Insuperable

PalmaNo és senzill adjectivar amb tanta contundència com ho fa el titular d’aquesta contarella, la d’una vetllada molt difícilment superable, però, en qualsevol cas i sens dubte, inoblidable, com va ser aquesta Rusalka, d’Antonín Dvořák, per moltes i variades raons. Segurament la més important la trobam al repartiment, però per a l’ocasió crec que és de justícia posar per davant un Josep Pons, que ens va regalar una fi de festa d’una qualitat i calidesa incontestables. No és notícia, per la seva trajectòria, farcida d’una delicada versatilitat i un aplec de precisions que mereixen, un cop i un altre, un lloc destacat a qualsevol crònica, crítica o el que sigui. Per tant, ja tan sols per aquesta circumstància, aquesta Rusalka, que vàrem poder veure i escoltar al Gran Teatre del Liceu, es mereix un lloc al més luxós prestatge de la nostra memòria.

 Per una altra banda, tenim la parella protagonista, formada per Asmik Grigorian i Piotr Beczała, ara com ara, també insuperables. Asmik Grigorian va exhibir una línia de cant d’una elegància superba, com també d’una polièdrica eficiència que li permetia mostrar tots i cadascun dels seus diferents estats d’ànim al llarg de la història, fins i tot en aquests moments en els quals la 'dona encantada”, que és el que vol dir rusalka, no pot parlar, amb la qual cosa, encimbella encara més la interpretació del seu personatge. Pel que fa a Piotr Beczala, és clar que a hores d’ara el seu regnat no té competència possible i el seu príncep, paradigmàtic retrat dels humans, va ser de màxima categoria. Impecable, segur, exhibint una paleta amb tots els colors que toca, interpretats amb una naturalitat difícilment classificable, perquè segur que mai no faríem prou justícia. No és tot. Vodkin, el geni de les aigües i pare de la protagonista, a càrrec d’Aleksandros Stavrakakis, va resultar el complement perfecte de la parella. Poderós, també físicament, i al mateix temps subtil i no menys versàtil, va fer palesos els seus estats d’ànim –càlid, efusiu, trist o enfurismat– amb tota la seva esplendor. Encara més. La fetillera Jezibaba d’Okka von der Damerau i la Princesa estrangera de Karita Mattila tampoc no varen afeblir el nivell, ans al contrari. I així successivament, les nimfes, Lovec, Hajny… fins a arribar al cor, que com és habitual va brodar les seves intervencions. Tot plegat i fins aquí, un senza errore majúscul. Arribam a la producció que signa pel que fa a la part artística Christof Loy, i que va merèixer algun retret en el moment de les salutacions. El fet que convertís Rusalka en una ballarina amb un peu esquinçat va fer que es resolguessin amb molta gràcia els moments del seu encanteri, mentre que els Hajny i Kuchtik, la parella còmica, no necessitaven ser transsumptes de Charlot, que sempre és inimitable i qualsevol intent, una mala còpia. En qualsevol cas, la resta, la que fa el pes, és tan estratosfèrica que les petites ocurrències no passen d’acotacions al marge, dins un decorat intranscendent.