Margarita Aizpuru: “Les artistes rompen amb la imatge femenina estereotipada”

PalmaEls títols d’historiadora , comissària independent, crítica i investigadora de l’art resulten incomplets en el cas de Margarita Aizpuru si no s’hi afegeix que ho focalitza sobretot en el videoart i, especialment, en les dones artistes i la perspectiva de gènere. Molt compromesa amb el feminisme a través de l’art, sòcia fundadora de MAV Mujeres en las Artes Visuales, creadora del cicle feminista de videoart Feminisarte, que en la seva quarta edició durà pròximament l’obra de 18 dones artistes a quatre països de l’Amèrica Llatina, Margarita Aizpuru va oferir dijous, al museu Es Baluard, la conferència Col·leccionistes, creadores i narratives audiovisuals.

Aquesta conferència neix d’una exposició que vàreu comissariar fa un parell d’anys i que reunia els àmbits que més coneixeu. En quin sentit relacionau les col·leccionistes, les artistes i el videoart?

M’interessava posar en relació un format artístic com el videoart, aparentment -només aparentment o entre cometes- poc col·leccionable, amb el fet que també a Espanya hi ha dones que en col·leccionen i que, així mateix, hi ha importants dones artistes que treballen en vídeo un gran ventall de temàtiques però, a més, és significatiu el nombre de les que se centren sobretot en els temes d’identitat de gènere.

Col·leccionistes dones, artistes dones i l’audiovisual com a llenguatge artístic i objecte de col·leccionisme. Sou conscient que parlau de la minoria de la minoria?

Perquè es tracta de minories crec que és molt necessari fer-ho. A les dones, en tots els àmbits, ens obliguen a fer un sobreesforç constant per demostrar la qualitat de la nostra feina. També passa en l’art. La majoria dels col·leccionistes són homes, cosa que demostra el patró social i econòmic establert i dominant, i així i tot hi ha dones, com Teresa Sapey, Juana de Aizpuru, Alicia Aza o Sisita Soldevila, que tiren endavant unes col·leccions singulars i molt significatives. La majoria d’estudiants de carreres artístiques són dones, però, a mesura que es va pujant en la piràmide laboral o social, s’inverteix la seva presència en llocs determinants. Només un 13,5% dels artistes presents en col·leccions públiques són dones, les comissàries d’exposicions són minoria, la presència a fires internacionals d’art per part de dones artistes és minoritària, com també són una notòria minoria les directores de museus i centres d’art, tot i l’alta qualitat demostrada per la seva feina.

La vostra feina és donar-los visibilitat?

Treball i lluit -i com jo ho, moltes dones i també homes- per posar fi a aquesta discriminació. Donar-los visibilitat és només una de les vies. No podem oblidar que la Llei orgànica 3/2007, de 22 de març, per a la igualtat efectiva de dones i homes dedica el seu article 26 a l’art i obliga les administracions públiques a aplicar la paritat en tots els sentits en aquest àmbit. És més que evident que es vulnera la llei sistemàticament.

Quines són les altres vies?

Treballar per rompre els clixés i oferir perspectives plurals que demostrin que el fet de ser dona no implica, no ha d’implicar comportaments, ni una imatge, ni una categorització. En aquest sentit treballen moltes artistes dones. Les artistes rompen amb la imatge femenina estereotipada. També hi treballen alguns homes, perquè la identitat masculina estereotipada també és un llast, l’única cosa que en el seu cas significa poder i posició dominant. En tot cas, són els feminismes, en plural, també des de l’art, els que estan aportant aquest ventall immens de visions sobre la identitat femenina i que lluiten per desconstruir els clixés i construir una imatge plural de la dona des de perspectives més alliberadores per a les mateixes dones. L’art ofereix unes altres visions i possibilitats distintes a la gent per propiciar una reflexió en aquest sentit. L’art, que no és només forma, sinó contingut.

Com a experta en videoart, també s’haurien de rompre algunes idees prefixades respecte d’aquest llenguatge i el col·leccionisme?

Encara hi ha molts de col·leccionistes que volen una obra permanentment penjada a una paret de casa (una pintura, una foto) o emplaçada a un lloc concret. En canvi, n’hi ha d’altres, i tot i que minoritaris cada vegada són més, que entenen que les obres, com el vídeo, es posen i es lleven, es visualitzen i s’apaguen quan un ho desitja. No és incompatible, són distints formats. Però el fet que una obra de videoart no tingui una fisicitat encara costa sobretot en l’àmbit del col·leccionisme privat. Què significa col·leccionar vídeo, quin tipus de propietat s’adquireix, entendre que s’estan comprant una sèrie de drets (de visionat amb la màxima qualitat, de préstec, de venda), tot això és un debat que s’està forjant sobre aspectes que cal regular.