PalmaDia primer d’enguany va fer els 80 anys. Simó Andreu (sa Pobla, 1941), com a actor, té una de les trajectòries més llargues, àmplies i expandides del cine espanyol. Després de gairebé sis dècades de professió, no atura. Qui té una filmografia que reuneix quasi 200 títols ara mateix es troba a l’espera del Festival de Sant Sebastià, on l’òpera prima de Javier Marco, Josefina, hi ha estat seleccionada. L’actor pobler sempre ha donat suport als joves cineastes. Sincer i humil, no ha de menester demostrar res. Des de Madrid, on viu, parlam per telèfon i no escatima temps ni opinions. Quan li comentam que la seva veu sembla la d’una persona de 50 anys, riu i confessa: “L’entrén. Ara llegesc poemes en veu alta a ca nostra”.
80 anys i en actiu. En la majoria de professions ja estaríeu jubilat. No hi pensau?
— No hi ha jubilació per a un actor, qualcú ha de fer d’avi. Al cine necessiten vells de bon de veres. Com jo, que ara ja faig avis.
Rebobinau. Podeu sintetitzar més de 50 anys de cine?
— Ja frec els 60 anys de professió. Vaig començar a 21 anys i n’he fet 80. Resumir-ho és impossible. Sabeu què passa? Que jo mai he pensat que som actor. Per mi, un actor només ho és quan actua. Quan no actuu, som persona, som un ciutadà, som un pobler, un pagès, un viatger, un lector i de vegades, de vegades, som un actor. I el fet de ser un pagès, un viatger, un lector, etcètera, és el que em fa ser un tipus d’actor. Jo som un resum de tot el que faig quan no som actor.
Sou dels que diuen que el cinema els ho ha donat tot?
— No, el cine no m’ho ha donat tot. Econòmicament sí, perquè he viscut del cine, amb alts i baixos, també a pics fent feines d’omplir el rebost, com en qualsevol ofici. No em puc queixar, he viscut bé. Vull dir que al cine li dec la meva situació econòmica, però no la personal, perquè la vida per mi són moltes coses al marge del cine i del teatre.
No té comparació el gran gruix de la vostra filmografia amb el que heu dedicat al teatre. Per què?
— He prescindit bastant del teatre perquè et ferma, i jo no he volgut mai estar fermat. És més, si vols fer teatre de veritat, a un actor com jo només li compensava si muntava companyia, i això ja representa ser un comerciant del teatre. De comerciant del teatre, a Mallorca, ja n’hi havia un que era més important que jo, en Xesc Forteza, de qui jo diria que era més important com a empresari que com a actor. Jo seria incapaç de produir una pel·lícula o una obra de teatre.
Us hem sentit a dir que el gènere que preferiu és l’assaig?
— Assajar és importantíssim. És el moment en què crees el personatge, que el treballes, que el millores. De la mateixa manera que per tocar piano, a més dels anys de carrera, has de moure moltes hores els dits i tocar i provar, cada dia, en interpretació també.
Heu fet de dolent i de bo, de galant i de sacerdot, heu fet de tot. Us reconeixeu com un actor de gran versatilitat?
— Això em ve del físic. A Madrid, hi ha un magatzem de vestuari, Piris Hermanos, i quan hi anava el sastre em deia que jo tenc “cos de pobre” i que per això qualsevol cosa que em posava m’anava bé. També com a actor sempre m’he adaptat al paper, com a una roba que et ve un poc grossa. T’has de saber moure en un personatge que no té res a veure amb tu. Fer de tu mateix no té mèrit. Si ets policia, potser has de saber fer de lladre.
Sou autodidacte. Quina diríeu que és la vostra escola?
— Autodidacte no vol dir res, tothom ho és en certa mesura. Uns aprenen a l’escola, altres llegint llibres i altres miren els que en saben. Jo em vaig apuntar a una escola i es varen passar dos dies ensenyant-me a fer la gallina, a mi, que a ca nostra tenia un galliner. Vaig deixar l’escola. I així i tot, no, no som autodidacte, perquè aprenia a actuar mirant els grans actors que tenia a prop, com Dicenta, com Navarro, com tants d’altres.
En tot cas, recomanau la formació acadèmica per als joves que comencen?
— Recoman als joves que, si tenen bones notes, comencin tan prest com puguin. No té sentit voler començar sent el guapo de torn. És com un jugador de futbol, que no pot iniciar-se d’adolescent. Jo a 6 anys ja vaig pujar a un escenari al Molinar. Després s’han de formar bé, jo recoman anar a l’ESADIB, a l’Institut del Teatre o a Londres, segons les possibilitats. S’ha de tenir en compte que al 90% els anirà malament com a actors; idò almanco, si acaben la carrera, tindran possibilitats de guanyar-se la vida. Com a actor només li va bé al 10%, i això no vol dir viure bé, que a viure’n bé només hi arriba un 2% o un 3%.
Heu triat els papers o els papers us han triat a vós?
— El paper et sol triar a tu. Aquí no et surten deu papers protagonistes l’any, que tu puguis triar. Això no és Hollywood, on els actors tenen 80 guions damunt la taula. El 99% dels actors a Espanya fan el que poden. Així i tot, de vegades tries. De vegades, he rebutjat un paper perquè moralment no m’interessava. D’altres, moralment hauria dit que no, però l’he fet perquè en aquell moment necessitava els doblers. Això va així.
A més de protagonista en un bon nombre de pel·lícules, heu fet moltíssims papers petits. Quin valor els donau?
— El mateix que a un paper gros. Una pel·lícula ha de tenir protagonistes i ha de tenir secundaris. Si com a protagonista fas una escena amb un secundari que no funciona, l’actor bo tampoc funcionarà. Amb un actor xerec, per molt secundari que sigui, l’escena se’n va a la merda i l’obra se’n ressent. Els grecs ja ho sabien molt bé, això, d’aquí la importància del cor.
Vós veniu de rodatges en els quals gairebé no es podia repetir l’escena. Què pensau quan veis escenes que s’han d’enregistrar una vegada i una altra?
— Una hora de rodatge és molt cara. Si ets professional, has d’estar segur del paper. Per tu, no s’ha d’enredar. Si no, o t’engeguen o no et tornen a contractar.
Vàreu conèixer el cine durant el franquisme i heu conegut el posterior. Com va ser la Transició en el cine?
— Va ser molt gradual i va començar bastant abans de la mort del dictador. El verdugo de Berlanga era Transició. Calle Mayor de Bardem era Transició. La tía Tula de Miguel Picazo era Transició. Em podria allargar molt. El buen amor, que vaig fer amb Francisco Regueiro de director, també era Transició. Totes aquestes pel·lícules en les quals es mostrava la repressió sexual catòlica i, encara que de manera tapada, també la política, eren Transició. Després, la censura es va llevar, però va venir la censura o la dictadura dels productors, dels amos dels cines i dels espectadors i les audiències...
