Maite Salord, segons la seva germana: “A sis anys vam veure que escrivia molt bé”

PalmaAny 1965. Diumenge, 10 d’octubre. Fa un dia radiant de tardor, ben assolellat. I l’alegria acaba de ser completa del tot quan la família Salord i Ripoll, de Ciutadella, rep la notícia que ha arribat al món la petita de cinc germans: l’ara coneguda escriptora Maite Salord i Ripoll. La filleta vingué just quan el germà gran, Pere, amb qui es duen 17 anys, deixava l’illa per anar-se’n a estudiar a Barcelona. Fina Salord, la germana d’enmig, amb qui es duen 10 anys i amb qui comparteix la passió per les lletres i la filologia, ens explica la infància de la menor de la casa.

“Pere havia partit i estàvem tots un poc tocats. Però na Maite va dur molta alegria, el seu caràcter ho va posar tot molt fàcil. Fa anys que definesc na Maite amb una paraula: ‘vivesa’. Era tranquil·la i somrient, i tenia un punt d’exploradora intens”. Sobre el somriure, Fina explica que a la foto que acompanya el text, que és del dissabte de Sant Joan del 1971, Maite no riu. “Li vaig demanar per què no somreia, ja que no és habitual. Recordàrem que era abans de baixar al Caragol del Born, i que ella encara era molt petita per dur-la prop dels cavalls. No tenia cap rialla perquè ja sabia que la deixaríem a casa i els altres baixaríem a la festa”.

Del punt més explorador de Maite, Fina recorda que alguna vegada els va donar algun ensurt; com quan, a sis anys, va desaparèixer amb un fillet. “Estàvem espantats perquè no sabíem on eren i els vam trobar dalt dels penyals, a punt de baixar al port. Els exploradors!”.

L’exploració també va trobar camí a través de les lectures. La mare era molt aficionada a la lectura. I sobre aquesta passió per les lletres, hi ha un altre record que la germana gran de Maite té encara ben vívid dins la memòria: “Jo feia classes de llatí a una filleta, i na Maite entrava i sortia constantment. Un dia, per treure-me-la un poc de damunt i que estigués entretinguda, li vaig dir que escrivís sobre una cosa que li agradàs. Ella tenia sis anys, i quan ho vaig llegir em vaig emocionar i vaig anar corrents a mostrar-li a ma mare. Li vaig dir: ‘Mira que bé que escriu!’. És un dels records més preciosos que tenc d’ella, ja vam veure com escrivia”.

Els llibres formen part de la naturalesa de Maite, però també l’experiència d’una vida molt familiar i de molta col·lectivitat. Feien el vermut, tenien un hort, a casa hi solia haver música i gaudien de prendre la fresca amb els veïns. “D’alguna manera, és la infància que ha recreat a la seva darrera novel·la, El temps habitat (2024)”. També la música fou clau en la seva vida. Va estudiar guitarra, solfeig, i anava a Barcelona per examinar-se al Liceu. Quan havia d’escollir si es dedicava plenament a la música o seguia un altre camí, va triar fer filologia. “Això sí, hi va haver músics que em descobrí ella: Springsteen, Bowie…”.

Maite sempre ha estat “molt equilibrada, amb un gran sentit de la bellesa i de la responsabilitat”, diu la germana. Per això, no la va sorprendre quan va decidir implicar-se en política (va ser regidora a Ciutadella i presidenta del Consell de Menorca). “Una de les primeres coses que vam aprendre dels nostres pares va ser la generositat, i na Maite n’és una mostra viva. Ho demostrà en posar la política per davant, fent una renúncia (a l’escriptura) dolorosa, però que assumí amb convicció”.

Avui, segons Fina, la seva germana conserva “aquella alegria i vivesa natural, una obertura i una rapidesa de reflexos que li venen de dins; és així amb l’escriptura, amb l’organització i el bon gust, per tenir la casa neta i preciosa, o per cuinar deliciosament”. Com si Maite estigués proveïda d’una espècie d’intuïció difícil d’explicar.