L’home de Pilar Juncosa

Aquest dissabte fa exactament 40 anys, el 6 de novembre del 1981, el llavors jove batle de Palma –i primer de la democràcia restaurada–, Ramon Aguiló, juntament amb Joan Miró, inaugurava les dues escultures que l’artista havia regalat a la seva ciutat d’adopció, mentre que d’altres propostes seves, per a la Seu i per al parc de la Mar, havien estat rebutjades o ignorades. Miró, de mare mallorquina i resident a l’illa ininterrompudament des del 1956 fins a la seva mort, fou conegut entre nosaltres com “el marit de Pilar Juncosa”, en contrast amb la seva fama universal, que aquí va tardar a ser-li reconeguda. La sala expositiva Espai Estrella de la seva Fundació a Mallorca ha tancat aquesta setmana per la seva rehabilitació, encara que la resta del recinte es podrà continuar visitant. 

Joan Miró Ferrà, nascut el 20 d’abril del 1893 al passatge del Crèdit de Barcelona, era fill de la mallorquina Dolors Ferrà, i per aquest vincle familiar les seves visites a l’illa eren constants. El seu biògraf Pere A. Serra deixa constància dels dibuixos d’infantesa de “la Seu, els molins del Molinar, el Consolat de Mar, la Llotja”. Així mateix, “les primeres obres en color que coneixem” de l’artista, a quinze anys, “reflecteixen també dos paisatges de Palma ben coneguts: el bosc de Bellver i la plaça del Progrés”.

De Mallorca agafa Miró –com a font d’inspiració– un dels seus objectes mítics, els siurells, dels quals pensava que podien remuntar-se als fenicis. El poeta Robert Desnos, el 1932, en la primera visita al seu estudi, recull que “en un racó (...) hi havia una taula tota plena de ‘juguetes’ de les Balears, petits gnoms, estranys animals de fang il·luminats en colors molt vius”. 

La catalanitat de Miró resulta incontestable, però devia percebre Mallorca com la seva casa. “Jo em sent com un vegetal. Per això visc a Palma (...) Tenc arrels en aquesta terra”, diu al crític Georges Raillard. El seu col·lega Jacques Dupin afirma: “La personalitat de Miró no seria el que és sense Mallorca i l’heretat del seu avi matern, l’ebenista de Palma Josep Ferrà”, I la seva “llum única que es relaciona amb la poesia aèria de Miró”. L’altre escenari essencial va ser, òbviament, Mont-roig. 

El metge Lluís Juncosa, cunyat de Miró, recorda la seva visita el 1928 a la casa familiar de Palma, Vila Enriqueta, a Son Armadans: “Ens va impressionar molt (...) Es llevava prest, feia gimnàstica, botava a la corda com un boxador i, el que era més impressionant, es dutxava cada dia!”. De fet, la pulcritud era un tret característic d’aquest jove que ja es començava a fer un nom al París bohemi d’entreguerres. 

Villalonga: “Miró és un bluf”

L’any següent, Miró demana matrimoni a Pilar Juncosa; les seves mares eren cosines i amb un fort vincle entre elles. “Com que ja ens coneixem molt i jo t’estimo molt des de fa temps, crec que podríem casar-nos el dia del teu sant”, així recordava ella la proposta. “I jo vaig pensar “de l’any que ve”, i no, era aquell mateix any”. Miró la descriu a l’amic Sebastià Guasch com “la noia més guapa i més dolça del món i sens màcula d’intel·lectualitat”. El 12 d’octubre –la Mare de Déu del Pilar– del 1929 se celebraren les noces a l’església de Sant Nicolau de Palma. La lluna de mel la passaren a l’hotel Illa d’Or, al Port de Pollença. El 17 d’octubre del 1930 va néixer a Barcelona la seva única filla, Maria Dolors, mare de David i Emili Fernández Miró –ja morts– i de Joan i Teo Punyet Miró.

Per descomptat, el matrimoni es traslladà a París, la meca de l’art aleshores. “Pilar va passar uns moments molt difícils amb els seus rudimentaris coneixements de cuina i de francès”, relata el germà. En canvi, segons ella, li elogiaven el seu “millor accent” que el del marit, “perquè jo era mallorquina i els francesos fan aquesta ‘e’ nostra, com la de juevert”. Al pintor Joan Junyer li feia cocarrois, perquè s’hi havia afeccionat amb un oncle que vivia a Deià, i Picasso assegurava que era l’única casa on els escamarlans de l’arròs no feien gust d’amoníac, “perquè jo anava on fos per cercar peix fresc”.

A París els sorprengué la Guerra Civil, però, amb l’ocupació alemanya, decidiren tornar. “Tu et cuidaràs de la nena i jo de les Constel·lacions”, la sèrie en què aleshores treballava, hauria indicat Miró a la seva dona, segons Lluís Juncosa. Concorda amb una constant de la parella: ella, els aspectes pràctics; ell, la tasca creativa. Triaren com a refugi Palma, on “simplement seré el marit de la Pilar”, digué Joan Miró, acollit, recordaria ell mateix, “quasi per misericòrdia de la família de la meva dona. Tenia un estudi petit. Hi feia molt de fred a l’hivern i molta de calor a l’estiu”.

Els anys quaranta tornaren a Barcelona, però el 1956 s’instal·laren definitivament a Palma. El primer intent fou la compra de Son Boter –on més tard instal·laria el seu taller de gravat–, però la seva propietària, amb el molt literari títol de baronessa de Münchhausen, no el volgué vendre, inicialment. Així que adquirí la finca veïna, Son Abrines. Aquí es construiria la seva casa i el taller dissenyat per Josep Lluís Sert.

Joan Miró continuava sent “l’home de Pilar Juncosa”: “Mallorca continuava ignorant-lo”, assenyala Serra: fins al 1968, “havia tingut molt pocs contactes amb els mitjans culturals illencs”. El número especial de Papeles de Son Armadans del 1958 és, al cap i a la fi, iniciativa d’un altre il·lustre resident, el seu editor, Camilo José Cela. Així i tot, el 1967 li dedica un monogràfic el Mallorca Daily Bulletin i poc després es publica El vol de l’alosa, homenatge a Miró dels poetes mallorquins. La Sala Pelaires organitzava la seva primera exposició a Palma. 

El biògraf de Llorenç Villalonga Jaume Pomar relata que l’autor de Bearn, que detestava la nova pintura del seu temps, “es negà radicalment a participar” en aquest homenatge, per al qual Pere A. Serra li havia sol·licitat un text. “Joan Miró no és més que un bluf –deia al telèfon– i ja fa molts d’anys que ell i els seus marxants prenen el pèl a la gent”.

Sense vitralls a la Seu per ‘xueta’?

Aquesta desconfiança cap a Miró no era exclusiva de Villalonga. En rescatar-se per a la ciutat el terreny guanyat entre la Catedral de Mallorca i l’autopista –l’actual parc de la Mar–, Miró i el seu amic Josep Lluís Sert projectaven, el 1972, dues grans escultures, Femme i L’Arc de Triomphe, que mai s’arribaren a fer realitat perquè “era un tema amb moltes complicacions”, segons declarava a El Día 16 el 1990 Miquel Àngel Llauger, exregidor d’Urbanisme. 

 El 1978, relata Mariana Díaz a Última Hora, “els sectors més conservadors del Capítol i la societat del moment” rebutjaren l’encàrrec a Miró per dissenyar uns vitralls a la capella de la Santíssima Trinitat de la Seu, iniciativa que fou defensada pel canonge Baltasar Coll. L’escriptor Miquel Segura atribueix aquell vet al suposat origen jueu de l’artista: Miró és un dels quinze llinatges ‘xuetes’ als quals s’atribueix, en exclusiva, la condició de descendents de conversos –deixant així lliures de sospita la resta–, si bé els adoptats pels hebreus a Mallorca, en batejar-se, són molts més, i Miró és un llinatge patronímic català. 

A la fi, el 6 de novembre del 1983, i amb un batle amb un altre dels llinatges ‘xuetes’, Ramon Aguiló –qui també va haver de patir insults per aquesta raó–, Joan Miró va poder fer realitat el somni de deixar la seva petjada a Palma, amb dues escultures, Monument, vora l’Hort del Rei, i Personatge, actualment a Jaume III. Segons informava El País, l’Ajuntament només havia hagut de pagar la fundació, en bronze, d’ambdues peces. 

Miró ja no era “l’home de Pilar Juncosa”, però va voler que els noms de tots dos quedassin units a la Fundació Pilar i Joan Miró, integrada pels seus tallers, els jardins i la seu dissenyada per Rafael Moneo, que se sufragà amb la subhasta d’obres aportades per l’esposa de l’artista. Ell va morir, a Palma, el dia de Nadal del 1983, i ella, el 25 de novembre de 1995. Encara va a ser a temps de saludar, des de la terrassa de casa seva, els assistents a la inauguració de la Fundació, el 1992.