Home ferm, intel·lectual compromès

La fotografia és icònica. S’hi veu un Josep Maria Llompart somrient, amb uns aires de resignació i perplexitat iròniques, al portal de casa seva a Palma, segurament a finals dels 80. Està recolzat contra la façana, on hi ha, feta en pintura negra, la següent inscripció: “Aquí un renegado traidor a España”. No va ser l’única pintada insultant i amenaçadora rebuda per Llompart. En una entrevista de Miquel Alberola que va sortir publicada a la revista El Temps el desembre del 1992, l’entrevistador assenyalava que la façana de la casa del poeta i crític estava “molt agredida”. Llompart responia: “Sí, és de tapar les pintades. Normalment ens les fan cada 31 de desembre”. I apuntava que, a més de renegat i traïdor a Espanya, alguna vegada també li havien posat: “Aquí un cerdo catalanista”.

A l’entrevista, Llompart explica l’anècdota amb una mescla de paciència divertida i de tranquil·la indignació, llevant-li importància, sense fer-se l’heroi ni el màrtir. Els que el varen tractar ja ho han explicat de sobres, que ell era una mica així, i potser aquest caràcter bonhomiós i poc estrident, i aquestes maneres civilitzades d’home ponderat que solia lluir fins i tot en les circumstàncies més desagradables, són en part el que explica que molta gent, encara avui, tingui una visió una mica incompleta o inexacta del compromís cívic i polític de l’autor de Memòries i confessions d’un adolescent de casa bona. Llompart no va ser mai un revolucionari de la flamarada, però la seva lluita en contra del franquisme i a favor de la llengua i la cultura catalanes, dels Països Catalans, de la democràcia, de la justícia social i de la protecció i la conservació de la natura, va ser constant, obstinada i valenta, fins al punt que va convertir-lo en un referent per als seus i el va posar a la diana del franquisme reaccionari i del nacionalisme espanyolista.

Al principi, la cultura i la llengua

Quan els seus enemics ideològics acusaven Llompart de traïdor, feien servir la paraula amb tota la intenció i amb plena consciència. El seu pare era un militar mallorquí, coronel d’infanteria, i la seva mare procedia d’una nissaga de militars castellans i andalusos. Ideològicament, eren gent d’ordre, conservadors, per això reberen amb por i disgust la proclamació de la República. Llompart ho va explicar en un poema contingut, melancòlic i boníssim titulat ‘1931’, en el qual exposa l’ambient preocupat dins casa (el pare “capcot”, les “ullades tristes”, el silenci, la mare que encén “una animeta davant l’estampa de la Beata”) i la “micona de festa” que, en contrast, se sent al carrer.

Tot i que la seva família era catalanoparlant i tant els pares com els germans parlaven tots en català entre ells, a Llompart curiosament li parlaren en castellà, perquè quan ell tenia només un any el pare va ser destinat a la Corunya. L’adopció del català com a primera llengua es pot dir que va ser el primer acte militant i activista de Llompart, i estructuraria tota la seva vida. Ell atribuïa aquesta adopció a diverses lectures (les Rondalles i Costa i Llobera), a la influència d’un amic de família catalanista, Miquel Llodrà, i a la seva estada com a estudiant a Barcelona. “El fet del canvi [del castellà al català] crec que en el fons obeeix tot a una actitud de protesta davant uns esquemes sociologicofamiliars que a mi no em satisfeien”. El primer gest de revolta, per tant.

Va ser també a través de Llodrà, el seu gran amic de l’Institut Ramon Llull, que Llompart va entrar dins el món de la cultura catalana a Mallorca i que va conèixer Francesc de Borja Moll. Eren els anys de la postguerra més negra i del franquisme més cruel, i fer política antifranquista era impossible, però l’adopció del català, la feina a favor del català, llengua prohibida i perseguida, tenia una càrrega política no estrictament lingüisticocultural. Els anys 40 i principis dels 50 varen ser els de forjar amistats i aliances en els ambients de Can Moll, de l’Acadèmia d’Història de Mallorca i de les lectures poètiques a casa de Guillem Colom i, més endavant, a les tertúlies que giraven entorn de Llorenç Villalonga, de Camilo José Cela i de Manuel Sanchis Guarner. A poc a poc, Llompart va contribuir a crear un incipient sistema cultural en català, per exemple amb l’edició de la revista Raixa (1953), amb la constitució del grup dels Amics de les Lletres (1951-1954), aplecs literaris itinerants per diferents indrets de l’illa i amb la posada en marxa de la Secció Literària Joan Alcover del Círculo Mallorquín (1953), que organitzava conferències, lectures de poemes i certàmens literaris.

L’assistència als Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l’Alguer l’any 1961 ja demostra la implicació activa de Llompart en la reivindicació d’una idea central en les seves conviccions: els Països Catalans. Una feina important durant aquells anys, de 1956 a 1961, va ser la seva tasca com a secretari de redacció i subdirector de Papeles de Son Armadans, dirigida per Cela. Passat el temps, Llompart recordaria, més d’una vegada, que no era una revista “arrelada a Mallorca ni a la cultura dels Països Catalans”, tot i que ell va fer esforços, amb èxit, perquè les seves pàgines acollissin la literatura catalana.

L’obertura convulsa dels anys 60 i 70

Les transformacions patides pel règim de Franco, forçades pel context internacional i per la necessitat de posar-se al dia en termes econòmics, suposaren una ampliació del camp de batalla. L’activisme cultural continuaria sent central en els circuits de l’antifranquisme, però cada vegada més compartiria protagonisme amb l’activisme sociopolític. Coherents amb els ritmes i l’esperit de l’època, Llompart i el seu compromís també s’ampliaren.

Entre el 1965 i el 1968, va ser un dels promotors i organitzadors de les Aules de Poesia, de Teatre i de Novel·la. La policia franquista no va tardar a posar-los l’ull al damunt. Vigilava les conferències per controlar què s’hi deia i en va prohibir tres, les que havien d’impartir José Luis López Aranguren, Joan Oliver (Pere Quart) i Joan Fuster. Va ser el mateix Llompart qui va comunicar la suspensió del cicle. Va ser aleshores que va establir el seu primer contacte amb els militants comunistes. En el marc d’aquells cicles, durant una conferència d’Antoni Serra, un provocador infiltrat va forçar la intervenció de la policia. Hi hagué diverses detencions. Llompart va ser un dels detinguts i va passar una nit a comissaria. El compromís fins aleshores eminentment polític i cultural de Llompart va prendre un caire més marcadament ideològic –esquerranós– i augmentà en visibilitat i temperatura.

Sempre com a independent, va donar suport a tota mena de lluites de l’antifranquisme. Tot i que no el tornaren a detenir, va patir escorcolls domiciliaris. Un dia els policies hi anaren i no el trobaren, però sí que trobaren el també poeta Miquel Bauçà, que es va fer passar per un veïnat. Li varen dir que hi tornarien a tal hora. “Vaig poder preparar tota la decoració –contava Llompart. Una foto de mon pare vestit de militar, un llibre de Fraga Iribarne...”. Per sort, els policies no miraren dins uns armaris que s’havia oblidat de buidar, on hi havia, entre altre material subversiu, “cinquanta exemplars amb el manifest de Santiago Carrillo”.

L’agost del 1968 va participar en la Trobada de s’Arracó, amb gent procedent del món polític i cultural de tots els Països Catalans, amb l’objectiu d’establir aliances i de preparar estratègies de col·laboració de cara al final del franquisme i també a l’etapa democràtica que, si tot anava bé, començaria després de la mort del dictador. Aquell mateix any, va fer un parlament en l’acte commemoratiu del centenari de Pompeu Fabra, al Palau de la Música Catalana.

Tot i que la polèmica va ser sobretot entre Pep Gonella i Francesc de Borja Moll, Josep Maria Llompart també va dir-hi la seva, en diversos articles, posicionant-se òbviament en contra del secessionisme lingüístic (disfressat de defensa del mallorquí parlat enfront del català estàndard) propugnat per Pep Gonella, pseudònim de José Zaforteza. Era el 1972, i també aquell any l’autor de Poemes de Mondragó va participar com a independent en la Mesa democràtica de Mallorca. Des de l’Obra Cultural Balear, Llompart va idear un ambiciós cicle de conferències, que impartirien diferents experts, per donar a conèixer la realitat dels Països Catalans des del punt de vista identitari, històric, social i cultural. A la fi, la idea no va prosperar perquè les autoritats franquistes ho feren avortar.

Durant l’agonia tardofranquista tot bullia, políticament, amb vista a la imminent (tot i que no tan imminent) mort de Franco. Amb més gent, Llompart va impulsar Aliança Nacional Mallorquina i el GASI (Grup Autonomista i Socialista).

La hiperactivitat en democràcia

Després de la mort de Franco i la restauració complicada i amb matisos de la democràcia, les possibilitats d’actuar culturalment i políticament es multiplicaren, i l’activisme de Llompart també es va multiplicar: impulsor de l’Assemblea d’Intel·lectuals Catalans de les Illes (1976); participació en l’Assemblea Democràtica de Mallorca (1976-77); participació en les Jornades de debat sobre els Països Catalans celebrades a Barcelona; suport al PSI a les eleccions del 1977; implicació total i intensa en la celebració a Mallorca del Congrés de Cultura Catalana (1976-77); presentació al santuari de Cura (ell com a representant de l’OCB) de l’Avantprojecte d’Estatut d’Autonomia; participació en el Manifest Socialista i Autonomista; suport electoral a Unitat Socialista a Mallorca i a Nacionalistes d’Esquerres a Catalunya; parlament en la Diada del País Valencià l’octubre del 77; parlament central de la Diada per l’Autonomia a Palma...

Durant els 80, l’activitat llompartiana va ser igualment frenètica. Cal tenir en compte que tot aquest activisme públic anava acompanyat per la publicació de tota mena de textos i articles de caire politicoideològic. Un fet crucial d’aquells anys, que el va acabar de convertir en referent, va ser la seva presidència de l’OCB (1978-1986). També va ser un dels signants del manifest Dret de federació per als Països Catalans, i va presidir entre el 83 i el 87 l’AELC (Associació d’Escriptors en Llengua Catalana), i va formar part del Comitè en Defensa de Macià Manera...

Tot i que el compromís polític i cultural de Llompart va ser sempre ferm i constant, va procurar mantenir sempre la seva independència. Per això, quan el Partit Socialista de Mallorca (PSM) li va proposar d’anar segon a la llista per a les eleccions autonòmiques del 1987, va declinar l’oferta. Va mostrar-los, això sí, el seu suport explícit. Al capdavall, el PSM representava les idees per les quals Llompart sempre va lluitar: el nacionalisme, la democràcia i el progressisme.