"Lloseta era com Las Vegas": 60 anys de ciment i lluita ambiental

Des de fa 60 anys la gegantina torre d’una fàbrica de ciment presideix el cor del Raiguer, als peus de la serra de Tramuntana. L’emblemàtic complex industrial de Lloseta recorda la fumejant central nuclear de Springfield, on fa feina el personatge de Homer de la mítica sèrie de dibuixos animats Els Simpson. La inauguració de la infraestructura l’agost del 1966 se celebrà com una gran fita del progrés. El mateix havia passat el 1958 amb la posada en funcionament de la central tèrmica d’Alcanada (Alcúdia), amb què Gesa dugué electricitat a bona part de Mallorca –el 1981 li agafaria el relleu la del Murterar, situada a uns 10 quilòmetres de distància, a prop de l’Albufera.

La cimentera de Lloseta permeté a la dictadura ser més autosuficient. Als anys 50, amb l’esclat del boom turístic, Franco no dubtà a sacrificar el seu anticomunisme furibund per poder alimentar les formigoneres d’hotels i urbanitzacions. Ho explica l’investigador inquer Joan Buades, autor del llibre On brilla el sol (2004): “El gruix dels materials de construcció sortí curiosament d’estats comunistes, els enemics a mort del feixisme espanyol. Ormein-Cemento, per exemple, podia dur a Palma en el vapor Anthas, d’un sol cop, 10.000 tones de ciment de la Romania de Ceausescu”.

Inicialment, la primera cimentera de Mallorca s’havia d’aixecar a Biniamar (Selva). El 1958, l’empresa Cementos Portland hi posà la primera pedra. Aquell emplaçament, tanmateix, s’acabaria descartant a favor d’uns terrenys als afores de Lloseta amb un pou de vena important. El municipi, a mig camí entre Palma i Alcúdia, també disposava de mines i pedreres, d’on s’extrauria la matèria primera de la fàbrica. Des de final dels 50, no gaire enfora de la ubicació elegida, hi havia el Foro de Mallorca, que donà el sus a la societat de consum a l’illa.

La fàbrica Portland

El 1971, cinc anys després d’haver-se inaugurat, la ja batiada fàbrica Portland s’amplià amb un segon forn. Supervisant les obres hi era Antonio Robles Rubio, natural d’un poblet de Jaén. “De jovenet –rememora avui a 78 anys–, jo havia estudiat hidrometal·lúrgia a Sevilla i de seguida me’n vaig anar a fer feina a Bilbao, que era l’epicentre industrial d’Espanya. D’allà m’enviaren a Lloseta”.

En acabar la construcció del segon forn, l’andalús se’n tornà a Bilbao. Al cap de poc temps, però, decidí establir-se a Lloseta. “Vaig veure que aquí podria tenir un bon futur fent feina a Portland. El poble era petit, però amb una activitat industrial envejable. Hi havia una indústria del calçat molt potent, amb una trentena de fàbriques, i una mineria sostinguda principalment amb gent de la Península arribada als anys 60 després que tancassin les mines dels seus pobles. La majoria eren de Puertollano (Ciudad Real) i Antequera (Màlaga). Molts miners acabaren fent feina a la cimentera”.

Portland arribà a tenir prop de 200 treballadors en plantilla. “La majoria eren veïns de Lloseta. Havíem de ser especialistes en mecànica –diu Robles. El nostre sou doblava el d’un picapedrer, un cambrer o un empleat d’una fàbrica de sabates. El complex industrial també donava feina a empreses externes. Aquella activitat, juntament amb la del calçat, generà molta de prosperitat. Lloseta era com Las Vegas, amb una vintena de bars, que tancaven a les tres de la matinada. Als carrers hi havia un gran ambient i hi circulaven molts de doblers. Hi hagué gent que es va poder fer una segona residència a la costa. Jo em vaig acabar casant amb una llosetina, amb qui he tingut dos fills”.

‘Ni pols, ni renou...’

El ritme de feina de Portland era frenètic. “La fàbrica mai no tancava. Estava oberta els set dies de la setmana –diu el veterà treballador, jubilat des de fa 20 anys. Fèiem torns de dia i de nit. A la dècada dels 70, alguns anys es podien produir 700.000 tones de ciment. Es construïa a les totes. Els camions no aturaven d’entrar i sortir del recinte, carregats de ciment. Els constructors anaven desbocats per tal de fer doblers”. La tardor del 1977 la mastodòntica infraestructura seria blanc de crítiques de l’incipient moviment ecologista. La veu cantant la dugué l’entitat Terra i Llibertat, que el juliol d’aquell mateix any ja havia ocupat l’illot andritxol de la Dragonera per evitar-ne la urbanització. Un dels seus integrants va ser Miquel Fiol, arquitecte de formació. “Durant uns quants dies –recorda avui a 82 anys– una cinquantena de persones, entre elles gent també d’Unió de Pagesos, ens vàrem concentrar davant Portland amb el lema ‘Ni pols, ni renou, ni forats a les muntanyes’. No estàvem en contra d’aquella indústria. Només exigíem que la fàbrica es redimensionàs per reduir-ne les molèsties als veïns i les emissions de CO2”.

Aquells ‘guerrers verds’ no dubtaren a manifestar-se pels carrers de Lloseta. “Hi havia veïns –apunta Fiol– que ens donaven suport. Les dones es queixaven que no podien estendre la roba per culpa de la pols i que les persianes sempre estaven brutes. Era una pols molt corrosiva que provocava també la mort de molts d’arbres de les finques properes. Tot i que les nostres reivindicacions foren ignorades, almanco vàrem ser els primers que, en plena voràgine constructora, demanàrem que les coses es fessin d’una altra manera”. Un dels interlocutors de Terra i Llibertat va ser el mateix Robles, que aleshores era president del comitè d’empresa de Portland. “Jo –diu– els entenia. A les reunions, però, sempre els deia que acceptàvem la seva proposta de redimensionar la fàbrica sempre que ens poguessin garantir feines en altres sectors igual de ben remunerades, la qual cosa era difícil”.

David contra Goliat

L’any 2000, la lluita de Terra i Llibertat fou continuada per una nova entitat, GADMA (Grup d’Amics en Defensa del Medi Ambient). 23 anys després, una vuitantena de veïns de Lloseta, Binissalem i algun d’Inca rescataren de l’oblit el lema ‘Ni pols, ni renou, ni forats a les muntanyes’. El portaveu de l’agrupació és el binissalemer Bernat Fiol, de 68 anys: “Nosaltres també exigírem a la multinacional Cemex, la nova propietària de la cimentera de Lloseta, que adoptàs mesures mediambientals. Estàvem cansats de la pols, que, per culpa del vent, afectava més la zona de Binissalem. Aquella infraestructura era legal. El que no era legal era la contaminació atmosfèrica, acústica i lumínica i la brutor que generava als veïns”. Aquells activistes s’hagueren de carregar de paciència. “Hi hagué gent que ens deia que sense ciment no tindríem on viure. No es tractava, però, d’anar contra cap indústria. Només volíem que imperàs la salut pública i la de la naturalesa”.

El 1996, quatre anys abans d’aquella nova lluita mediambiental, Greenpeace ja s’havia mobilitzat contra la inauguració de la incineradora de Son Reus de Palma. L’entitat ecologista, dirigida aleshores pel mallorquí Xavier Pastor, aconseguí arrancar un compromís important al conseller insular de Medi Ambient d’aquella època, el socialista Francesc Antich. Per no contaminar tant, Tirme, l’empresa concessionària de les instal·lacions, reduiria l’emissió de dioxines i a la vegada apostaria per una campanya potent de reciclatge.

Amb l’èxit parcial de Greenpeace, GADMA se sentí amb cor de dur Cemex als tribunals. “Ho férem per la via civil –assegura el líder–, perquè havia de prevaler el dret de poder viure sense molèsties. Per la via penal les possibilitats d’èxit eren mínimes. Mentrestant, iniciàrem una campanya d’informació a la ciutadania amb assemblees i entrevistes als mitjans de comunicació”. Finalment, el 2005 una sentència confirmà els danys que causava la cimentera i obligà l’empresa a pagar indemnitzacions als afectats i a aplicar mesures correctores.

Feta aquella inversió, el 2018, amb la ressaca de la crisi de la bombolla immobiliària, Cemex anuncià un expedient de regulació d’ocupació (ERO) amb la intenció de començar a traslladar la producció de ciment de Lloseta a una sucursal de Tarragona. El 2022 s’acollí a un pla de generació d’energies renovables i es va especialitzar en hidrogen verd. El 2024 es tancaren definitivament els forns de la infraestructura i l’empresa es comprometé amb el Govern a desmantellar abans del 2031 les dues torres de ciclons.

Ara, a Mallorca tot el ciment s’importa. Només hi ha la fàbrica Sa Cimentera de Campos, fundada el 1985, que en produeix de manera artesanal. “El tancament de Portland –conclou Fiol– fou la victòria de David contra Goliat. Demostra que la ciutadania té més força del que ens pensam. Cal persistir i no deixar-se endur pel desànim davant coses que semblen impossibles”. Ara la lluita de GADMA continua en altres fronts: fa educació ambiental a les escoles, organitza tasques de neteja de boscos, platges, torrents i altres espais naturals, du a terme restauracions del patrimoni cultural i treballa en la recuperació de camins públics que, per culpa d’alguns particulars, no són d’accés lliure.