Les joguines de Madrid es queden sense el seu metge
L’únic ‘hospital’ de reparació de jocs a la capital espanyola abaixa la persiana 70 anys després, sense relleu per al seu propietari
“Hola, li porto la nina perquè l’operi”, comenta mig rient la Isabel quan entra per la porta de l’Hospital de Joguines de Madrid. És divendres al matí i falten dos dies per Nadal. Aquesta veïna porta una nina embolicada en una bossa. Explica que fa més de 50 anys que l’Ismael, el seu marit, l’hi va regalar. “És preciosa i volia que l’Antonio la curés abans de tancar la botiga –diu–. A veure si tenim sort”.
L’ARA visita l’Antonio Martínez Rivas, el “doctor de les joguines”, a la capital espanyola. És un dels pocs artesans a l’Estat que es dedica a la reparació de jocs. De fet, en el cas de Madrid és l’únic, assegura. El cert és que Rivas va néixer entre joguines perquè el seu pare era inventor, fins que amb l’arribada al sector de la competència asiàtica i el plàstic va haver de deixar de construir jocs de fusta i es va dedicar només a la reparació de tota mena de joguines.
L’any 1985 l’Antonio va heretar el negoci familiar que els seus pares havien posat en marxa 40 anys abans, i fins avui s’ha dedicat a donar una nova vida a nines, cotxes i tota mena de jocs de taula. Ara, però, penjarà la bata blanca –com a bon metge– que porta cada dia. El pròxim 6 de gener, just després de Reis, aquest taller històric abaixarà la persiana. El seu doctor es jubila i ho fa sense haver trobat relleu. “Amb 70 anys no treballes igual que quan en tens 40, i estic passant per una situació complicada de malaltia”, ha explicat diverses vegades. “M’entristeix moltíssim, però és llei de vida”, lamenta.
Malgrat la seva història familiar, l’Antonio no tenia pensat convertir-se en metge de joguines. “El meu pare volia que estudiés banca, però a mi em semblava un avorriment total”, recorda el doctor. Va ser ell que va decidir abandonar els números per dedicar-se a un ofici que és de “belles arts”, defensa. Ell en va aprendre observant el seu pare a la botiga, però amb els anys ha hagut d’estudiar mecànica i electrònica per “posar-se al dia”.
El seu taller és més aviat un paradís de les joguines. Hi ha un passadís llarg amb prestatges i una taula al mig plens de gom a gom: des de les nines Famosa, els Pin i Pon, cotxes elèctrics, els clàssics Micro Machine, peces de l’Scalextric, ossos de peluix i, fins i tot, Les Tres Bessones, entre moltes més. Però també està ple de calaixets de recanvis: ulls, celles, cames, gomes, cables i vestits... “Fins als anys 90 la joguina espanyola va viure una època daurada, però es va anar abandonant”, lamenta l’Antonio, mentre col·loca una cama nova a una nina de plàstic que li han de recollir avui mateix unes persones de les Canàries que, aprofitant la visita a Madrid, han vingut a veure el doctor. Explica que ha reparat jocs de persones de tot Espanya, també de fora. “M’han vingut a visitar des de l’Argentina”, recorda.
“S’ha perdut la joguina clàssica, però sobretot s’ha perdut l’hàbit de jugar al carrer”, reflexiona el doctor, que assegura que “ara, moltes de les joguines que es fabriquen a l’Àsia no val la pena reparar-les, perquè surt més car que comprar-ne una de nova”.
EL CERT ÉS que, malgrat que l’Hospital de Joguines de Madrid és segurament un somni per a molts nens i nenes, gairebé totes les persones que entren per la porta del taller situat al barri de Pacífico són adults. Com és el cas de la Isabel, la gran majoria porten joguines de quan eren petits, que amb els anys s’han anat desgastant. “He de canviar les pestanyes. Creu que podrà?”, li pregunta la Carmen a l’Antonio. Aquesta veïna madrilenya porta un Nenuco dels anys 70 que plorava. “Aquesta joguina plorava de veritat i per això les pestanyes s’han podrit”, diu ella. “Ho intento, vingui d’aquí una hora”, li contesta el doctor de joguines. Aquesta reparació serà curta, però en molts casos s’hi ha passat hores i hores, sobretot quan estava millor de salut.
A banda de les joguines de clientes com la Isabel o la Carmen, la gran majoria dels “pacients” són de col·leccionistes o de “nostàlgics que volen que els seus nets heretin els seus jocs”, explica l’Antonio. “El problema és que [els nets] no les volen. Ara volen jugar amb els mòbils, les tauletes o les videoconsoles. Han crescut en l’era digital i els pares tampoc tenen temps i arriben a casa fets pols de la feina. Els donen això i així estan entretinguts”, comenta. Malgrat aquest canvi històric, però, confia que hi hagi coses que “no passin de moda”.
