Com fer que ens empassem cinema de dinosaures

Fa gràcia que Jurassic World: el renéixer arrenqui amb la premissa que els dinosaures han passat de moda. Com si la setena entrega de la franquícia de Jurassic Park fos conscient que el cinema de dinosaures… també ha passat de moda. A la primera entrega, el 1993, Steven Spielberg va reinventar amb èxit el concepte de blockbuster familiar, el sentit de la meravella i les possibilitats dels efectes especials (les beceroles del CGI). Ara ja fa una pila d’anys que la saga juràssica ha esdevingut una xurreria de pel·lícules cares sense suc ni bruc, un catàleg d’entregues previsibles amb inexistent capacitat per deixar bocabadat i un exemple d'imatges generades per computadora en el pitjor dels sentits: sense la capacitat d’imaginació o somni de l’ésser humà.

Amb aquesta motxilla, poca cosa caldria esperar a priori de Jurassic World: el renéixer, tot i que el retorn del sempre efectiu David Koepp al guió encengués alguna espurna d’esperança. I tant si és cosa de Koepp com si no, la veritat és que en aquest nou capítol de bèsties prehistòriques en un present distòpic la flama es torna a encendre. Potser dir que reneix és una mica massa, però sí que és cert que la pel·lícula evita enlluernar amb prodigis tècnics (de fet, els llangardaixos són tirant a lletjots) i va al moll de l’os del relat d’aventures genuí. Manllevant idees de diferents fonts (kaiju japonès, L'illa de doctor Moreau Tomb Raider, Aliens i, esclar, El món perdut), el nou Jurassic World, tot i tenir alts i baixos, no es pot negar que camina. Més enllà dels moments de parc d’atraccions (inevitables?), el director Gareth Edwards ha aconseguit retornar a la saga juràssica cert gruix narratiu amb una maniobra de classicisme semblant a la de Rogue One, una altra explotació notable d’una franquícia que va dirigir el mateix Edwards el 2016.

[Consulta les projeccions en versió catalana en aquest enllaç.]