DANSES TRIBALS
Cultura 30/03/2019

El cant i el poder

Entrevista als glosadors mallorquins Mateu ‘Xurí’ i Maribel Servera

Sebastià Alzamora
7 min
Mateu ‘Xurí’ i Maribel Servera: El cant i el poder

PalmaEl poder de la glosa, o la glosa com a instrument del poble contra els abusos i els ridículs del poder establert. Són idees que sorgeixen de la conversa amb Maribel Servera (Manacor, 1981) i Mateu Matas, més conegut com Mateu Xurí (Santa Margalida, 1982). Ell va ser pioner, i tots dos estan entre els principals exponents de la nova fornada de glosadors mallorquins que han revitalitzat un gènere artístic que durant anys va semblar relegat al folklore (en el sentit més pejoratiu del terme) i que gràcies a ells, i també a molts d’altres, torna a ser una forma d’expressió absolutament viva de la nostra cultura popular. Podem afirmar, perquè és cert, que el glosador és tan poeta com el més canònic dels poetes cultes, però ens posam aviat d’acord que això sona com un intent d’ennoblir la glosa, quan la glosa s’ennobleix per ella mateixa.

Autodidactes tots dos, com els glosadors de la vella escola (ara ja hi ha tallers i mitjans formatius per aprendre a glosar), Servera i Xurí troben en la improvisació davant del públic el fet diferencial que singularitza la glosa respecte d’altres formes artístiques, i el que li proporciona la seva impressionant força comunicativa. I, sense deixar de banda l’eficàcia de la glosa com a diversió i entreteniment, coincideixen a subratllar el seu caràcter inequívocament polític, en el sentit que és una de les maneres que té el poble de posicionar-se davant de la realitat. Mateu Xurí és ara el número 4 de la llista de Veus Progressistes al Congrés de Diputats, però evidentment quan parlen de la dimensió política de la glosa no es refereixen a la política de partits, sinó al fet polític en la seva formulació més àmplia i noble, que és la dels ciutadans d’un país reaccionant davant de les injustícies que es produeixen en el seu entorn.

Quan Mateu Xurí va començar a glosar, destaca Maribel Servera, només quedaven en actiu tres glosadors d’edats respectables. Ara n’hi ha uns cent cinquanta, entre homes i dones indistintament, de totes les edats. La glosa i el cant, la poesia popular i la llengua catalana, pròpia de les Balears (per citar l’Estatut) tenen llarga vida i no podem fer altra cosa més que celebrar-ho.

-Si la poesia, com deia Bartomeu Fiol, és la parenta pobra -raona en Xurí-, la glosa seria la parenta pobríssima, desvalguda, marginada. Podria haver anat a can Gazà, amb en Jaume Santandreu [riu].

-Però ara es pot dir que viu un moment d’auge.

-Sí, volia dir mirant la història més o manco recent. A la glosa, com a tot, al cap i a la fi, li afecta allò que passa a la societat. És cert que ara duim aquests vint anys de recuperació, però abans n’hi va haver prop de cent d’una decadència contínua, amb factors que hi varen contribuir com la dictadura, els canvis demogràfics... Havia arribat un punt en què la glosa era vista com una cosa purament folklòrica, un vestigi del passat. El que volem fer els glosadors d’ara és dignificar la glosa, sense necessitat de comparar-la amb la poesia culta ni amb cap altra manifestació cultural.

-Si em permeteu la pregunta original, què us hi va dur, a fer gloses?

-En el meu cas -explica Maribel Servera- vaig començar en una ximbombada que es fa a Manacor per Sant Antoni, i que és la ximbombada de la Concòrdia. No en sabia gens, de fer gloses, ni tan sols n’havia escoltades mai, i em va agradar tant que vaig voler fer-ne una jo mateixa. M’hi vaig estar més de mitja hora! Allò que distingeix la glosa és el fet que el moment de la creació és el mateix moment que el de la recepció. En altres arts, l’artista poleix el resultat el temps que faci falta, aquí el públic és testimoni directe de la creació. I jo m’hi vaig posar perquè vaig intuir el motlle, em vaig adonar que el motlle existia i el vaig seguir. És allò de què parla en Toni Gomila a Acorar : “Quan les coses s’aprenien i no s’ensenyaven”.

-Està bé que això ho digui una mestra.

-Sí! [riu]. Tot i que ara no exercesc.

-En el fet de començar a glosar -diu en Mateu Xurí - hi intervenen molts de factors, les circumstàncies de cadascú. Jo en vaig aprendre per tradició familiar, que era el mètode tradicional d’aprenentatge. Ara, en canvi, ja es fan tallers de glosa, ja hi ha gent que n’ensenya, i això també està molt bé. A mi, el que em fascina de la glosa és que et condueix al món de la poesia oral, que és universal: el trobes al País Basc, a Cuba, a tota la Mediterrània, a tot arreu del món. Improvisar versos damunt d’una melodia, o d’un ritme, sense necessitat de recórrer a l’escriptura, és una activitat inherent a la condició humana.

-Actualment es fa inevitable la comparació amb el rap. El que fa en Valtonyc no es troba tan lluny del que feu vosaltres.

-És així -assenteixen tots dos-. El rap va començar com una forma d’expressió reivindicativa dels negres americans, i està molt bé, tot i que aquí arriba per la via de la globalització, amb aquella espècie d’atractiu especial que sempre sembla que tingui tot allò que ens ve dels EUA. Tindria més lògica, en principi, que aquí els joves tinguessin més com a referent la glosa que el rap o el hip-hop, no? I després la posada en escena és molt diferent. És difícil imaginar que el rap et faci plorar, cosa que sí pot fer la glosa. I això és perquè el rap, o el hip-hop, sempre du associada una posada en escena amb una gran càrrega d’agressivitat, i això fa que els valors que es trasmeten siguin també diferents. El glosador difícilment t’insultarà, per exemple. Si es fica amb tu, ho farà d’una manera que faci gràcia, no que sigui agressiva.

-El glosador cohesiona, podríem dir. És d’esquerres, el glosador?

-Actualment es pot dir que és així -confirma en Mateu Xurí -. Entre els glosadors antics n’hi havia d’esquerres, com en Llorenç Capellà d’Algaida, en Bernat Rigo (el Cabo Loco, del Coll d’en Rebassa) i en Llorenç Ferragut (en Cartutxo, de Sencelles). Però també n’hi havia, com en Rafel Roig del Carritxó, que elogiaven en Franco, i és ben normal, perquè durant la dictadura no podies posar-te malament amb l’autoritat si volies continuar glosant. O en Calafat de Son Servera, que seria un cas d’un glosador assimilat pel règim. Record una vegada, glosant a Artà amb en Joan Planisi i en Toni Socias, que ells adulaven el batle, i jo em dedicava a criticar-lo. I dins el cotxe, de tornada, em deien: “home, no has de donar tanta branca al batle, que després no et voldran”. Durant la dictadura els glosadors eren de dretes, perquè és que no es podia ser una altra cosa. Ara bé, fa malament l’esquerra quan és tan purista que menysprea o critica aquests glosadors. Perquè si no hagués estat per ells, que varen mantenir el fil en temps tan difícils, nosaltres ara no en faríem, de glosa.

-Maribel, una altra pregunta original: ser dona comporta cap condicionament per fer gloses?

-La veritat és que quan vaig començar no hi vaig ni pensar, en aquesta qüestió. M’hi vaig posar perquè m’agradava allò, em fascinava, i ja està. Quan hi penses, és evident que cinquanta anys enrere, i abans, no n’hi havia, de dones glosadores. Però és el que dèiem, que la glosa també reflecteix la realitat en què neix: com que les gloses es feien sobretot als cafès, i les dones no podien entrar-hi, no hi havia dones glosadores. Em ve al cap na Maialen Lujanbio, que és campiona dels bertsolaris bascos i que diu que ha lluitat molt perquè l’escoltassin com a un home. Jo he de dir que no m’he temut mai que m’escoltassin manco pel fet de ser una dona. Si de cas als bars, de tard, quan tothom ja va gat, m’han aplaudit més, o una mica massa.

-És diferent també -apunta en Xurí- el cançoner tradicional i les cançons antigues, que evidentment neixen de la perspectiva del seu temps, de la situació actual, en què els glosadors i les glosadores són persones conscienciades sobre les qüestions de gènere. Des del moment en què, en un glosat, disposam tots del mateix temps per improvisar, ja s’estableix una certa igualtat. I les dones, és clar, aporten punts de vista diferents dels dels homes, com passa en qualsevol altra expressió artística.

-Heu esmentat els cafès i la gresca. Durant molt de temps, semblava que la glosa s’hagués reduït al repertori de les gloses verdes...

-Sí -tots dos-. Sobretot durant la dictadura, una altra vegada, el paper que li quedava a la glosa era el de la seva vessant festiva, que anava lligada amb la temàtica verda o eròtica o pornogràfica, com se li vulgui dir, segons els casos. Al glosador li havia quedat la funció del bufó, la del qui entreté el personal. No podia fer pensar, això li estava vedat, però precisament la funció més important del glosador és la de criticar el poder establert. A la vegada, ha de cuidar no perdre el contacte amb el públic. Escoltaràs un glosador com llegiràs una novel·la, és a dir, en la mesura que t’hi sents identificat i interessat. El glosador ha de ser psicòleg, ha de saber estirar i amollar. Tu vols que et faci gloses de mames i culs i jo et donaré peixet, però a la vegada també trobaré el moment per dir allò que jo vull dir. El glosador sempre camina damunt la corda, el límit: si no hi arriba no cridarà l’atenció, i si es passa de llarg, embafarà. Has de saber moure’t just damunt de la línia, tenir recursos, i ser prou subtil perquè vulguin escoltar-te i perquè no et fugin. Si estàs una hora glosant, has de dedicar 50 minuts a complaure el públic i 10 a dir les coses que tu vols dir-los.

-Sembla que l’aparició de glosadors joves com vosaltres hagi tingut el que els fatxes en diuen un efecte crida.

-A l’Associació de Glosadors -explica Maribel Servera- som una trentena, però n’hi ha uns cent cinquanta en actiu. Jo fa deu anys que vaig començar, i cada any se n’hi afegeixen més. Està molt bé, si tens en compte que, quan en Mateu va començar, només quedaven tres glosadors, i eren tots grans. Ell tenia vint anys i feia gloses amb homes que en tenien més de setanta.

-Mateu, estàs en campanya. Tens algun missatge electoral per acabar?

-Electoral no! Però sí que pens que el glosador és un producte de proximitat que hauria de ser present en totes les causes ciutadanes, i això concorda, per a mi, amb el fet de ser on som políticament. Vivim un moment amb extrema dreta, amb presos polítics, amb un Estat opressor: més que mai, és necessari significar-se. I ser locals per esdevenir universals.

stats