Jaume Oliver (segons el seu amic, Pedro Moll): “Ell volia ser Indiana Jones”

PalmaDiu d’ell que, d’adolescent, era “divertit, xerrador, graciós i molt bona persona”. Sortien a voltar quan queia el vespre per alguns dels bars clàssics de Palma: Es Carreró, Sa Font. Algun dia també anaven per Gomila: “I ell xerrava amb tothom, tenia molta retòrica i anava de grup en grup coneixent gent. Ara potser ha perdut un poc de gràcia, però continua essent un tros de pa”, diu, entre rialles –durant tota la conversa riu recordant bons moments–, Pedro Moll, un dels amics que el periodista i escriptor Jaume Oliver (1975) –reconegut recentment amb el premi Ciutat de Palma de novel·la– encara conserva de l’adolescència.

Varen créixer a Palma, i no vivien gaire lluny l’un de l’altre: Jaume Oliver vivia al barri de la plaça de toros i Pedro, devers Blanquerna. D’ençà que es varen fer amics al pati de l’escola (no anaven junts a classe perquè Jaume té un any més que Pedro), molts capvespres també els passaven plegats. Pedro conta que l’ara escriptor i periodista jugava a hoquei, en la versió que és sense patins (però amb stick). Junts, varen jugar a vòlei durant un temps, però tampoc va durar gaire. El que sí que varen gaudir junts va ser l’excursionisme, però que ningú es pensi que sortien cada setmana: “De cada deu vegades que quedàvem, una acabava essent una excursió. Fer-ho no era com ara. Podíem improvisar molt més: els refugis eren oberts, sense haver de reservar, podies tenir un esperit més aventurer. Si l’excursió se’ns feia curta, l’allargàvem”, recorda l’amic.

El que Jaume va descobrir de ben jovenet i encara ara gaudeix és la música. “Que jo sàpiga mai no ha anat a classes de música. Ell i el seu germà –el músic Joan Miquel Oliver– són autodidactes”. Jaume començà a fer cançons: es feia dir Jaume Capital. “Eren gracioses, paròdies de situacions polítiques”. I quan no cantava ell, a la seva habitació sonaven autors com Lluís Llach, Fito Páez, Sabina i Mike Oldfield –“aquest darrer, ara ja no li agrada tant”–, i també grups com Los Rodríguez i Pink Floyd, recorda Pedro, que afegeix que, a la televisió, miraven coses que no mirava ningú: “Quedàvem desperts mirant Spenser, que s’emetia a la una o a les dotze del vespre. Quan en parlàvem ningú sabia de què anava la història!”. En aquest moment, Pedro ens desvela que Jaume era “molt, molt fan d’Indiana Jones”. Potser va estudiar Història perquè “el que li hauria agradat és ser Indiana Jones”.

Del tarannà de Jaume, en menciona algunes curiositats: “Diria que no és una persona gaire detallista ni veu segons quines coses, però si li demanes ajuda o alguna cosa, respon”. També, diu, és una persona que confia que les coses sortiran, que no s’ha de programar massa. I en conta una anècdota: “Sempre muntava torrades a ca seva per Sant Sebastià, i demanava a la gent que duguessin alguna cosa. Un any li vaig dir a veure si no havia d’organitzar qui duia dolç i qui duia salat. ‘Confiï que l’atzar faci l’equilibri’, em va respondre”.

Sobre l’ofici d’escriptor de Jaume, el seu amic Pedro no sap ben bé què dir-ne: “Sé que ha fet alguns viatges, com a Burkina Faso i Etiòpia, per fer reportatges, i sabia que estava interessat en la lectura i també en el periodisme. No sé si em va sorprendre quan va publicar Crònica desordenada de Ciutat Antiga, però és cert que no sabia que escrivís narrativa creativa”.

El que sí que recorda és que Jaume fou el primer a tenir el “paperet rosa”, el carnet de conduir, i que va ser l’encarregat de dur el grup d’amics de revetles: “Conduïa lent i amb por. Quan veia el rètol del poble, aparcava. Li demanàvem que s’acostàs més al centre, però no hi havia manera!”. El que sí que gaudeix, però, és la bicicleta, vehicle que va redescobrir a 20 i molts anys. I, de tant en tant, fer un menú (perquè de cuinar, res) amb amics com Pedro, per recordar alguna batalleta.