·la Sota el volcà [de Malcolm Lowry] pel personatge deambulant. David Lynch per la part de la discoteca al final. Però la barreja que jo faig s'escapa una mica de tot. Hi ha aquest conceptualisme del final, però alhora la ironia d'enfotre's de tot i de tothom i aquesta cosa gairebé hiperrealista dels actors. La unió dels tres elements fa que no hi hagi gairebé pel·lícules com la meva. Això és el que la fa original, perquè no saps mai quina pel·lícula estan veient.