L’arquitectura balear brilla a Venècia com a model de sostenibilitat

Palma“Per enfrontar-nos a un món en flames, l’arquitectura ha d’aprofitar tot el que té al seu abast”. Qui ha definit així els objectius de la Biennal d’Arquitectura de Venècia, que s’inaugura el pròxim divendres, 9 de maig, ha estat el seu comissari, l’arquitecte i enginyer italià Carlo Ratti, que amb aquest resum ha volgut posar el focus en l’eix principal que travessa les curolles arquitectòniques del segle XXI: la sostenibilitat.

Aquest concepte s’aplica també a la proposta del pavelló d’Espanya en aquest esdeveniment, comissariada per Roi Salgueiro i Manuel Bouzas i titulada Internalities: architectures for territorial equilibrium (Internalities: arquitectures per a l’equilibri territorial). S’hi podran veure 16 projectes, quatre dels quals tenen vincle amb les Balears, i que es varen seleccionar d’entre més de 170 propostes. En aquest món en flames, doncs, la Biennal de Venècia confirma que l’arquitectura illenca marca també el camí cap a la sostenibilitat.

Equilibri amb el paisatge

Els quatre projectes illencs que es podran veure a la dinovena edició d’aquest esdeveniment, el més important del món centrat en arquitectura, són una mostra de la diversitat i alhora de la coherència dels treballs que es fan actualment a les Balears. N’hi ha d’habitatge privat i de públic, a més d’una estructura efímera, i tots ells connecten amb una mateixa idea: entendre l’arquitectura com una part del paisatge i contribuir així a recuperar, nodrir i preservar aquest lligam.

“A mi m’agrada parlar d’ecosistemes”, proposa Jaume Mayol, de Ted’A, “un concepte que està directament relacionat amb una pregunta que nosaltres repetim molt: què tenim i què podem fer amb el que tenim?”. L’estudi Ted’A, que Mayol encapçala juntament amb la també arquitecta Irene Pérez, participa en la Biennal amb un habitatge ubicat a Llubí que s’adhereix a aquesta filosofia totalment: es tracta d’una casa-pati que s’integra per complet en el seu entorn. Com resumeixen els propis arquitectes, a Ca na Catalina i en Joan es va aconseguir que fins i tot la pedrera i el procés d’extracció es convertissin en part del paisatge.

Altres elements que contribueixen també a la recerca d’aquest equilibri són els materials emprats, pedra i ceràmica, i el sistema de ventilació creuat, fonamental per a l’optimització dels recursos energètics. “Això del sistema de ventilació creuat no és cap altra cosa més que el corrent d’aire de tota la vida”, puntualitza Mayol. I és que en els fonaments de l’arquitectura illenca contemporània s’hi troba una ferma connexió i reivindicació de la tradició com a eix vertebral de la sostenibilitat.

Estratègies ancestrals

“Hi ha tota una sèrie d’estratègies ancestrals que s’han repetit al llarg del temps”, argumenten fonts de Ted’A, “i que potser han passat desapercebudes precisament perquè funcionaven. I ja se sap que els humans sovint tendim a fixar-nos més en les excepcions que no en la normalitat. Però les cisternes tenien un sentit, com el tenien les teules i com el té aquest gest de regar la carrera que feien les padrines a l’estiu. El que passa és que les arquitectures icòniques del segle XX van fer que les anònimes, les que semblaven fetes sense voler, deixassin de semblar interessants. I són totes aquestes façanes dels pobles, és la repetició d’aquestes estratègies allò que no només ens assegura l’equilibri, sinó que, a més, ens proporciona identitat”, observa Mayol.

En aquest sentit, un altre dels projectes illencs que es podran veure a Venècia encaixa perfectament en aquesta definició de “cases que semblen fetes sense voler” de Mayol. Es tracta de Ca na Pau, un habitatge de l’estudi Munarq situat a Binissalem. “La idea era que semblàs que la casa havia estat sempre allà. En una terra on se suposa que apreciam tant els nostres paisatges, hauríem de tenir present que si no els acompanyam amb l’arquitectura en realitat els feim malbé”, exposa Pau Munar, un dels responsables actuals de Munarq, juntament amb Marc Peiró, qui destaca que en aquest habitatge, també molt connectat amb la idea de pati mediterrani, els materials són el punt de partida. “Dissenyam a partir del material que hi trobam. En aquest cas vàrem emprar balastre, ja que érem a una zona on no teníem pedra calcària, i també vàrem fer l’aïllament de la coberta amb palla, que en vàrem trobar molta de sembrada quan vàrem visitar el solar”, assegura Munar. D’alguna manera, aquesta nova generació d’arquitectes ha aconseguit capgirar les limitacions que implica el fet de viure a una illa, sovint enteses com un perjudici, i convertir-les en l’impuls necessari per desenvolupar models més sostenibles.

Els avantatges de la insularitat

“Un projecte a la Península es resol amb molts recursos externs que a una illa són més complicats. A les Balears tens molt guanyat si pots resoldre els problemes amb recursos locals, i aquesta proximitat és fonamental quan parlam de preocupació mediambiental”, explica José Toral, al capdavant de l’estudi Peris+Toral, juntament amb la mallorquina Marta Peris. Aquest estudi, que ja ha participat en anteriors edicions de la Biennal, hi torna enguany amb el projecte Raw Rooms (Cases de Terra), una sèrie de 43 habitatges socials de l’Ibavi a Eivissa que lluita contra la pobresa energètica a través de l’arquitectura. “La idea era garantir el confort sense haver d’emprar sistemes actius, fent servir estratègies passives”, esclareix l’arquitecte. I n’enumera diverses, entre les quals es troben la successió de patis i galeries, la reducció d’emissions i, sobretot, l’ús de terra compactada com a material principal. “No s’havia fet mai un edifici tan alt amb blocs de terra (són cinc plantes) i era tot un repte, però ens permetia reduir la humitat i afegir-hi inèrcia”, puntualitza Toral. A la Biennal s’hi presentarà un altre projecte de l’Ibavi, en aquest cas fet a Palma i dissenyat pels catalans Harquitectes.

Tanmateix, no tots els projectes illencs que es veuran a Venècia han estat construïts a l’Arxipèlag, ni tampoc tots estan encara aixecats. L’excepció en ambdós casos es conjuga en la Loggia Baseliana, un pavelló efímer construït l’any 2022 amb motiu de l’edició inaugural de la Biennal d’Arquitectura de Basilea, que fou dissenyat per l’estudi mallorquí Isla en resposta a un plantejament tan suggeridor com complicat. “Van obrir un concurs per presentar-hi projectes a partir d’un catàleg de components recuperats, un llistat de materials que s’havien extret d’altres edificacions i que s’havien de fer servir en la proposta”, explica Juan Palencia, fundador juntament amb Marta Colón de Carvajal de l’estudi d’arquitectura que va resultar guanyador d’aquest concurs. “Era un repte per a tothom”, argumenten, “i va ser molt emocionant veure que el resultat va servir per despertar la curiositat de molta gent. La reutilització és un camí a explorar que suposa un canvi de perspectiva. Ja no veus edificis en runes al teu voltant: el que veus són les possibilitats que en poden sorgir”.

Aquest canvi de perspectiva es manifesta també a un altre projecte recent del mateix estudi. Són els Climate Temples, una proposta vinculada a la Biennal d’Arquitectura i Paisatge d’Île-de-France, que s’inaugura aquest 6 de maig i que enguany se centra en la recerca de solucions arquitectòniques davant l’augment de temperatures –es calcula que serà de quatre graus abans de 2100. La proposta d’Isla, realitzada conjuntament amb Paparkone, ceramista i arquitecte italià establert a Palma, és una xarxa d’estructures que s’integren amb els elements ja existents de les ciutats per oferir un punt de trobada sota l’ombra. “Volíem donar-li la volta al concepte de refugi climàtic i ho hem fet amb elements mediterranis, com les teules pintades”, exposa Palencia. A més, hi han integrat elements de la simbologia popular per connectar amb el patrimoni cultural, però també per demostrar que, com deia Carlo Ratti, la consciència mediambiental en l’arquitectura requereix tot allò que tingui al seu abast.