L’estat nació, un model esgotat?

Es considera que els tractats de pau de Westfàlia, que l’any 1648 van posar punt final a la Guerra dels Trenta Anys, marquen el naixement del model polític que ha regit les relacions internacionals fins avui: l’estat nació. Un concepte que vincula un espai delimitat físicament per fronteres i unes institucions polítiques amb una comunitat de persones que comparteixen trets culturals comuns. Des de llavors aquest sistema organitzatiu ha sobreviscut a guerres, revolucions internes i crisis econòmiques. Actualment afronta nous reptes, com la globalització i l’aparició de models supraestatals, que posen en dubte les fronteres tradicionals, debiliten les formes de govern habituals i transformen les relacions entre els individus de les diferents comunitats. ¿S’està esgotant el model d’estat nació?

No són infreqüents les opinions que apunten a la pèrdua de vigència del model, que pot semblar arcaic enmig de la tendència global dels últims anys. El professor de ciència política Ignacio Sánchez-Cuenca, però, considera que el tòpic no té fonament: “El nombre d’estats no ha deixat d’augmentar i no hi ha cap símptoma visible que indiqui que el model s’ha debilitat”. Montserrat Guibernau, catedràtica de ciència política, també creu que segueix sent el principal sistema d’organització política i en destaca la capacitat de transformació: “No és un model estàtic. L’estat nació reconeix la seva pròpia feblesa i es redefineix constantment per mantenir noves cotes de poder en el context global”. Guibernau parlarà demà sobre sobirania i estat en la 6a sessió de Prendre la paraula, al CCCB.

És evident que els estats són avui més dependents dels fluxos internacionals, però això, assenyala Sánchez-Cuenca, només els debilita econòmicament, i no com a forma d’organització política. La força del model resideix, segons el professor, en el sentiment de proximitat de les persones que s’identifiquen amb els individus de la seva comunitat nacional, i això “no s’ha debilitat amb la globalització econòmica”. El catedràtic de ciència política Ferran Requejo tampoc pensa que el model s’estigui desdibuixant, sinó que s’està ressituant. És cert que els projectes supranacionals, els processos interns de descentralització i el poder de les institucions financeres estan afeblint la sobirania clàssica, però alhora els estats es reforcen com a actors en aquesta nova escena internacional: “Les nacions no són un actor polític decisiu si no tenen estructures d’estat, mentre que fins i tot els estats fallits com Grècia tenen capacitat de negociació”, assenyala Requejo.

No hi ha consens sobre si predominen les nacions que han desenvolupat estats o, a la inversa, les realitats nacionals que han sorgit de marcs estatals previs. Hi ha exemples en totes dues direccions. El que sí que sembla clar és que, si bé el model s’ha imposat i aconsegueix perpetuar-se, ho fa amb disrupcions constants i amb fortes incongruències entre les fronteres estatals i les col·lectivitats nacionals que els integren. És per això que l’escriptor i director del CCCB, Vicenç Villatoro, creu que, “tres segles després, aquest procés de fer coincidir estats amb nacions grinyola, perquè hi ha nacions que no tenen un estat propi, mentre que hi ha estats que no han aconseguit una uniformitat nacional”. Per Sánchez-Cuenca, “l’objectiu de tot estat és assimilar la seva població”, però això no sempre s’aconsegueix perquè hi ha nacions que es resisteixen. És el cas dels estats plurinacionals, on l’acomodació de la diversitat interna acostuma a ser un tema no resolt. És una de les grans assignatures pendents que, segons Requejo, “les democràcies liberals no han aconseguit solucionar”. Davant d’aquesta realitat, les nacions tenen dues opcions, apunta Villatoro: “Modificar els estats cap a un pluralisme més gran o crear els seus propis estats”. El problema és que rarament la creació d’un estat s’ha assolit de manera democràtica, sinó a través de la violència i les situacions fàctiques. El mateix escriptor recorda que els estats europeus s’han construït a partir de les incomptables guerres i enfrontaments que han sacsejat el continent.

L’èxit del model d’estat nació resideix, per tant, en l’equilibri de forces. Per mantenir el poder, apunta Guibernau, els estats “invoquen la legitimitat i l’acceptació dels seus membres”. Però en origen aquest poder no és democràtic, sinó que es basa en la força. Els drets dels ciutadans i la democràcia s’estableixen a posteriori. Dit d’una altra manera, en paraules de Ferran Requejo, “John Locke ve després de Thomas Hobbes”.

Montserrat Guibernau

Catedràtica de ciència política a Queen Mary College de la Universitat de Londres

Doctora en teoria social i política a la prestigiosa Universitat de Cambridge, Guibernau ha desenvolupat una intensa tasca docent en les principals universitats del Regne Unit durant 20 anys, a més d’impartir classes i conferències en ciutats de tot el món, des de Jerusalem fins a Nova York. Ha sigut ponent convidada a Princeton i Harvard, entre altres universitats. La seva recerca se centra en l’estudi de les transformacions globals, el nacionalisme, les democràcies plurinacionals i la construcció de la identitat i, fruit d’anys de treball de camp a Escòcia, Irlanda del Nord, el Quebec, el Vèneto, Àustria, Noruega, Catalunya i Grècia, ha publicat desenes d’articles especialitzats i diversos llibres. A La identitat de les nacions, traduït al català l’any 2010, Guibernau explica les transformacions que les nacions han experimentat arran dels moviments migratoris, les minories i la consolidació de noves formes supranacionals d’organització política com la Unió Europea. A Per un catalanisme cosmopolita, publicat l’any 2009, analitza els reptes de la identitat nacional catalana partint de la base que el nacionalisme i el cosmopolitisme són dos conceptes compatibles si, des de la radicalitat democràtica, comparteixen un objectiu de justícia social. En els últims anys ha aprofundit encara més en el procés de construcció de la identitat, però posant el focus en el component emocional i en l’impacte de la mobilització política. En el seu últim llibre, Belonging: solidarity and division in modern societies, publicat l’any 2013, encara inèdit en català, analitza els mecanismes que forgen els sentiments de pertinença.