Marina Rossell: "M'ha interessat més l'amor, lligar, el sexe, que les drogues"

BarcelonaDesprés de superar el llindar dels 70 anys, un càncer i una ruptura amorosa, Marina Rossell (Castellet i la Gornal, 1954) va proposar al seu amic Albert Om (Taradell, 1966) que li escrivís una biografia curta, però que anés al moll de l’os. El resultat és No faré cap més llibre (Univers), un llibre que en són molts: un retrat íntim de la cantant, la seva mirada particular d’un temps d’un país, la banda sonora de les nostres vides i el testimoni d’una amistat. Om —l'Albertillu, com li diu ella— sap conduir la cantant per records que no havia explicat mai, per situacions còmiques i per aprenentatges que són lliçons de vida. Divertit i emocionant, la sortida del llibre coincideix amb el concert de Marina Rossell aquest dijous al vespre a Luz de Gas, al festival Barnasants, a propòsit del disc 300 crits (Satélite K).

Quina Marina volíeu fer aparèixer en aquest llibre?

— Marina Rossell: Volia explicar la realitat de les coses, no maquillar-les, explicar-les tal com han estat.

— Albert Om: Una de les coses que he après amb ella és que la felicitat, en el sentit de placidesa, és com avorrida, que està bé que et passin coses bones i dolentes. Les coses dolentes no te les pots saltar, però tampoc t'hi pots quedar a viure.

— M.R.: Sento que la felicitat permanent és de necis, perquè no és real. També està bé no ser feliç. Ens agraden els gustos dolços, perquè també apreciem el salat. La vida és un contrast. I és una cosa natural passar per un tràngol de salut.

Com vau decidir l'estil del llibre? Perquè està escrit des de la proximitat i amb un llenguatge molt genuí.

— A.O.: La Marina Rossell no s'assembla a ningú, té aquesta cosa singular, única. I el desig era intentar escriure un llibre que tampoc s'assemblés a una biografia canònica, cronològica. La memòria de la Marina és una memòria que no funciona per dates, funciona per emocions, per imatges, i té un punt desordenat que és el que jo volia que fos el llibre. Intentar retratar l'essència de la Marina també és això. La idea va ser que s’anessin alternant la meva veu i la seva en una mena de conversa sobre com ha viscut.

— M.R.: Sobre les emocions, l'emoció de viure i la tristesa que de vegades travesses i que et porta a la mateixa emoció.

— A.O.: Tu volies que el llibre servís a la gent.

— M.R.: Sí, una experiència vital que pugui servir. Perquè llegeixo moltes biografies, de la Yourcenar, de gent que m'interessa, i n'aprenc molt. Com ho van fer això? Com ho va apetxugar, allò? Jo he après molt en converses i he après molt llegint llibres de biografies.

Tot comença amb l’arribada de la Marina joveneta a la plaça Catalunya amb 16 anys i 100 pessetes —50 per anar i 50 per tornar—, una guitarra i una bossa. Avui sembla impossible. No sé si hi ha cert orgull de dir: “Me n’he sortit, vinc d’aquí”.

— M.R.: No tenia orgull, tenia pena, perquè m’havia de buscar la vida des del no-res. Ara no ho faria [riu]. No aniria tan a la babalà. Als 16 anys, sense cèntims, sense res, no tenia estudis superiors, no ho sé, m’hauria pogut fer heroïnòmana o prostituta o què sé jo. Hi havia de tot, a Barcelona, comparat amb un poblet de 300 habitants que és Gornal. Ara no ho faria.

Llavors no tindríem Marina Rossell.

— M.R.: O sigui que tot ha anat bé.

Com va ser el començament musical? Cita Josep Maria Espinàs i Laura Almerich com dos amics clau per començar la carrera, tocant en concerts de Llach o Ovidi…

— M.R.: Va anar tot molt rodat, molt lentament, però molt segur. Ni hi havia els mitjans que hi ha ara, ni hi havia els tuiters, no hi havia res instantani. Havies d'anar a cantar als pobles, no existia TV3, anaves a Miramar, al circuit català de la televisió estatal. Era tot molt diferent, més lent, però potser també més sòlid. Ara tot és molt ràpid, però després també veus desaparèixer moltes persones, tant grups com cantants.

Creu que va tenir sort o va ser habilitat per congeniar amb aquesta gent?

— M.R.: Crec en l'atzar, crec en l'àngel de la guarda. I crec que res és espontani, que hi ha una energia que transmets. I després hi ha la fortalesa, quan ets molt jove, de poder fer allò que t'agrada, de no conformar-te només amb el que els altres creuen que pots fer, sinó amb el que pots fer tu. I jo tenia un talent innat, tenia una cosa natural per la música, bruta, sense treballar, i va fer que m'encarrilés molt. Ja sentia cantar la meva mare mentre rentava la roba a mà al jardí amb una pastilla Lagarto: cantava molt bé.

— A.O.: Després, quan arribes a Barcelona, vas voler-te envoltar de gent que en sabia més que tu. Això de vegades també crea inseguretat, però crec que és una constant a la teva vida, d'intentar aprendre, d’estar xuclant constantment de gent que en sap més.

Al llibre citeu quatre referents: Salvador Espriu, Maria Aurèlia Capmany, Neus Català i Montserrat Roig. Celebra haver-se trobat amb aquesta generació precedent extraordinària.

— M.R.: Eren els pares i les mares d'una cultura que jo tot just començava a conèixer, perquè havia anat a un col·legi nacional i ens feien hissar la bandera i cantar el Cara al sol. Ho fèiem amb molta naturalitat perquè no sabíem ni què significava. Llavors vaig descobrir una altra realitat. I em va interessar, em vaig relacionar amb persones que sabien més coses que jo, sí. Però tot això és instintiu, no tinc cap mèrit, és una cosa de supervivència, com un gat que busca menjar i en troba.

— A.O.: Al llibre hi ha molt d'agraïment a tota aquesta gent. I una altra cosa: al llibre no hi ha falsa modèstia. Dius: "Soc una gran cantant". Ara ho pots dir. Fa uns anys no ho hauries dit.

— M.R.: Perquè, a més, ara tinc perspectiva de tot, soc gran, ja m'acomiado de la terra, com qui diu, i he de començar a autovalorar-me també.

Vostè reconeix que té un do: més que la veu, és la capacitat de fer emocionar amb la veu.

— M.R.: Perquè ho he vist. La gent es commou, ho he vist moltes vegades. M'impressiona quan veig algú que plora mentre canto. I ara que soc més gran, ploren per moltes coses: perquè amb aquesta cançó vam acomiadar la mare, quan va passar això vam posar aquesta cançó, quan ja era petit... O sigui, com que ja soc molt gran, ja hi ha una generació que està lligada a uns records nous. Això és molt bonic.

L'Ovidi Montllor li deia que una cantant s'ha d'identificar amb una cançó. La seva és La gavina?

— M.R.: Sí, només l’he de xiuxiuejar i la gent ja la canta. I de vegades no la canto i la gent la canta, i llavors surto jo i la canto. Anem jugant.

Va contribuir a posar el Virolai “al seu lloc”. Tenia consciència que calia fer-ho, de la mateixa manera que conscientment cantava en català per recuperar i normalitzar la llengua?

— M.R.: Quan vaig arribar jo ja estava normalitzada.

— A.O.: Sí, home!

— M.R.: Normalitzada no ho estarà mai, però no estava prohibida.

Després sí que va cantar en castellà.

— M.R.: Tenia concerts a Xile, a Buenos Aires, a l'Equador, i vaig pensar que havia de fer tres o quatre cançons en castellà perquè fos més suau l'hora i mitja que canto. I ho vaig fer amb molt de plaer. No me'n penedeixo, eh? Com diu la cançó: “Res de res, no em penedeixo de res”. Cada moment he fet el que he sentit. Crec que el públic ho ha entès i m'ha seguit, no m'ha recriminat res. No vull penedir-me d'una cosa, prefereixo fer-la i haver-me equivocat que no deixar-la de fer. He fet el que m'ha semblat que sentia i que era coherent en mi en aquell moment, per a bé i per a mal.

— A.O.: És que has viscut molt. Em deies: “Si m'he de fotre una pastilla per anar a dormir, me la foto per dormir tranquil·la, però jo ja he viscut allò”, aquell amor o aquell desamor...

— M.R.: O viatges. M'he arriscat. He anat a cantar a Ciudad Juárez i ens van recomanar que no hi anéssim, que ens podrien segrestar. Hi vam anar, vam cantar i vaig conèixer una realitat amb els meus propis ulls.

Quins concerts guarda més a la memòria?

— M.R.: Saps què passa? Que quan arribes a aquest moment no el valores, perquè has fet molts passos per aconseguir-lo i també ha estat molt bonic fer-los. Llavors, simplement, és com si has menjat molt bé per dinar i al final et porten unes postres i dius: “Mira que bé!”

— A.O.: Hi ha un concert al qual em sap molt greu no haver-hi estat, que és el dels Clàssics catalans del Liceu l'any 2008. I, en canvi, sí que vaig anar al concert de després de l'operació a Palol de Revardit (Pla de l'Estany). En 50 anys mai havia estat vuit mesos sense cantar. Abans de començar, quan em veu arribar a una placeta, un castell, una olivera, em diu: “Nen, això és el que soc jo, una cantant de poble". Canta igual tant si hi ha 3.000 persones al Liceu com si n'hi ha 300 a Palol de Revardit.

— M.R.: Però això no és un valor, Albert, això està en mi.

— A.O.: Però Marina, no tothom ho veu igual. És la filosofia aquella teva d'"una mica de tot".

— M.R.: [Canta Mare de Déu del món] "Que la vida em doni una mica, una mica de tot. Que em faci millor..."

— A.O.: "Que ens netegi el cor".

— M.R.: És textual.

— A.O.: Ella ha tingut una mica de tot, de calés, d'amors, d'èxit...

— M.R.: Crec que m'ha anat bé i aquest és el resum. Fins i tot aquest episodi de salut, que em va afectar molt l'ànim, més que la salut, també l'he pogut superar. I n'estic contenta. Contenta vol dir continguda de, em sento amb coses a dintre.

— A.O.: Ho dius molt de pressa, però què més vols a la vida que poder dir això? Hi ha gent que ha fet més coses que tu i no sabrà dir: "Ha anat bé".

— M.R.: Però és que m'ho he currat molt, Albert. M'he treballat molt les coses, passa que no ho sembla. Perquè m'agrada el meu ofici, perquè penso que he de tenir agraïment a la gent que ha pagat una entrada: no pots presentar-t'hi i no saber-te les cançons. M'entrego sempre com si fos la penúltima vegada.

Diu que amb la Maria del Mar Bonet va saber canviar una certa enveja per admiració.

— M.R.: Això ha estat una constant en la meva vida: des de fa molts anys aspiro sobretot a tenir tranquil·litat d'ànim. No entrar en batalles, en combats, en enemistats... Em sembla molt feixuc, m’ho quedo a dintre i no hi deixo de pensar. Per això sempre que he tingut un problema amb alguna persona, ho he aclarit, perquè no puc viure amb això. Has de tenir el cap net. És la meva manera de ser a la Terra.

— A.O.: Tu venies amb els teus complexos de noia de poble, amb unes ulleres de cul de got, grassoneta... I, esclar, la Maria del Mar era més gran i era guapíssima, tenia una veu... Pensaves que mai podries ser com ella, no?

— M.R.: Que mai podria ser una cantant, perquè no tenia aquestes aptituds. Però, de sobte, vaig veure que la meva veu commovia.

Per escriure el llibre la Marina t'ha ensenyat coses insòlites…

— A.O.: Ho podem dir?

— M.R.: Ara què diràs?

— A.O.: Que em vas ensenyar els pits, un dia.

— M.R.: Que ho llegeixin, però això va passar.

— A.O.: Perquè hi havia una raó, esclar.

— M.R.: Però a canvi no et vaig demanar que m’ensenyessis res, tu!

— A.O.: Era el teu llibre! Una cosa que m'agrada molt de la Marina és la imprevisibilitat: quan ets al seu costat no saps què passarà, no saps què dirà, perquè pensa pel seu compte. Cada vegada ho valoro més, això, perquè cada vegada el pensament és més mimètic. La Marina va per lliure i té coses desconcertants. És una persona d'esquerres, li coneixem tot aquest compromís amb la memòria, amb el país, amb tantes coses, però té una espiritualitat també molt important. Ella ho fa lligar perquè té una manera de parlar seva, una religiositat seva i una llibertat. Això fa que tot d’un plegat ets allà i t'ensenya els pits. Això també retrata la Marina, no només les seves paraules.

De vegades aquesta mirada diferent li han dit si era per les drogues, però vostè l’atribueix a la miopia. Les drogues no li han funcionat.

— No, no m'han funcionat. N'he tastat, eh? La cocaïna em feia molt mal als ronyons, em costava molt d'assimilar. Els porros em deixaven molt resseca la gola i em feien marejar. D'àcid, me’n vaig prendre la meitat d’un i em semblava tot molt gran, semblava que no podies caminar, que cauries en un buit. I vaig pensar: “Ostres, ja no hi haurà una segona vegada, a veure si em quedaré aquí penjada”. Ho vaig fer una vegada tot, volia saber què passava, però m'ha interessat més l'amor, lligar, el sexe, altres coses que també són estimulants i de plaer. Al·lucines, també, amb l'amor.

La perspectiva de l'edat fa que a les memòries els petits problemes ja no hi siguin i sí que hi hagi els temes grans, com l’amor. Al llibre fa explícit que és bisexual.

— M.R.: Ni ho faig públic ara ni ho he amagant mai. Em sembla una cosa natural. Conec moltes persones i la bisexualitat em sembla l’ideal. T'enamores de persones, no de sexes. En el temps del Franco estava prohibit i et posaven a la presó, llavors hi ha una maledicció sobre això. A l’Ocaña, que era amic meu, el van posar a la presó a les darreries del franquisme per ser gai, no per despullar-se. Venim d'això, eh?

Albert, no sé si l’has aconsellat com a amic sobre fins on explicar passatges com el de les primeres experiències sexuals, que són xocants, o sobre la relació amb Moustaki.

— A.O.: En Carles Xuriguera té la tesi que quan sent la Marina parlant de Moustaki, que és l'única relació que havia explicat fins ara, li sembla que pot ser una forma de menystenir la Marina, perquè la Marina és molt Marina amb Moustaki o sense. Em va semblar molt lúcid. Jo no, jo aquí he fet d'escriptor, l'he escoltat, l’he mirada i li he proposat temes, però bàsicament fèiem sessions molt obertes. Perquè la Marina és molt forta, encara que sembli fràgil a primera vista. No l'havia d'aconsellar.

— M.R.: Que maco que ets, Albert.

Vostè divideix el món entre els que pensen que "tot pot ser millor" i els que "tot pot ser pitjor". Vostè és de les segones. Com creu que seran aquests últims anys?

— M.R.: Millor, encara. Més experiència, més enteniment, més desig de cantar perquè tindré menys dies per viure, per tant, m'espavilaré més, cantaré encara millor. Tinc la veu bé, no, Albert? Els concerts que faig són bons. Cantaré fins que m'aturi el temps, fins que em mori. O fins que no tingui més ganes de cantar, que també és morir-se, d'alguna manera. No penso en el futur, penso en el present. El present sempre és més fort i més potent que el futur, el demà ja vindrà, ja me'l trobaré.