Jovellanos: de ministre a presoner a Bellver
Es compleixen 225 anys de l’arribada del polític i escriptor a Mallorca, el 18 d’abril del 1801, on va estar confinat set anys
PalmaAquells eren temps durs i un podia botar d’un ministeri a la presó. Això és el que li va passar a l’asturià Gaspar Melchor de Jovellanos (1744-1811), polític, erudit, escriptor i una de les personalitats més destacades de l’Estat entre finals del segle XVIII i començament del XIX. Ara fa 225 anys, el 18 d’abril del 1801, Jovellanos arribava a una Mallorca que llavors no era una destinació turística, sinó un territori perifèric on enviar la gent que es volia perdre de vista i on va estar confinat set anys.
Aleshores regnava a Espanya l’abúlic Carles IV, si bé el poder era en mans del seu preferit, Manuel de Godoy, de qui pregonaven les males llengües que l’unia amb la reina Maria Lluïsa alguna cosa més que una bona amistat. Eren temps en què tenien un cert èxit les idees, molt agosarades, de la Il·lustració, de la qual Jovellanos era un representant ben destacat: reformes, millores econòmiques i socials, educació i cultura i, fins i tot –allò ja sonava massa audaç–, participació del poble en la política.
Godoy també es va sentir atret per les idees noves i el novembre del 1797 va nomenar Jovellanos secretari de Gràcia i Justícia, l’equivalent a l’actual ministre de Justícia: el Bolaños d’ara, vaja. No va ser ni un any al càrrec, si bé va continuar dins l’estructura de la monarquia, com a conseller d’Estat.
Per què va caure en desgràcia? En teoria, perquè a una traducció del Contracte social de Rousseau –una lectura subversiva per a l’època– es desplegaven cap a ell elogis encesos, cosa molt sospitosa. El cert, però, és que la reina Maria Lluïsa no podia veure Jovellanos, ni els il·lustrats més significats, ni en pintura: el qualificava de “bergant” i “monstre”, en una carta adreçada a Godoy. El nou titular de Justícia, José Antonio Caballero, fou l’encarregat d’executar el càstig.
L’exministre fou detingut a ca seva, a Gijón, on va a haver de patir una humiliació dolorosa, en veure segellada la seva estimada biblioteca. Traslladat a Lleó i d’aquí a Barcelona, fou embarcat després cap a Mallorca, on va arribar ara fa 225 anys, el 18 d’abril del 1801. El confinaren, inicialment, a la cartoixa de Valldemossa, que encara era un convent –no havia estat confiscada i venuda– i més tard al castell de Bellver. Aleshores ja s’acostava als seixanta anys.
El català i els banys de mar
Jovellanos era hiperactiu, com diríem ara, i en aquells set anys llargs va fer de tot: va aprendre català, va rescatar i examinar documentació vella, va estudiar i traduir Ramon Llull, va redactar un treball sobre els monuments de Palma i un altre sobre educació, va fer observacions sobre la flora, la fauna i la meteorologia, va formar una tertúlia que va ser un veritable focus dels llums de la Il·lustració a aquell territori oblidat i perifèric i no es va aturar de llegir i d’escriure. Això, quan li ho varen permetre, que no fou sempre.
Durant la primera etapa del captiveri, a la cartoixa, fou relativament afable, en convivència amb aquells monjos, als quals va agafar veritable estima. Tenia cura del jardí i de la biblioteca, prenia notes de botànica, feia passejades pels voltants i lliurava alguns doblers als pagesos pobres de Valldemossa. Una de les primeres coses que va fer, a penes arribat, fou aprendre català. Una iniciativa, en aquells temps de centralisme ferotge i de monopoli del castellà, veritablement insòlita i meritòria. El seu era un confinament certament suau. Massa suau, als ulls dels seus enemics. Va ser traslladat el 5 de maig del 1802 a una presó més rigorosa: el castell de Bellver.
A Bellver, seguint les instruccions del ministre, el varen sotmetre a la tortura més gran que un es pugui imaginar per a algú com l’asturià: prohibir-li fer servir paper, tinter, ploma i llapis, a més de sotmetre’l a estreta vigilància per part de soldats suïssos al servei de la corona espanyola. Tancat als vells murs, li va semblar veure –escriuria més tard– “una llum groguenca, petita, però molt viva”, al costat del llit. Eren cuques de llum. O potser era l’esperança?
La seva salut se’n va ressentir: malalties intestinals i, sobretot, problemes de visió. El seu terror era quedar cec. Els metges prescriviren que li convenia prendre banys de mar, que finalment li foren autoritzats. Fins i tot va llogar una caseta, on de vegades quedava a dormir. Els seus elogis cap a la platja de Cala Major són dignes de figurar a un fullet de promoció turística: “Aigües netes”, “comoditat”, “salubritat de les seves altures”, “repòs dolç”...
Des de mitjan 1804 i durant el temps que encara va restar a Mallorca, la situació de Jovellanos va millorar sensiblement. Va poder ocupar fins a tres habitacions del castell i les va fer moblar i decorar, de manera que resultassin més acollidores. El capità suís Luis Kenel va pintar-ne les parets amb paisatges exòtics, sense oblidar-se de dibuixar-hi un moix, per entretenir Picolín, el ca que es va convertir en el millor amic del presoner il·lustre.
‘Can Jovellanos’, a Bellver, es va convertir en un lloc de reunió i tertúlia, epicentre de la petita Il·lustració mallorquina, en la qual també participaven dones, com ara l’esposa del governador. Algunes d’aquelles trobades eren de caràcter una mica festiu i Jovellanos hi tocava la guitarra –sí, també tocava la guitarra– i entre el menjar no hi mancaven, per descomptat, les ensaïmades.
Sembla que Jovellanos també va rebre alguna visita ben curiosa. Una hauria estat la del seu amic Posada –‘Posidonio’ en una carta adreçada a ell–, que s’hauria colat a Bellver disfressat de frare: es veu que aquesta és una vestimenta eficaç; mirau, si no, el fals capellà del cas Bárcenas. Una altra: la d’un suposat ambaixador de Tunis, ‘Sidi Abderrhaman’, desitjós d’obtenir un dels canaris que el confinat criava a Bellver.
Ecologista i defensor del patrimoni
A Mallorca, Jovellanos es va convertir en un veritable pioner de l’ecologisme i de la defensa del patrimoni històric. Dos conceptes que ara tenim prou interioritzats –bé, alguns potser no–, però ni de bon tros en aquell moment, quan semblava que tot s’havia de sacrificar al progrés. Lamentava la tala acarnissada del bosc de Bellver, sembla que per iniciativa d’un governador corrupte, que en treia profit: “Déu m’ha volgut reservat per ser testimoni d’aquesta desolació”.
Bona prova del seu interès pel patrimoni històric de Mallorca va ser l’estudi dedicat a la Seu, la Llotja, els convents de Sant Francesc i Sant Domingo –el segon, desaparegut– i a Bellver mateix. Tots, edificis gòtics: Jovellanos fou decisiu per ‘posar en valor’, com es diu ara, aquell estil que la Il·lustració menyspreava. Ell mateix s’havia referit en el passat a aquesta tècnica com a “bàrbara”. Però va canviar d’opinió.
Encara més, l’il·lustrat Jovellanos es va convertir en precursor de què vindria a continuació: el Romanticisme, amb la seva reivindicació del passat i sobretot de l’edat mitjana. Als seus escrits fantasiava amb castells encantats, amb cavallers, gegants i nigromants. També es va referir a la bruixa Joana de la cova de Bellver. Si fa no fa, el mateix cal dir de la seva evolució ideològica: com observa Aranguren, l’il·lustrat, però no demòcrata, que va arribar a Mallorca en va sortir havent-ne assolit la condició de ciutadà.
Jovellanos va acceptar el repte que va llançar la institució il·lustrada Societat Mallorquina d’Amics del País: redactar una proposta per al que havia de ser un centre d’educació per a la noblesa local. És clar que el seu projecte preveia l’ensenyament no només per als nobles, sinó per a tothom, també les dones. I que s’impartís en la llengua nativa, és a dir, en català. Passat el temps, aquells apunts seus servirien de base per al futur Institut Balear de Palma, l’actual Institut Ramon Llull.
El març del 1808, amb el motí d’Aranjuez, va caure l’odiat Godoy i amb ell va caure Carles IV. Al nou rei, Ferran VII, li va mancar temps per ordenar que fos posat en llibertat. Per a Jovellanos, però, allò no era prou. L’alliberament era tan arbitrari com ho havia estat el captiveri. Ell volia que fos reconeguda la seva innocència. Però es va haver de resignar. Ferran VII ja apuntava maneres del nefast monarca que seria després.
Ara sí que Jovellanos podia fer el que fa tothom quan ve a Mallorca: va quedar-hi encara un mes, va tornar a Valldemossa per retrobar-se amb els seus estimats frares i va fer uns bons recorreguts per l’illa. No va ser fins al 19 de maig que s’embarcà cap a Barcelona.
Mentrestant, les coses anaren a pitjor: les tropes de Napoleó havien ocupat la Península i aquell mateix mes havia esclatat la guerra del Francès. Jovellanos va refusar el ministeri que li va oferir el nou monarca, Josep Bonaparte, i va preferir unir-se a la resistència, com a membre de la Junta central, una mena de govern provisional. Va morir tres anys més tard, tot deixant el record d’un home recte i, a Mallorca, el d’una persona que va estimar la cultura illenca: un edifici del campus de la Universitat de les Illes Balears en du actualment el nom.
Hi va haver, com a mínim, un intent d’alliberar Jovellanos d’aquella estada no desitjada al paradís. Relata Sureda i Blanes com la comtessa de Montijo, amiga fidel de l’il·lustrat, va participar en una conspiració per alliberar-lo. Amb aquest objectiu, es va sol·licitar la col·laboració del mític almirall britànic Nelson, que aleshores circulava per la Mediterrània amb els seus vaixells, i amb una relació comuna amb Jovellanos: el mallorquí cardenal Despuig. El polític i hispanista Lord Holland va escriure a Nelson per transmetre-li la proposta.
Ara bé, allò era el 1805, i llavors el Regne Unit era enemic d’Espanya, mentre que era aliat de la França napoleònica: només uns mesos més tard, les armades francesa i espanyola serien derrotades conjuntament pel mateix Nelson, a la batalla de Trafalgar. L’almirall va respondre aleshores que, si bé lamentava la sort de Jovellanos, a qui va qualificar d’”home erudit i bo”, aquella operació podria ser, fins i tot, contraproduent: el podrien executar, per traïdor. Es veu que, abans de dur a terme una iniciativa arriscada, en pensava les conseqüències; no com d’altres de ben poderosos, als nostres dies. I no assenyal ningú.
Informació elaborada a partir de textos de Josep Sureda i Blanes, Carlos Martínez Shaw, Gaspar Sabater, Francesca Tugores, Antoni J. Colom Cañellas i Bernat Sureda Garcia, José Luis López Aranguren, Miquel dels Sants Oliver i Miquel Ferrà i Martorell.