Música
Cultura 22/11/2019

Loquillo: "A la meva edat, no tens reptes, fas bé la teva feina i prou"

El cantant publica el disc 'El último clásico'

Germán Aranda
7 min
Loquillo, en una imatge promocional del seu darrer disc.

MadridA punt de fer 59 anys, Loquillo (Barcelona, 1960) segueix sent fidel al que sempre ha sigut: una estrella del rock. Manté el tupè, que el seu fill de 20 anys, present a l'entrevista, replica més ferm i més alt. No vol parlar de política perquè "fer una entrevista és un esport d'alt risc", però la política ho impregna tot. Tampoc vol fotografies. Publica El último clásico (Warner), un disc amb un títol que és una declaració d'intencions.

Se sent connectat amb el públic més jove?

Quan has transcendit la cultura popular i et converteixes en un clàssic és perquè les teves cançons han superat dues barreres: la generacional i la de classe. Sí, quan omples WiZinks o Las Ventas, el teu públic és intergeneracional.

¿I quan diu que és l'últim clàssic és una manera de parlar o realment pensa que ja no n'hi haurà més, d'estrelles del rock?

No en tinc ni idea, però soc un personatge de Jean-Pierre Melville, i és lògic que sigui l'últim, perquè d'actituds com la meva o de personatges com jo no n'hi ha. Per bé o per mal. I som els últims d'una estirp que va créixer amb el rock'n'roll, que és la cultura global més influent del segle XX i continua influint. Quan es morin els clàssics no sé què farem, ens els haurem d'inventar.

I si en comptes d'una estrella hagués sigut un autor de culte, underground

Ni ganes. Són una colla de losers, no m'interessen.

Es refereix als autors de culte?

A la colla de pijos que juguen a ser losers.

Pijos? Pijos

Sí, pateixen molt. No ho sé, jo vaig tenir de teloners Radiohead, saps? A plorar a casa. Ja en vaig tenir prou.

O sigui que l'èxit és tan important com la música.

No, però és que hi ha molts losers que tenen molt èxit i jo era una estrella del rock abans de ser conegut, com ha dit Alaska de quan em va conèixer; per descomptat que ella també era una estrella. Ningú, per cert, ha fet més per l'alliberament i la imatge de la dona que Alaska, i d'això no se'n parla. Però ser una estrella del rock és un ofici, un do. El més semblant són els actors, com Vittorio Gassman. Surts a l'escenari i tothom està pendent de tu, m'entens? Crees una força que transmet.

¿I els que fan música diferent ara no poden transcendir? Rosalía, C-Tangana...

Digue-m'ho tu d'aquí a trenta anys. El rock'n'roll ho vampiritza tot. Els polítics copien coses de les estrelles del rock i els artistes de cançó melòdica porten al seu xou un solo de guitarra heavy per semblar rockers. La influència de la cultura rock en la societat és absoluta, i molt del rap o del trap té a veure amb les fanfarronades del rock i el doo wop. Les batalles de galls no deixen de ser un "a veure qui la té més llarga" entre artistes, i això ja passava en la cultura del rock.

El feminisme està qüestionant més que mai aquesta manera de comunicar de l'"a veure qui la té més llarga". Què li sembla?

La societat millora, els llenguatges canvien i s'ha de contextualitzar segons el moment en què es fan les coses. L'educació i el rol de la dona han canviat i vivim un canvi lògic d'un país amb una democràcia jove que va viure 40 anys en una dictadura.

En el disc nou treballa amb alguns dels músics de pop-rock de més èxit de l'Estat, com Marc Ros (Sidonie), Santi Balmes (Love of Lesbian) i Leiva. Com l'influeixen?

Sempre hi ha un segell d'aquests autors. Amb Marc Ros va ser molt fàcil perquè la seva tradició és la del millor pop fet a Barcelona (Salvajes, Sirex, Íberos, Lone Star, Bravos, Los Negativos...), i és la mateixa cultura global que la meva. Amb Santi Balmes és diferent perquè té un univers molt personal. En qualsevol cas, és enriquidor convertir-se en cadena de transmissió amb autors més joves però amb experiència.

I Leiva, ¿creu que si hagués esclatat als 80 podria ser una icona del rock com vostè?

Ja és una icona i serà qui representarà millor el rock espanyol més tradicional. Ens reunim i en deu dies tenim una cançó. És molt fàcil treballar amb ell. Té molta experiència i una edat que encara li permet fer un pas més enllà. En la vida és molt important complir etapes.

¿I quina és la seva etapa?

Estarem dos anys de gira i a finals del 2021 llançarem un disc de poesia contemporània de Julio Martínez Mesanza. Serà el moment de reivindicar els quatre o cinc discos de poesia contemporània que tinc, i després tornaré al teatre.

I el disc El último clásico

A la meva edat, no tens reptes, fas bé la teva feina i prou. La meva trajectòria és un repte. He estat en dues bandes, he tingut carrera en solitari en el rock i en la poesia contemporània, he fet discos de jazz, he sigut productor de cinema, de teatre... Tot en mi és un repte. I una audàcia. Perquè és molt difícil treballar sense subvencions, buscant altres vies de finançament. Sempre he pensat que les subvencions maten la creativitat, condicionen l'artista i el converteixen en un servent. M'agrada l'actitud individual de l'art, una actitud Cassavetes, que a Espanya seria com la d'Antonio Banderas.

¿Aquesta aversió a les subvencions el col·loca en una postura més liberal en l'aspecte econòmic?

Perdona, jo estic parlant de les subvencions a dit, a cert tipus d'artistes per la seva ideologia política. Jo vull que els músics siguin considerats treballadors i tinguin un estatut, així com una llei de mecenatge com passa a la resta d'Europa. La cultura ha de ser un valor en si mateixa.

Diu que el rock ho impregna tot, però ¿li agrada la música urbana que fan ara autors de gran èxit com Rosalía o C. Tangana?

Jo no parlo d'altres artistes que no siguin jo mateix o treballin amb mi. No els faig propaganda perquè ja tenen mitjans que els en fan. Soc un músic i escolto de tot, és el meu ofici.

"Si tens por, no busquis una cosa nova", diu una de les seves cançons. Pot sonar una mica conservador o a sentiment de llar...

Jo parlo d'estil, de valors, d'una concepció de fer música, de l'ofici de cantar, l'ofici de ser músic, que diria Pi de la Serra. De vegades la banalització de l'ofici porta a fenòmens que tenen ben poc a veure amb la realitat o amb la veritat del creador. Però són els signes dels temps, la gent escull.

Però el punk i el rock també han banalitzat coses.

Però avui dia està tot banalitzat. Com diu Tommy Shelby [a la sèrie Peaky Blinders], la mentida corre més ràpid que la veritat.

¿Es refereix al món de les xarxes, on tothom es posiciona? ¿Com és la seva relació amb això?

Ja ho deia Keith Richards: parlar és barat.

A la cançó Como un nada, canta: " Como un nadaLa política y los credos te defraudan, pero una canción puede salvar tu alma

La música és una manera de plantar cara, de defensa. El rock'n'roll sempre ha sigut individual.

Però costa aïllar-se d'un món on tothom pren partit, on la política està polaritzada i amb una extrema dreta creixent...

No és el meu negoci. M'entén? No perdo el temps.

¿Ni tan sols en relació a Vox?

No parlarem de política, estimat, no som ingenus, ja sabem amb qui estem parlant. [Intervé un acompanyant de Loquillo que diu: "Val més que encaminem l'entrevista cap a un altre lloc. Gràcies"].

¿Com recorda el seu primer contacte amb el rock?

El meu padrí va ser Gay Mercader, i l'altre el Leslie, dels Sirex, perquè el seu germà treballava amb el meu pare com a estibador. El primer que m'arriba és un disc d'ells als 60. I el meu primer directe va ser al Cabaret Tabú, l'any 78, tocant versions en spanglish de Lone Star, Sirex, Salvajes... Era un ambient hostil, tocar rock en un cabaret.

¿I la seva infància al Clot?

Un pis de 47 metres quadrats on vivíem el meu pare, la meva mare, la meva tieta, la meva àvia i jo, que dormia en un sofà al passadís. Semblant a la imatge d'una pel·lícula com Rocco i els seus germans. Un barri d'immigrants, amb família valenciana per part de mare i aragonesa per part de pare. Un avi meu era estibador i l'altre traficant de cavalls i d'apostes a Sants. Working class a dojo.

En l'aspecte sonor, quina és la principal novetat d'aquest nou disc?

Novetats no, tu vesteixes cada cançó amb el compositor. Amb una mentalitat oberta, cada cançó és un guió, però el disc comença i acaba, al principi i al final, com al cinema, que és la meva referència, com a actor que interpreta cada cançó. No gravo entre cançons, sinó que gravo primer una cançó i després la següent amb l'ordre que tindrà al disc. Com deia Reverte, jo no tinc ideologia, tinc biblioteca, i en el meu cas hi sumo la discografia, la poesia, el còmic: aquest és el meu país. Tot això treballant a Music Lan a Girona, el millor estudi de l'Estat. Han quedat algunes cançons fora que no han sigut editades, com dues de Sabino Méndez que sortiran en un format diferent.

Per què no vol parlar de política?

Jo visc a Sant Sebastià fa quinze anys. Em vaig criar en una Barcelona de finals dels 70 avantguardista i trencadora. Vaig anar a Madrid, em vaig fer com a artista i vaig tornar a una Barcelona dels 90 cosmopolita, mundana, hedonista, on es deia que néixer a Barcelona era viure al món. Una vegada Montserrat Roig em va dir: "Loco, les arrels les portes a tot arreu". Aquest és el final.

I ara, la fa seva, Barcelona?

És al meu ADN [mostra un tatuatge al canell amb l'escut de la ciutat]. Bé, t'he parlat de Montserrat Roig, dels Sirex... Soc conscient que juntament amb Serrat soc la imatge de Barcelona a la resta de l'Estat.

Però i ara, als carrers?

Hi vaig un parell de cops l'any, veig els meus amics i la gent que m'estimo i me'n torno a Euskadi, on visc molt a gust i molt tranquil.

stats